Almunia, Rigol: sí, i què?

  • Almunia, Rigol: sí, i què?

    Vés quina sorpresa que n’Almúnia, l’home que amb el seu megacarisma i bon fer va regalar la majoria absoluta a n’Aznar l’any 2000, surt ara a fer vaticinis sobre una Catalunya independent fora de la UE. D’entre tots els de l’equip de Durao Barroso, havia de ser el comissari espanyol, no falla. I sí, després d’uns dies d’intenses gestions del Ministeri d’Afers Exteriors espanyol, pressionant a tort i a dret un cop escoltades les declaracions dels primers ministres de Letònia i Lituània. Celebrem-ho. Que hagin de mobilitzar peons com n’Almúnia, així com el fet que caps de govern europeus d’espontani diguin la seva, i que ho facin a favor. Que en contra de les reclamacions de Catalunya encara no n’hem escoltat cap.

    “I què?” seria la millor resposta a les prediccions d’Almúnia sobre una Catalunya fora de la UE. Sobretot venint de qui venen, que ens diu molt dels nervis dels qui no volen evitar una Catalunya fora de la Unió, sinó una que exerceixi el seu dret a l’autodeterminació. Tant de bo ens trobéssim en la fase de la discussió sobre hipòtesis de conseqüències en un escenari d’una Catalunya independent. Però no és el cas. Gent com n’Almúnia, sobretot a Espanya, ens ho impedeixen tot obstaculitzant un pas previ: l’exercici del vot.

    El dret a decidir és això. És un no posar portes al camp o a la mar o la democràcia, diguem-li com vulguem. És fer una aposta decidida per això, sense subterfugis, sense trampes, sense ganes de dilatar o d’obstruir el procés des de dins. Ahir el president Joan Rigol va presentar juntament amb el conseller Francesc Homs el manifest que vertebra el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Pinta molt bé. Ara! Igual com a n’Almúnia li haurem de dir “sí, i què?” quan ens pregunti si volem seguir endavant malgrat els seus mals averanys europeus, a en Rigol també. Li haurem de dir que seguirem fent via si malgrat les bones intencions dels altres el PSC no se suma al pacte en un termini raonable de temps. El PSC actual representa un espai minvant, ja no només del conjunt de poble de Catalunya, sinó també del seu propi espai electoral tradicional. Per tant, voluntat integradora tota, però a fer via (catalana). Volem votar, està clar. I això no ho poden impedir ni escenaris de futur enfosquits a la carta ni majories “qualificades” que responguin a mapes polítics i socials del passat.

    (Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)