-
- 27 jun
El PSC i Hamlet
El PSC se’n penedirà. No és una amenaça, és una constatació. De fet, a hores d’ara, el sentiment de penediment per la decisió de no haver assistit a la constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir ja deu ser generalitzat a la mateixa direcció del Partit dels Socialistes. Tot per un error que més que tàctic és estratègic i que pot condicionar les opcions de futur del PSC.
I en aquesta ocasió caldrà que Pere Navarro i els seus no busquin culpables ni reparteixin responsabilitats en l’estratègia (que per descomptat també hi és) d’altres com CiU, ERC o ICV. L’error de càlcul, el gran problema de dubte existencial hamletià (versionat, ser-hi o no ser-hi), el té el PSC. I les conseqüències d’aquest error, malgrat que poden anar més enllà del propi partit, caldrà reclamar-les sobretot al PSC. Encara pot redreçar el rumb. Però ha de voler-ho fer. Ha de saber com fer-ho. Malgrat tot, encara hi és a temps.
Hi ha cites on un partit que aspira a ser central en una societat no pot no ser-hi. Ahir, al Parlament, es van congregar la majoria de partits polítics catalans, les principals institucions del país i una quarantena d’entitats molt representatives de la societat civil catalana. Hi havia independentistes i no independentistes, tots amb el ferm propòsit de defensar que la societat catalana pugui decidir lliurement sobre el seu futur. I el PSC no hi era.
Allò d’ahir al Parlament anava molt més enllà d’una fotografia. I el PSC, pensant que aquesta se l’havia d’estalviar, va fer-se’n una altra amb el PP d’Alícia Sánchez-Camacho, amb els Ciutadans d’Albert Rivera i amb la patronal Foment de Joaquim Gay de Montellà. Una altra estampa igualment legítima, però que no és la del catalanisme. No és allà on hi ha la centralitat social i política del país. No és allà on moltíssima gent ha treballat durant dècades per mirar de tenir-hi destacat el PSC.
L’encaix
I en aquesta altra fototografia, la dels absents del debatre (i del treballar) pel dret a decidir del poble català, el PSC ara per ara s’hi ha retratat. Però no hi encaixa. No el PSC que havíem conegut fins ara. No un PSC que aspiri a recuperar el paper central que va tenir no fa tants anys.
Una manera de veure si el PSC ha captat ràpidament el seu error d’ahir serà comprovar, el proper 5 de juliol, si es ratifica en la decisió de fa unes setmanes de donar llum verda a la comissió d’estudi pel dret a decidir. Aquell dia es constitueix al Parlament. ¿El PSC en formarà part o es desdirà de la seva intenció inicial? Fins ara ha demostrat, amb la seva actitud i gestos sovint confusos, fins a quin punt viu i gestiona el seu posicionament en aquest front troncal de la legislatura catalana amb contradiccions internes profundes. ¿Però sabrà superar-les? ¿Pot fer-ho? ¿Ho vol? Ser-hi o no ser-hi, aquesta és la qüestió. Navarro haurà de decidir. Té el dret de fer-ho. Evidentment, amb l’opció d’equivocar-se, com ho va fer ahir.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
