Conesa no va dir mentida

  • Conesa no va dir mentida

    Mercè Conesa

    La presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, va dir l’altre dia que si som realistes hem de pensar que el referèndum per la independència podria no fer-se el 2017, i li va caure al damunt una xàfec descomunal. I afegeixo: li va caure un xàfec descomunal i absurd. És evident que ella, una veterana del PDeCAT i política de primer nivell, va cometre un error de principiant en dir-ho sense pensar com es podrien utilitzar les seves paraules, però no va mentir. Si es llegeix l’entrevista on així s’expresa, queda clar que ella parla en condicional: “Si s’arriba a la paràlisi, si el govern es troba en un cul-de-sac…”. I podria haver dit mil i un supòsits més: “Si demà cau un meteòrit a Catalunya, si la Guàrdia Civil impedeix que es posin les urnes…”. Mil i una circumstàncies que poden fer que una cosa que es vol tirar endavant pugui no passar, o que estigui agendada per al 2017 i passi l’any següent o l’altre. Perquè ens han volgut fer creure que només amb voluntat es poden fer les coses, i la vida, en el nostre dia a dia, ens demostra que això no és així.

    Pots voler aprovar un examen, posar-hi tota la voluntat del món, i suspendre’l. Pots estimar algú amb tot el cor, fer-ho tot perquè et correspongui, i que això no passi. I no per això ets un inconscient que no vols aprovar, o un boig que no vols que t’estimin. Això sí, malgrat tots els esforços i llençols en diferents bugades que els del Partit Demòcrata han anat deixant camí de fer possible un referèndum per la independència de Catalunya, ens faríem creus de la mà de gent que es fa a sobre dir-los botiflers, fluixos o simplement d’estendre’n un ombra de dubte a cada ocasió que es posa a tret, per petita o absurda que sigui, a propòsit del seu compromís. És el que ha passat amb les declaracions de Conesa i la utilització que se n’ha fet, mediàticament i política.

    I va haver de sortir el president Carles Puigdemont a deixar clar que des del seu partit i des del seu govern el compromís amb el referèndum és absolut, i va haver de dir que el referèndum es farà “indefectiblement”. Podria no haver-ho fet, perquè ho digui ell, ho digui Junqueras o el Sursum Corda, el referèndum podria ser perfectament que no s’acabés fent. Només els intransigents i els més insegurs (amb ells mateixos o les seves circumstàncies) s’han de vestir d’una seguretat total i absoluta en l’esdevenidor, per si un cas. No és el cas de Puigdemont, però sí dels qui irresponsablement obliguen a aquest tipus de pronunciaments. Perquè precisament el fet de no confiar-se i de contemplar com a plausibles escenaris alternatius als teus ideals, et pot impulsar a persistir-hi i a millorar. Perquè aquí, com arreu, i a cal sobiranisme, com en altres fronts, no tot s’està fent bé. Tot és millorable, també el camí cap a la consulta que més d’un 80% de la població catalana defensa que s’hauria de fer. I, malgrat tot, això, per si sol, no és garantia que acabi passant, i s’ha de millorar encara molt, en fons i forma.

    Hi ha cert acomplexament en el món convergent per assumir la complexitat del seu discurs, ara independentista, abans no, però no per això menys necessitat de matís i de ponderació. Estan acomplexats per ser complexos. I disculpin la redundància. Mostren acomplexament per representar una realitat social i política complexa, quan això és una riquesa. I així els pinten les enquestes. I a Esquerra les enquestes els pinten genial, però en més d’una ocasió fa la sensació que tenen massa pressa per gaudir d’una àmplia majoria que, amb certs atacs d’ansietat i amb certes mostres de poca generositat, hom pot pensar que encara no estan preparats per assumir. No per manca de capacitat o per pocs mèrits acumulats, que els tenen, sinó perquè construir majories polítiques i socials s’hauria de fer des de la suma d’espais, i no només des del placatge a d’altres amb qui ja comptes. I coses d’aquestes serveixen per saber si anem bé camí d’un referèndum o si, entre uns i altres, encara farem que no passi allò que una majoria volem. Oi que veuen que no està tot fet? Doncs au a no pensar que això ja és al sac i a fer els deures. Cadascú els seus.

    (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)