-
- 15 jun
Podem renunciar a sumar?
Partim de la base que no crec que la proposta de Xavier Domènech, d’En Comú Podem i de Podemos sigui “La Solució”. Partim, de fet, de la base que no crec que cap polític ni cap partit la tinguin al 100%, per si sols, per resoldre la relació entre Catalunya i Espanya. Però, d’existir aquesta solució ha de ser la síntesi i el destil·lat d’aquesta i moltes altres propostes. El meu gran dubte és: anem tan sobrats com per renunciar a la suma?
Com diu l’anunci de cervesa, “per continuar, atura’t“. I ahir el candidat d’En Comú Podem, Xavier Domènech, va fer-ho. Es va aturar un moment, i no per frenar. Ho va fer per aportar reflexió política amb càrrega de fons. Aquell qui pot permetre’s el luxe de fer això, més enllà del pim-pam-pum típic de campanya, és que va molt disparat. I no m’estranya, en aquest cas, per mèrits propis i també pels errors i certs desistiments dels seus competidors.
Sempre he malfiat de la gent que ho té tot clar. Jo, personalment, em sento una persona que es qüestiona constantment en molts sentits. Així és com no acabo de metabolitzar, us ho admeto, les persones o els col·lectius que se senten investits d’una veritat incontestable. L’espanyolisme, tradicionalment, ha pecat molt d’això en les seves expressions polítiques majoritàries. I una de les coses que més m’han desconcertat en els últims temps és que una part de l’independentisme també. Malauradament. M’agradaria creure que en la major part de casos ha estat per les presses, però m’inquieta molt la possibilitat que, sobretot, sigui per inseguretat en els propis postulats que es defensen.
Com va dir en alguna ocasió Oriol Junqueras, d’independentista no se n’és, se n’està. “Estic independentista”, deia. Fins que arribi la independència, venia a argumentar. Però jo, coincidint amb aquesta opció, hi afegiria una altra, a la possibilitat de deixar “d’estar independentista”: que això passi quan l’independentisme i/o les seves expressions polítiques et deceben o quan s’hi contraposa una alternativa més plausible, raonada i enraonada. Pot passar. O és que en teniu cap dubte?
Jo, ara com ara, considero que la independentista és la proposta que des del catalanisme millor es contraposa al no-discurs de l’espanyolisme, que o bé està basat en l’atac primari o indiscriminat, o en propostes caducades i tramposes de les quals ja se n’han testat les opcions quan les podien aplicar o impulsar els qui ara les reivindiquen. Aquests posicionaments no tenen prou gruix o credibilitat. Però això vol dir que no pugui existir alternativa plausible a l’independentisme? Això vol dir que no puguin aparèixer actors i propostes nous que ho puguin arribar a remoure tot? No, en absolut.
Una de les coses que més m’incomoda en els últims temps en diferents espais de debat o tertúlia on participo és la facilitat i el pilot automàtic amb què certs defensors de la independència (polítics o no) s’espolsen del damunt la proposta que neix de Podemos i En Comú Podem amb el referèndum com a bandera. Em sap greu perquè crec que és caure en l’error de l’espanyolisme que més ha alimentat l’independentisme, però a l’inrevés. Em sap greu perquè defuig el debat (el de fons per descomptat, però el més epitelial també). I, en definitiva, em sap greu perquè tot plegat, aquesta renúncia a acceptar la part de veritat que pugui existir en una altra opció que vol diàleg i que no és un atac frontal, denota un punt d’inseguretat respecte de la solidesa de la pròpia causa. I tot plegat preocupa.
L’opció de la independència és tan fluixa que no pot permetre’s prendre’s seriosament una proposta alternativa que no sigui bel·ligerant? Se n’ha de fer caricatura i ja està? No se’n pot aprofitar res? No es pot discutir amb arguments que no siguin titllar l’altre de naif, farsant, anacrònic o llirimanista? I, tot plegat, em demano, té sentit que es faci amb una proposta política nova a qui ja d’entrada, amb aquest procedir, es condemna a ser “més del mateix”, quan, amb una mica d’humilitat i de ganes d’avançar, es podria sumar a un moviment de canvi transversal i necessari? No es reclamava això des del catalanisme, de part de PP i PSOE? Té sentit descartar, amb una esmena a la totalitat o amb la indiferència, una proposta impulsada amb suport popular significatiu des de Catalunya i des del catalanisme (que no tot és independentista, malgrat que ara aquesta opció en sigui el tronc central)?
Ahir pensava en tot això, mentre escoltava una xerrada de Xavier Domènech que duia per títol “Per un catalanisme de majories. Un projecte de país, progressista, renovador i al servei de la gent per a Catalunya del present i del futur“. Molta teca, i molt ben lligada amb el passat, de la mà d’un historiador que nega que la seva proposta política sigui “adamista”. No considera que amb ells hagi començat tot, com els han acusat de fer, i reivindica les arrels del seu projecte en el catalanisme popular (que d’altra banda ningú el pot reclamar com a patrimoni exclusiu seu).
Qui tem això? Qui, des del catalanisme, pot donar per descartada aquesta opció ja d’entrada de cap a peus? Després de sentir ahir les reflexions de Domènech, encara ho tinc més clar: en això no hi hauria de poder caure ningú que vulgui un canvi real de l’estatu quo de Catalunya i que, de veritat, vulgui assolir-lo algun dia.
