-
- 15 set
Mostrar les dents a n’Iglesias
Fa uns dies, un amic d’Iniciativa em va confessar que el candidat de Catalunya Sí Que Es Pot havia estat una patinada i que no rutllava. Després vaig entendre millor, mercès a aquesta confessió feta amb cara de patiment, l’última frase per a la història de Pablo Iglesias, de tints etnicistes. No havia estat una escalfada. Havia estat premeditat i, de fet, desesperat. Ara ha fet com que es disculpa per venir a dir-nos als fills i néts de la immigració que naltros per designi diví hem de votar in saecula saeculorum partits amb seu a Madrid. Però la seva pensada per venir a justificar-se (tard i malament) encara ha estat més lamentable. I els explicaré perquè.
Abans però, deixin que m’aturi en allò que va dir de “sacar los dientes”, en aquell fatídic míting. En això sí que li haurem de fer cas i els haurem de mostrar. Però a ell i a la resta que com Iglesias ens insulten com a poble amb la seva ignorància, amb la seva mala intenció, o amb totes dues coses alhora. Mostrem-los les dents, però per somriure. I per fer-ho no com ell i Aznar, que quan ho intenten fan aquella ganyota inquietant. Proposo que els catalans mostrem un somriure ben sincer, símbol d’optimisme enfront la crispació, de concòrdia davant de voluntat de discòrdia. Somriguem, perquè certes barbaritats com aquestes, tan exteraterrestres aquí, són les que han alimentat i alimenten el canvi polític i la revolució democràtica que a Catalunya s’està donant amb gent de tot origen i condició empenyent-la.
I per reblar, ara sí, un comentari sobre la seva nefasta justificació a l’hora d’utilitzar l’origen de la gent per dir-los què han de votar i què no. Diu que un “chico” li va dir no sé què pel carrer. Com la niña (inventada) de Rajoy, aquella que els seus assessors es van treure de la màniga per mirar d’imprimir un pèl d’emoció al tram final d’un debat (i que no van aconseguir). D’aquella “niña”, a “el chico de Pablo”. Diu que li va retreure que no entenia Catalunya perquè només es movia per l’extraradi de Barcelona. I d’aquí, en teoria, que el líder de Podemos s’escalfés i digués l’absurditat demagoga que va proferir a crits en un acte de campanya. Però no, Pablo. Primer, no cola. I segon, tu no ens entens perquè et penses que ens pots prendre el pèl amb “milongues” d’aquestes i a més venir a dir qui es més o menys català, a una societat i una política catalana que sempre han conjurat aquesta pràctica. A això vénen clàssicament a la campanya catalana els paracaigudistes espanyols. A agitar la zitzània social, entre una ciutadania que no ha compartit mai del frontisme que tant agrada i que tant li convé electoralment als Iglesias i als Rajoy, aquells extrems que com tots tant s’acaben tocant. I d’això n’hi ha qui en diu “nova política”. A fer amb cueta el mateix que durant dècades han practicat amb delit els José Bono, Juan Carlos Rodríguez Ibarra o Esperanza Aguirre de torn. Aquesta és la millor alternativa i horitzó de canvi que ofereix la política espanyola als catalans, siguin independentistes o no. Si ets independentista, amb aquest panorama, no pot fer més que mostrar les dents amb un ampli somriure, no troben?
(Per llegir l’article a ElMón.cat, cliqueu aquí)
