Gran notícia, en particular  per als compolholics, per als enganxats a la comunicació política, però també per a la gent inquieta i amb ganes de saber, en general. HBO ens ha regalat un gran film: Brexit: the uncivil war. Xalareu de principi a fi i entendre més i millor el perquè del ‘sí’ dels britànics en referèndum a la seva sortida de la Unió Europea.

Descobrireu el cervell a l’ombra de la campanya del Leave, Dominic Cummings, i amb ell tindreu, reconcentrada, una classe de com fer campanyes electorals, de com fixar objectius, de com trobar la USP (Unique Selling Proposition), de com evitar el “soroll” i buscar la coherència del relat, de com arrossegar l’adversari al teu terreny, de com fer diana en els públics objectiu via algoritmes i tecnologia (i a partir d’aquí, injectar-hi en vena fins i tot fake news)… etc., etc., etc. Boníssim (també la reflexió final, amb unes canyes pel mig, sobre les conseqüències d’allò més negatiu de tot plegat).

I a més de Cummings, a la pel·lícula trobareu (esmentats o representats) un festival d’spin doctors que a mi em té encara extasiat. La major part d’ells, assessors de comunicació dels qui ja us he parlat: Craig Oliver (que va ser dircom de David Cameron i cervell de la campanya del Remain), el mític Prince of Darkness Peter Mandelson (només en sentim la veu via telèfon), Alastair Campbell, Andy Coulson, Lucy Thomas (lobbista), Will Straw (director de campanya del Remain), Ryan Coetzee (director d’estratègia), Andrew Cooper (enquestes)… Gaudiu-ne!

En Jordi ha muntat la seva pròpia consultora. L’Alejandro és regidor del PSC a Manlleu. En Kevin és el responsable de xarxes de Ciudadanos. En José David ha assessorat la nova vicepresidenta de Colòmbia (a la foto, amb ella i el nou president). Tots ells són alumni del Màster en Comunicació Política i Institucional de la UPF-Barcelona School of Management (Compolin), que va es fa per gent com ells i com tu.

Aquestes ratlles van dedicades (i són per) a dos públics, principalment:

1. Els polítics que creuen en la importància de la comunicació i el respecte als votants, en l’exercici de la seva tasca.

2. Els joves (i no tan joves, que aquí hi cap tothom) que tenen ganes de formar-se (més, si s’escau) en el món de la comunicació estratègica, institucional i política, perquè volen dedicar-s’hi.

Aquests dos públics principalment són els dos grans motius i els dos grans objectius d’aquest post, així com del Màster Compolin.

Als uns, als primers, als polítics que creuen i respecten la comunicació i els seus votants: aquí teniu el Màster Compolin per ajudar-vos a créixer i a millorar. I com a mostra, un botó, els joves (i no tan joves) que des de fa ja uns quants anys es formen també al nostre país per mirar de fer de la política una millor corretja de transmissió entre governants i governats.

A la pel·lícula Los Archivos del Pentágono, recorden aquella frase que diu “els mitjans van ser creats per servir els governats, no els governants”. I bé. Però la comunicació política és més ambivalent. Busca servir tots dos. Però sense el servei als ciutadans perdria el seu sentit totalment. Per tant, als polítics que creuen en el món de la comunicació política i institucional, els diria: gràcies per entendre que això us ajuda a legitimar-vos. Gràcies per posar-vos les piles. Gràcies per formar-vos i per formar els vostres equips.

I pels qui s’estan plantejant estudiar comunicació política i institucional: la força i l’orgull del Màster Compolin són els alumni que han passat per casa nostra i que ara ja es dediquen com a professionals a la seva gran passió. Si ells ho han fet, vosaltres també podeu fer-ho. El secret està en dedicar-s’hi, en viure-ho amb passió, en no tenir-ne mai prou. Com nosaltres.

Si decidiu matricular-vos de cara al curs 18-19, ja sabeu que a la UPF-BSM us trobareu com a casa, entre uns quants de la vostra espècie ;)

Animeu-vos-hi! I ens hi veiem en breu, malaltada compol!

Fa poc us anunciava el fitxatge del portaveu del parlament europeu, Jaume Duch, i ara, ja confirmat també del tot (i així que us ho anuncio) també amb un altre ponent de luxe: Carlos Aragonés Mendiguchía, qui fou cap de gabinet d’Aznar en els 8 anys del de Valladolid a La Moncloa i abans a Castella-Lleó, durant dècades conegut com L’ombra d’Aznar.

Aragonés, diputat del PP, va ser un dels fundadors de l’aznarisme (ell, sempre des de l’ombra, a la sala de màquines) i és un veritable think tank amb potes i, encara avui, una de les grans fonts d’aliment doctrinal de la fundació FAES, d’on és patró. En definitiva, un dels més influents d’entre els guardians dels missatge hispans de les últimes dècades a les altes esferes del poder.

Som-hi! Us ho perdereu?? Encara sou a temps d’apuntar-vos i gaudir-ne!