Aquest dilluns, a Els Spin Doctors de Catalunya Ràdio, hem fet programa sobre els gadgets promocionals en campanya electoral i en comunicació política en general acompanyats de Josep Maria Picola, professor de publicitat a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Aquí us deixo aquests minuts de ràdio online. Gaudiu-ne!

I també del Per saber-ne més d’en Canosa.

També de la recomanació 2.0 Política Aplicada de na Núria Escalona on ens ha parlat de Periscope.

També del viatge a la història de Catalunya via compol, amb El més petit de tots.

I també, per reblar, el vers pervers del nostre col·laborador més líric.

Aquest dilluns, a Els Spin Doctors de Catalunya Ràdio, hem fet programa sobre el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya impulsat per Jaume Miravitlles durant els anys de la Guerra Civil acompanyats de l’experta en comunicació institucional Ester Boquera. Aquí us deixo aquests minuts de ràdio online. Gaudiu-ne!

I també del Per saber-ne més d’en Canosa.

També de la recomanació 2.0 Política Aplicada de na Núria Escalona.

També del viatge a la història de Catalunya via compol, amb El més petit de tots.

I també, per reblar, el vers pervers del nostre col·laborador més líric.

Pensareu “i tu que l’impulses, què n’has de dir?”, però de veritat que l’oferta quant a contingut i cartell de professorat és brutal. És el màster de comunicació política que a mi m’hauria agradat tenir ofertat com a alumne. Emb en Carles Pont i en Jordi Xifra (també molt malalts de la cosa) ens vam proposar que així fos. I d’aquí el plantejament àgil que n’hem fet, així com la mà de professionals de primeríssima que hi tindrem.

I reblo. Una de les últimes incorporacions al cartell docent del màstel Compolin és Jaume Duch, portaveu del Parlament Europeu des de fa més de dues dècades. Aquí la peça “Jaume Duch, el portavoz que se lo cree“, on es fa apunt d’alguna de les seves iniciatives comunicatives per projectar la institució, així com dades sobre el seu perfil professional, molt gran. Va fer l’aposta per les institucions europees quan no ho feien gaires. I va ser número 1 de la seva promoció. Les ha vist de tots colors, en una institució que anat creixent i consolidant-se en paral·lel al paper de Duch a la casa.

En definitiva, un luxe. Gràcies, Jaume! Un gran d’entre Els Guardians del missatge.

En parlem avui a les 20h a l’IDEC, si ho voleu.

Fins després!

Us convido a remenar-hi, de moment només online, i tant de bo us animeu a formar-ne part. En breu, el proper octubre de 2013, volem salpar amb la primera promoció d’aquest Màster Compolin. Entusiasma. Com el nostre cartell, enfocat a formar professionals de primera en el ram. I sí, ho volem fer amb professionals ídem que responen a perfils que a vosaltres, seguidors d’Els Guardians de la Setmana, us seran molt familiars. Aquí alguns dels noms propis del màster: 

Dircab: Luis Arroyo (cap de gabinet que ho ha estat de la Vicepresidència del govern espanyol) + Xavier Roig (cap de gabinet de Pasqual Maragall a l’Ajuntament de Barcelona) + Gerard Guiu (cap de gabinet del president del FC Barcelona, també ho ha estat de l’alcalde de Lleida i de la consellera de Sanitat del govern català) + Antón Losada (Secretari General de la Vicepresidència de la Xunta de Galícia) + …

Caps de campanya: David Madí (cap de les campanyes electoral d’Artur Mas, 2003-2010) + Marc Rius (cap de les campanyes electorals de Joan Herrera -ICV- al Parlament) + Jaume Collboni (cap de la campanya de Montilla 2010) + Jordi Cañas (cap de campanya de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía) + Oriol Amorós (responsable de Comunicació en les campanyes d’ERC) + …

Caps de premsa: Miquel Martín Gamisans (cap de premsa de l’ERC de Joan Puigcercós al Congrés) + Toni Bolaño (cap de premsa a l’Ajuntament de Cornellà, a la Diputació de Barcelona, al Ministeri d’Indústria i al Govern de la Generalitat) + …

