La (des)construcció d’un líder

  • La (des)construcció d’un líder

     

    Nelson Mandela va ser un gran líder perquè encarnava allò que una majoria de la seva societat reclamava: justícia i reconciliació. S’ho va proposar, va arriscar, va persistir-hi i ho va aconseguir, no només movent-se ell, sinó mobilitzant centenars de milers de persones del seu país (i d’arreu del món). Això és lideratge. Però ¿quin n’és el secret? ¿Què ha de tenir un líder polític? Resposta fàcil: honestedat, competència, integritat, energia, responsabilitat i valentia. Resposta correcta: depèn. 
    Un líder es construeix (o tot al contrari) en funció del seu context. En funció del moment polític, històric i de la societat que li ha tocat viure. En moments extraordinaris i en societats en cruïlles històriques, líders extraordinaris i històrics com Mandela, Abraham Lincoln Gandhi. En moments com l’actual, líders com els d’ara, segurament força contradictoris, superficials i de combustió ràpida, i per descomptat molt més exposats a l’escrutini públic i al desgast de la seva imatge, lluny de com ho estaven els grans lideratges previs a l’era hipermediàtica que vivim des de fa unes poques dècades, amb l’addicció al Gran Germà, a la vida en directe, també aplicat a uns líders polítics a l’aparador les 24 hores del dia, en multimèdia i en multiplataforma. Això també ajuda força a confegir els lideratges del present. 
    Perquè si bé és cert que des d’Eisenhower (i molt especialment des de John Fitzgerald Kennedy) la construcció d’un lideratge polític ha tingut molt de construcció mediàtica, també és cert que el desgast a què se sotmeten els líders democràtics és implacable d’ençà que l’any 1980 Margaret Thatcher Ronald Reagan van donar el tret de sortida a l’era de la campanya permanent. 
    Una majoria de francesos no van saber que François Mitterrand havia tingut una filla secreta fruit d’una relació extramatrimonial que va durar molts anys fins que a l’enterrament del president gal hi va assistir la noia, de nom Mazarine, ja major d’edat. Aquell lideratge, en aquella època seva, en aquella societat on internet no existia, havia aconseguit mantenir un punt de misteri, de recer i de cura a propòsit d’allò tan humà que ens pot descriure a tots però que exposat a ulls de l’opinió pública pot ajudar a la desconstrucció d’un lideratge, totalment o parcialment. L’any 2012, al cap de pocs mesos de prendre possessió, François Hollande va viure una de les seves primeres crisis polítiques a l’Elisi, a partir d’una piulada a Twitter de la seva parella, Valérie Trierweiler, en contra de la campanya de l’ex del president, Ségolène Royal. Els draps bruts de l’estadista, a la vista de tothom, exposats a les xarxes socials i als mitjans tradicionals. Això i la seva gestió. I cau en picat als sondejos. Per una hiperexposició que també va decebre en temps rècord respecte de Nicolas Sarkozy i de José Luis Rodríguez Zapatero , lideratges que igualment prometien molt en emergir i que van durar molt menys del previst. 
    Però no només el factor mediàtic diferencia les societats del present amb les precedents. I per tant, no només això marca la diferència entre lideratges com el de Mandela i els actuals de Barack Obama, David Cameron, Dilma Roussef Mariano Rajoy. Perquè el passat deixa pòsit i es deixa notar. Amb les dècades, unes societats més formades i amb més accés a la informació (i també a la desinformació) han anat caient en el desengany o en l’escepticisme respecte de la política, les seves possibilitats i els seus protagonistes. Així neixen cada vegada menys lideratges carismàtics. De líders n’hi ha, és clar, però el carisma, que resideix bàsicament en la mirada de l’altre (del ciutadà votant) i que pot sumar molt a un lideratge, això ja costa més. S’hi confia poc, en la capacitat trencadora dels líders. I és així com en una política cada vegada més professionalitzada, més conservadora, més poruga davant la mirada de les grans audiències, els lideratges del present són tots uns altres. Avui, de fet, més que construir lideratges com el de Mandela, entre tots els desconstruïm.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)