I la resposta seria, d’entrada, “per a què?”, quan tothom sap que el cap de gabinet de Mariano Rajoy a Moncloa (i al partit) mana molt més que la immensa majoria de ministres. Però ja sabeu que això de la política, i més la que remena per Madrid, és un bullir de rumors i especulacions. Aquests dies moguts de (pre)campanya me n’arribava aquest i el cert és que no m’hi he aturat gaire, però ara m’ha animat de recuperar un d’aquells moments Els Guardians de La Setmana que alguns bons amics m’han recordat que fa ja massa que no toco per aquí a can blog. Així, doncs, apunt sobre un de els spin doctors més potents del nostre entorn: Jorge Moragas.

Consti que ell està encantat de ser ubicat en aquesta categoria política, la de l’spin doctor, de l’estrateg. M’ho va deixar ben clar quan va accedir a ser un dels entrevistats quan estava fent el meu llibre Los guardianes del mensaje (2011). I, emmirallat com ho ha estat de sempre pel món anglosaxó i pels seus homòlegs als EUA i UK, assumeix un rol d’assessor poc discret, poc donat a restar a l’ombra. És, de fet de llarg, d’entre els 8 caps de gabinet que hi ha hagut a Moncloa des de la recuperació de la democràcia, el que ha estat més visible, més reconeixible, més present als mitjans, amb ell sempre a un pam de Rajoy. D’entre els seus antecessors, és evident que el seu gran referent és José Enrique Serrano (fa unes setmanes encara d’actualitat, com a membre de l’equip negociador del PSOE). Ell, com a últim cap de gabinet de Felipe González, va ser qui va acollir el llavors (1995) jove diplomàtic a Moncloa, i qui el va recomanar al seu relleu amb Aznar de president, Carlos Aragonés. Feina amb Aznar… després amb Rajoy (com a responsable de relacions internacionals del partit) i au a despuntar sobretot a partir del 2008, quan li va ser fidel en el moment (intern, de disputa pel lideratge pel PP) més difícil per al gallec.

Coses de la vida, amb Zapatero de president, durant aquells anys de Rajoy (i Moragas) a l’oposició, Serrano havia tornat a Moncloa com a cap de gabinet. El mundillo el coneixia com “El Fontanero Mayor del Reino”, i a cada crisi de govern (com passa ara davant la perspectiva que Rajoy repeteixi com a president i que hagi de formar nou Executiu), l’ombra del president a Moncloa sonava com a ministre. Però no. Mai no va ser el cas. Serrano gaudia del seu paper, i del seu poder, focus de les càmeres enllà. Moragas també, tot i que la seva tirada a sortir a la foto és molt superior a la del seu “mentor” socialista, de qui va prendre el relleu l’any 2011, quan Rajoy va accedir finalment a la presidència del govern d’Espanya.

Ara torna a ser el cap de campanya de Mariano Rajoy, de cara a les eleccions del 26-J. La seva “primera vegada” va ser fa només 4 mesos, amb les del 20-D. I aquest és un indicador més de com aquest diplomàtic barceloní ha passat a ser un personatge imprescindible per a Rajoy. Es coneixen i es complementen perfectament. I, entre d’altres decisions claus, diuen els qui els coneix bé que va ser cosa de Moragas l’estratègia de “fer-se el mort” que Rajoy va assumir durant les negociacions post-20D.

Avui a La Vanguardia han fet una peça divertida sobre els caps de campanya, allà que hi havia en Moragas. I a El País han fet una sobre ell i el seu equip de campanya. I jo aquí que m’he animat. En breu hi torno. Promise ;)

I després de setmanes d’absència, aquí nova entrega de la sèrie Els Guardians de la Setmana (la 30), a tomb de dos spin doctors que feinegen a França. Bé, de fet, d’un que s’hi va incorporar fa pocs mesos amb l’accés d’Anne Hidalgo a l’alcaldia de París, i d’un que ara ha abandonat el seu lloc a l’Elisi del president François Hollande, on hi va accedir al poc temps que el socialista es fes amb el poder l’any 2012.

