Els Guardians de la Setmana (16)

  • Els Guardians de la Setmana (16)

    Aquesta setmana dos polítics espanyols han marcat una certa agenda via escrit. L’una, Carme Chacón (PSC-PSOE), amb una carta. L’altre, José Antonio Monago (PP), amb un discurs. Ella va signar la carta a El Mundo i El Periódico que va complicar la setmana a Pere Navarro i al PSC. Ell va pronunciar el discurs on a Barcelona va defensar que “les retallades són causa de l’independentisme”. Però va escriure Chacón la carta i Monago el discurs? No. Qui n’hi ha al darrera, doncs? Escriptors de discursos, allò que els anglosaxons en diuen speechwriters.

    I posats a aturar-me un moment els d’aquests dos polítics en concret, faré un esment (de moment només això) de grans speechwriters d’arreu i d’avui, d’ahir i de sempre. No hi seran tots ni de tots els líders, evidentment. Només una breu selecció que us convido a completar, com ja vau fer amb el rànquing de guardians del missatge a pel·lícules i sèries de televisió.

    De Chacón, el gran escriptor de discursos (sobretot de cartes, últimament) és el seu marit, Miguel Barroso (Saragossa, 1955). Llicenciat en Història i en Dret (i també amb estudis d’Economia) va enfocar la seva carrera cap al món de la comunicació. Va col·laborar en el backstage de diferents campanyes del PSOE ja en temps de Felipe González, però no és fins l’era Zapatero que despunta. De fet, quan ZP arriba a la Moncloa l’any 2004 el nomena secretari d’Estat de Comunicació. D’aquells temps, l’origen de la ja seva irreversible mala relació amb Alfredo Pérez Rubalcaba (que pretenia influir més entre les bambolines del poder de ZP) i amb el Grupo PRISA (que mai no va encaixar que Barroso impulsés projectes que com el diari Público o La Sexta, que interpretà que li erosionar part del seu pastís de mercat).

    Imperdible aquesta peça d’El País, “Chacón & compañía“, on a banda de Barroso en detall teniu dades sobre el poder a l’ombra del zapaterisme (i del chaconisme). Barroso, malgrat deixar la secretaria d’Estat de Comunicació a finals de 2005, va seguir influint en ZP, sobretot a nivell de relat i de discurs. I igualment, des de fora, va controlar l’estratègia de comunicació de la seva dona (des del desembre de 2007), tant amb ella al ministeri d’Habitatge com al de Defensa. D’aquí textos com aquest de conjunt de Chacón i Felipe González a propòsit de la sentència del TC sobre l’Estatut, que no van escriure cap d’ells dos, sinó Barroso: “Apuntes sobre Cataluña y España“. Els seus discursos en la cursa per la secretaria general del PSOE respiraven el mateix aire. Normal. Sortien de la mateixa ploma (o teclat).

    Quant a José Antonio Monago, president d’Extremadura, no el perdéssim tampoc de vista. El Mundo ja el comença a promure com alternativa pota negra (aguirrista i aznarista i amb feu propi) a Mariano Rajoy. Té molta cura del front comunicació, té clar a qui ha de buscar (bàsicament als nacionalistes, perquè gràcies a IU governa) i s’hi va posar des del principi, en esdevenir president en una plaça del PSOE que semblava inexpugnable.

    El seu primer discurs de Nadal, amb frases en català i euskera, el seu speech del “si tens collons” que li va dedicar a l’alcalde de Barcelona Xavier Trias, i el discurs d’aquesta setmana al Fòrum Tribuna Barcelona, on va dir que si no li obrien un “consell de guerra” tenia ganes de dir unes coses sobre Catalunya. Tot està molt treballat. A nivell d’estratègia i de discurs, molt especialment per qui ja vaig descriure en aquest blog: Iván Redondo, “el tío de la Batuta”. N’escoltarem a parlar. Més. De l’un i de l’altre. L’ambició (de tots dos) hi apunta.

    I aquí ara noms d’altres speechwriters de líders d’arreu. No hi són tots, ni tan sols els dels seus presidents o primers ministres. Però tenen molta teca:

     

    John Fitzgerald Kennedy: Arthur M. Schlesinger i Ted Sorensen.

    Ronald Reagan: Peggy Noonan (1984-1986) i Peter Robinson (1983-1988).

    Margaret Thatcher: Trevor Reeves i John O’Sullivan.

    François Mitterrand: Jean François Revel.

    Tony Blair: Peter Hyman (1994-2003) i Philip Collins (2005-2007).

    Nicolas Sarkozy: Marie de Gandt, Henri Guaino i Camille Pascal.

    Barack Obama: Jon Favreau (2008-2013) i Cody Keenan.

     

    Només alguns, d’alguns dels grans. En teniu més? ;)

    La vinent, una nou lliurament d’Els Guardians de la Setmana!

    1. [...] virtuals (community manager), responsables de protocol, caps de premsa, escriptors de discursos (speechwriters), caps de campanya, consultors en comunicació, experts en demoscòpia, el portaveu… Ells [...]

    2. [...] un dibuix que m’ha encantat on el protagonista és Ted Sorensen, gran entre els grans speechwriters d’avui, d’ahir i de sempre. Gran entre els grans assessors i guardians del missatge [...]

    Deixa un comentari