Dircom: Marc Puig (director de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona) + Josep Martí (Secretari de comunicació del Govern de la Generalitat) + Jordi Trilla (responsable de la comunicació en campanyes electorals i diferents conselleries d’ERC) + Eladio Jareño (director de comunicació del PP de Catalunya) + Jordi Cuminal (Director General de Comunicació del govern català) + Jordi Mercader (de Pasqual Maragall al Govern) + …

Experts en demoscòpia: Pierre Giacometti (ha estat director d’Ipsos França i assessor de Nicolas Sarkozy) + Jordi Sauret (director de l’empresa Feedback de prospecció electoral) + Àngels Pont (investigadora de mercats electorals i Gerent de GESOP) + Beatriz Elías (analista del CEO)

Experts online: Xavier Peytibi (consultor en comunicació online) + Núria Escalona (experta en comunicació digital a l’equip de la Direcció de Comunicació de l’Ajuntament de Barcelona) + …

Consultors polítics: Gregory Payne (assessor polític del Partit Demòcrata, entre d’altres de Hillary Clinton) + Vicent Martínez (consultor polític, entre d’altres del Bloc) +  Joan Francesc Cánovas (consultor en comunicació de crisi i institucional) + Joan López Alegre (consultor de comunicació política i municipal) + Pau Canaleta (expert en marca ciutat) + …

Assessors d’imatge: Antoni Guitérrez-Rubí (assessor d’imatge i comunicació) + …

Portaveus: Miquel Iceta (ha estat portaveu del PSC) + …

Tots ells, i més, en un projecte que tinc l’honor de conduir junt amb dos referents acadèmics de les relacions públiques (Jordi Xifra) i del periodisme (Carles Pont).

Un projecte dirigit a compolholics amb ganes de créixer professionalment i en coneixement del món compol. Per a malalts i grans professionals de la comunicació política i institucional.

Ens hi veiem? Voleu compartir-ho amb altres com nosaltres? Seria mític.

Seguim!

1. Tobias Zachary Toby Ziegler (Richard Schiff). Director de Comunicacions i cap dels escriptors de discursos a la Casa Blanca del president Bartlet. De la mítica sèrie The West Wing (1999-2006). La mà dreta del cap de gabinet Leo McGarry, i dels pocs spin doctors de l’equip que s’atreveix a contradir el president. De fet, ho fa amb ell com amb el conjunt del món que l’envolta.

2. Sir Humphrey Appleby (Nigel Hawthorne). L’anti spin doctor. El seu gran adversari. El del pobre ministre Hacker i el dels assessors externs d’ell. Però, paradoxalment, junt el secretari personal del ministre, en Bernard, acaba esdevenint el seu gran conseller i estrateg, sovint en contra de la seva pròpia voluntat. Inoblidables Humphrey, Bernard, Hacker, Yes, Minister i Yes, Prime Minister (1980-1988).

3. Conrad Connie Brean (Robert de Niro). Assessor especial d’un president dels Estats Units que en plena campanya de reelecció es veu embolicat en un escàndol sexual amb una menor. La resposta? Cal projectar una gran-gran cortina de fum. Fa tàndem amb Dustin Hoffman a Wag the dog (1997). La seva frase: “I’m working on it”. I és cert. Sempre maquinant.

4. Libby Holden (Kathy Bates). Cap de campanya del Travolta-Clinton candidat a  Primary Colors (1998). Sa mítica frase, tot encanonant amb una megapistola l’escrot d’un home erigit en problema per al seu client: “I am a gay lesbian woman! I do not mythologize the male sexual organ!”.

5. Tom Duffy (Paul Giamatti). Cap de campanya de l’adversari del personatge que interpreta George Clooney. Ell ho remourà tot amb la trobada que provoca amb l’assessor del presidenciable demòcrata, Stephen Meyers (Ryan Gosling). Gran cínic, gran pragmàtic, gran estrateg, gran spin.

