-
- 29 set
No demaneu perdó (de moment)
No cal demanar perdó per guanyar. No si es fa netament i democràticament i àmpliament i contra els elements, com ha estat el cas a Catalunya. És força nostrada, l’autoflagel·lació, però seria del gènere absurd que amb 72 de 135 escons algun independentista se sentís perdedor. Només podria passar per un excés d’autoexigència, per comprar els arguments de l’espanyolisme o per confondre guanyar de molt i no de moltíssim amb perdre.
72 escons, 4 per damunt dels 68 que donen la majoria absoluta, amb ben bé un 78% de participació és una dada espectacular. Un resultat electoral que en qualsevol racó democràtic del món i sense un incompetent polític al capdavant del govern de l’Estat hauria de moure alguna cosa. Que a Espanya quan passen coses d’aquestes, els seus principals partits només es mouen per traure ferro a la cosa? Doncs és el seu problema (cada dia més greu i irrecuperable). Però no comprem des de Catalunya aquest procedir tan absurd. Per no caure-hi només cal fer una ullada a la premsa internacional (de dretes i d’esquerres) i veurem clar que qui vaga per l’espai sideral, abans Ca-talunya no se n’hagi independitzat, és Espanya. El gruix dels seus polítics i de la seva premsa, més concretament.
Dic tot això bo i sabent que el resultat electoral no va ser el millor dels possibles. Perquè sabia que la Cup queia molt simpàtica pertot però que, de tenir paper decisiu, podria plantejar certs dubtes en el procedir, d’aquells que distreuen de l’objectiu que per damunt de moltes altres coses uneix en la il.lusió el bloc majoritari i guanyador de l’electorat. Així, l’última força política podrà tenir pendent la primera durant uns dies o setmanes sobre si l’important ara és pensar en si Artur Mas és president o no. I això malgrat que a Madrid això seria celebrar amb xampany, malgrat que com a interlocutor al món s’ha demostrat una sort, i malgrat que ha fet el que pocs se n’esperaven des del sobiranisme i ha convertit la coalició hegemònica de l’autonomisme en un record del passat. Ha sacrificat CiU per impulsar un projecte polític que en transcendeixi i ara encara li retrauran la corrupció d’una cosa que ja ni existeix i n’hi haurà que voldran anar més enllà que cap jutge, que sembla ser que ni ha pensat en ell per aquests temes.
És com de gag del Polònia, pensar que tanta il·lusió, tant d’assolit i tanta feina (gens fàcil) que encara queda per fer es pot aturar en pensar si la persona proposada per la llista que ben bé triplica la segona serà o no serà president. És com estrany però passa. Ens descriu també. Com quan comprem el relat dels altres i no sabem valorar victòries polítiques que costen molt d’assolir i que aquells que les neguen miren a distància sideral. L’independentisme no ha de demanar perdó per guanyar, però ha de reflexionar i no ha de pensar que per haver-se imposat el 27-S ja ho té tot assolit. Perquè no és així. Perquè aquestes eleccions no anaven més que de superar una etapa més en una llarga cursa d’obstacles. Encara s’és a temps d’ensopegar, i molt. Però seria una pena i, sobretot, seria absurd.
(Per llegir el diari a el Món.cat, cliqueu aquí)