6. William N. Bilbo (James Spader, a Lincoln -2012-). Advocat, periodista i emprenedor que va existir a la vida real, jo em quedo amb el personatge d’un genial James Spader a la pel·li sobre Lincoln protagonitzada per Daniel Day-Lewis. Un personatge que se situa en els orígens del lobbisme, en el seu cas en defensa de la 3ª esmena, amb mètodes del tot expeditius i bruts, sempre sota l’empara del president i el seu Secretari d’Estat, William H. Seward (David Strathairn).

7. Marvin Lucas  (Peter Boyle). A The candidate (1972). Amb ell comença tot. El seu client (un polític dels de tota la vida) perd unes eleccions i llavors Lucas decideix donar un gir a la seva carrera i apostar per un candidat independent que mai abans no s’ha ficat en política. Ell enreda Robert Redford, i el transforma. El guió de la pel·lícula va ser cosa de Jeremy Larner, speechwriter polític que amb aquesta pel·lícula va guanyar l’Oscar al millor guió original.

8. Mike Flaherty (Michael J. Fox). De la sèrie Spin City (1996-2002). Tampoc no he estat de sempre-sempre un compolholic, un malalt de la cosa compol i dels spin doctors. Així les coses, us confesso que la primera vegada que vaig saber del terme spin va ser via aquesta sèrie norantera total, comèdia entretinguda i res més. L’entranyable Michael J. Fox és l’encarregat de treure el vice-alcalde de Nova York de les seves constants ficades de pota davant els mitjans.

9. Malcom Tucker (Peter Capaldi). L’alter ego televisiu del mític Alastair Campbell, el gran cap de premsa de Tony Blair al 10 de Downing Street. A la genial sèrie The Thick of It (2005-2012). Punyent, acceleradíssim i molt-molt maleducat. Però molt, eh? Implacable, temible, grotesc. Boníssim.

10. Kasper Juul (Pilou Asbaek). A la sèrie Borgen (2010-actualitat). Juul és el torturat cap de premsa i gran spin doctor de qui es converteix inesperadament en la primera dona primer ministre de Dinamarca, Birgitte Nyborg. Un personatge hamletià, com correspon al país de factura d’aquesta intensa sèrie política.

En teniu més per ampliar la llista? ;)

Seguim!

La primera, Jorge Moragas, Director de Gabinet del president. Va ser el primer nomenament del govern de Rajoy i li va concedir el rang de Secretari d’Estat. Ell controla l’agenda del cap de govern. És una de les peces clau de la seva ala oest. La seva mà dreta és Alfonso de Senillosa (Director adjunt, amb rang de subsecretari), català com ell i com Bernardo de Sicart, cap de Protocol, també fitxat per Moragas. La cap de gabinet de Moragas és la mateixa dona que ja ho era a Gènova 13, Valentina Martínez. La “guàrdia monclovita“, que compta amb un assessor especial sobre 2.0, el canari Sergio Ramos, segueix en aquest àmbit amb Charo Pablos, Secretària General de la Presidència, i una dona de Soraya. Advocada de l’Estat (com li agrada a la vice) és de les poques concessions que Moragas va haver de fer en l’equip de suport tècnic i polític més proper al president. Álvaro Nadal, el Cap de l’Oficina Econòmica del president, va jurar junt amb Moragas (que va prometre el càrrec) i s’hi anivella en rang.

La segona pota, Soraya Sáenz de Santamaría, Vicepresidenta i Ministra de la Presidència. Aquí l’organigrama del seu macro-departament. En ell (com arreu on Santamaría ha pogut decidir quant a nomenaments) destaca un tant per cent important d’advocats de l’Estat. María González Pico és la seva directora de gabinet, així com la seva dircom i cap de premsa i gran spin junt amb Edelmira Miri Barreira, l’adjunta de Pico i considerada un dels cervells a l’ombra de Soraya. El “gran cervell“, però, tothom qui coneix aquest sector destaca que és Jaime Pérez Renovales, Subsecretari de la Presidència (i també advocat de l’Estat). I completa el pinyol dels sorayos a Moncloa una peça clau: José Luis Papi Ayllón, el català secretari d’Estat de relacions amb les Corts, qui no només fa de connexió amb el Congrés, sinó que és un multiús a l’ombra valuosíssim per a la vicepresidenta.

La tercera pota, Carmen Martínez Castro, Secretària d’Estat de Comunicació, és un element molest tant per a Moragas com per a Soraya. Per al primer perquè ell quant a màrqueting polític i comunicació política té sempre moltes ganes de dir (i fer) la seva, però qui oficialment executa és Castro. Per a la segona, perquè Castro penja orgànicament de Sáenz de Santamaría, però té vida pròpia. Pico i Miri (les dones de confiança de la vice) controlen i dirigeixen bé la comunicació de Soraya i els seus dominis, però Castro no les deixa fer en el pack de la comunicació del govern. El seu gran actiu? La confiança plena (des dels anys a l’oposició) que Mariano Rajoy té dipositada en aquesta periodista, que també compta com a mà dreta amb una altra veterana periodista, Consuelo Sánchez-Vicente López, Directora General de Comunicació.

Aquests són els grans noms l’spindoctorisme monclovita de Rajoy. La vinent, més guardians de la setmana.

Avui, via una alumna de l’assignatura de compol de la UOC he tingut notícia de la cap de l’equip d’escriptors de discursos del premier britànic David Cameron: Clare Foges. Aquí peça de Las Provincias sobre ella: “La poetisa ‘negra’ de Cameron“.

Jove (31 anys), conservadora, emprenedora (amb negocis a l’esquena de venda de gelats i de roba amb motius religiosos, per exemple), està donant aire als discursos de Cameron, que la va furtar al seu company tory (i gran rival intern) Boris Johnson. Aposta (i molt, com marquen els temps) per la connexió emocional via relat del líder.

Aquí esment al The Guardian i fotogaleria boníssima on ella i Cameron apareixen fent feina sols o acompanyats d’altres spin doctors del 10 de Downing Street.

Últimament és notícia a tomb de la guerra fratricida que es viu a l’UMP, precisament per la disputa pel relleu de Nicolas Sarkozy. I en el procés n’hi ha que hi veuen la seva mà (negra?): “Comment l’UMP a retoqué à bulletins secrets le favori de Patrick Buisson“. Fotos com l’adjunta (tan en la línia de l’estigma de Príncep de les Tenebres que  persegueix la imatge de molts spin doctors) ajuda a creure-hi, ni que sigui una micona, oi?

I d’un dels gurus de Sarkozy, al gran d’entre els guardians del missatge de l’italià Beppe Grillo: Gianroberto Casaleggio. També dijous passat, en aquest cas a Le Monde, Philippe Ridet en feia peça (a plana sencera) titulada “Le gourou de Grillo“. L’Enric Juliana me n’alertava via twitter fa uns dies, amb una una informació de La Repubblica via web (que mai no vaig trobar via paper…): “Grillo e il suo spin doctor: la Casaleggio Associati“. Remeneu-hi. Hi trobareu pistes interessantíssimes que ens expliquen una mica millor l’èxit político-mediàtic de Grillo i el seu M5S, especialment a internet.

 Ah! I un detall divertit. Aquí a ca Els Guardians de la Setmana vam obrir parlant del bisbe Georg Ganswëin, secretari i gatekeeper del Papa Benet XVI. Doncs bé, aquests dies de conclave, dimarts, en començar, La Repubblica va dedicar una informació destacada a un jesuïta… No, no a Bergoglio. El protagonista dimarts en aquest diari era el portaveu del Vaticà, el pare Federico Lombardi, a qui a més de “jesuïta, culte i irònic” el descriu com: “Camerlengo dei media“. 

El mateix dilluns, Libération enfocava la mirada als Estats Units via un dels grans spin doctors de Barack Obama: Jim Messina, el seu cap de campanya en les presidencials de 2012. Ara, davant un segon mandat que ja s’ha vist clar que serà difícil, Obama ha encarregat a Messina el lideratge i impuls d’OFA. Que què vol dir OFA? Potser l’acrònim d’Obama for America (2008) després transformat en Organizing for America (2009)? No. Ara parlem d’Organizing for Action, per reactivar els seus instruments de campanya (permanent) i la seva font de finançament: “Obama ou la politique du tiroir-caisse à la Maison Blanche“. Obama i els seus guardians, a la recerca de “caixes de ressonància”, govern i cambres polítiques enllà. Clau.

Amèrica, França, Itàlia i el Vaticà han estat els protagonistes de la setmana spindoctoral via mirada a la premsa internacional. Confio que en gaudiu tant com jo.

La setmana vinent més!

“Le business Giacometti, face cachée du pouvoir“, titulava dimarts 19 Le Monde. Subtítol: “Le cabinet de conseil a connu une ascension fulgurante gràce à ses liens avec M. Sarkozy et les grans patrons”. Una vegada més, el món spin doctors i la seva necessària invisibilitat es lliga a l’ocult: “El negoci Giacometti, la cara oculta del poder”, i ens diuen que el seu vincle amb Sarkozy i la patronal l’han fet despuntar (del tot regularment?). 

Quan parlem d’spin doctors a França no podem no parlar de Giaco. Va ser Director General d’IPSOS Consulting i a banda d’assessor i coach de molts polítics, sempre s’ha caracteritzat per un gran olfacte polític que per exemple el va convertir en el primer en pronosticar públicament que Jean Marie Le Pen passaria a la segona volta de les eleccions presidencials de 2002. I va succeir. Perquè a banda d’olfacte, domina com pocs la lectura de sondejos, enquestes i demés eines demoscòpiques. No debades, és un habitual de les èpoques electorals en televisió, sempre reclamat per mirar d’interpretar allò que apunten consultes vàries.

L’empresa de Giacometti i Peron (GiacomettiPeron et associés) és una de les més destacades de la indústria de l’spinning francesa. Una consultoria de comunicació i estratègia que el Tribunal de Comptes està entestat en saber com ha despuntat tant en els últims anys i com en això hi han pogut tenir quelcom a veure les funcions de Giacometti, per exemple, en el coaching dels ministres del Gabinet Fillon (el primer ministre de Sarkozy). Abans, durant anys, havia treballat amb el ministre-candidat Sarko, i quan aquest va esdevenir president de la República, li va confiar “l’estratègia d’opinió”, segons Le Monde.

Va tenir mà en l’acció i el discurs (sempre des de l’ombra) del mateix primer ministre Fillon i de ministres com Rachida Dati, Brice Hortefeux o del gran Claude Guéant (anomenat durant anys com el “primer ministre bis” o “El Cardenal -per Richelieu-“, pel seu poder a l’Elisi de Sarkozy, d’on va ser Secretari General abans que ministre i després que cap de la primera i triomfant campanya del líder de la dreta francesa). “Crideu en Giaco quan una crisi amenaci de treure el cap”, deien els homes del president en l’era Sarko. Ara el Tribunal de Comptes té ganes de saber si aquella bona relació amb el sector públic va tenir alguna cosa a veure amb les facturacions milionàries que (a més de les del sector públic) va anar aconseguint l’empresa de Pierre i cia.

Aquest tipus d’informacions, en el nostre país, bàsicament són matèria de confidencials digitals i poca cosa més. A Espanya potser en algun cas certs diaris s’han centrat en l’oracle particular d’Aznar i Rajoy, Pedro Arriola, en aquest sentit. Però aquí també comença a despuntar una certa indústria de l’spinning, de la consultoria de la comunicació i l’estratègia, en molts casos via professionals que ho han estat prèviament en el sector públic. La majoria s’hi posa un cop “els seus” han abandonat el poder, i ho fan modestament i sovint amb dificultats, tot tirant, evidentment, dels links fets en la seva etapa institucional. Poc a veure amb la grandeur de Giacometti i Peron, sembla.

La setmana vinent més!

La comunicació política i allò que l’envolta sempre mira d’adaptar-se al medi, de saltar-se els filtres, de buscar l’impacte, la via emocional. I el detall de la carrera de cavalls és simplement deliciós. A classe de comunicació política n’acostumem a parlar força, de la “història de carrera de cavalls” en què s’ha convertit bona part del relat polític. En allò de guanyadors i perdedors que tant enganxa entre una audiència massa feta a la simplificació, la personalització i l’impacte, per oferir garanties quant a la seva atenció.