El primer és Hervé Marro, i l’he descobert aquesta setmana i he interactuat amb ell gràcies a Twitter. Saben allò que cantaven de “hay un gallego en la Luna”? Doncs bé, hi ha un de Lugo al nucli dur de l’alcaldessa de París, la socialista Anne Hidalgo. I és ell, Hervé Marro. Així ho reivindicava El Progreso de Lugo l’abril passat quan el van nomenar conseller responsable de la Comunicació i la Premsa del Gabinet de  l’Alcaldia de París. Ell, fill i nét d’emigrants gallecs a França, n’és el dircom, per tant. I alerta no confondre les seves funcions amb les de Matthieu Lamarre, cap del servei de Relacions amb la Premsa de l’Ajuntament. Són dos perfils diferents (com les seves funcions) en l’equip d’assessors de comunicació de l’alcaldia de París. 

Tots dos són molt joves (Marro fa poc que ha complert els 30), com bona part de l’equip d’Hidalgo. Marro va passar per l’Ecole des Hautes Etudes en Sciences Sociales, diplomat en ciències polítiques. Va ser  portaveu del Comitè de suport a la política segrestada per les FARC Ingrid Betancourt (2004-2008), va treballar a la Direcció de la Comunicació, Innovació i Estratègia de France Télévisions (2008). I va entrar al gabinet d’Hidalgo, llavors Primera Adjunta a l’Alcalde de París, el gener 2009. Molt actiu a Internet, especialment a Twitter.

Lamarre, per la seva banda, encara més jove, de 25 anys, va ser notícia en fitxar per la campanya d’Hidalgo, ja que era assessor de comunicació del centrista François Bayrou, líder del MoDem. El seu predecessor a l’alcaldia va fitxar llavors pel Ministeri d’Afers Esxteriors, amb Laurent Fabius. 

Aquí altres “guardians” de la seva campanya, segons escrivia Le Parisien fa pocs mesos, quan la nova alcaldessa va accedir al càrrec. Us en destaco la seva portaveu de campanya, Myriam El Khomri; el professor Jean-Louis Missika (a baix a l’esquerra):

I bé, tots ells vénen, és a dir que arriben a l’alcaldia de París amb Hidalgo, mentre que n’hi ha que van arribar a l’Elisi amb François Hollande i ara en marxen. Les coses a can Hollande no van com una seda precisament. I el cas és que si el gener de 2013 vaig dedicar un posts al fitxatge del periodista Claude Sérillon com a conseller de comunicació del president, aquí us adjunto notícia d’aquesta setmana sobre el final d’aquesta seva etapa professional.

La vida dels spin doctors! Vénen i se’n van. Com tots, sí, però ells professionalment sovint a una velocitat afegida.

Seguim!

El nou president, Josep Maria Bartomeu, divendres va fer una molt bona roda de premsa. I dic molt bona pel temps que hi va dedicar, pel seu bon to, per la seva educació, pels detalls de sentit de l’humor que va saber posar-hi (en un context tan crític), i perquè ja de bon començament va aprofitar per desmarcar-se de l’estil del seu amic i predecessor, amb un respondre preguntes sense límit de temps i amb una voluntat pedagògica que indiquen que ha captat el missatge. Que ha vist clar part del per què de la caiguda del seu gran avalador.

Detallets compol. En Sandro va comparèixer el dia de la seva declaració (sense preguntes) amb corbata morada, color sinònim de moment fúnebre, com el seu posat, el seu to i les ratlles que va llegir desmenjat minuta abans d’enfilar la porta de sortida. Bartomeu, que aquell matí de dijous havia desfilar per casa d’en Sandro amb un altre vestit (més clar, gris), va comparèixer junt amb Rosell de fosc i amb corbata blaugrana. Repetiria fórmula el dia següent, el de la seva maratoniana roda de premsa. En aquests detalls (entre molts altres) s’hi atura molt (i molt bé) qui ha estat cap de gabinet (dircab) de Rosell, un Gerard Guiu que en el passat havia desenvolupat les mateixes tasques per a la consellera de Sanitat Marina Geli i per a l’alcalde de Lleida, Àngel Ros. Seguirà amb Bartomeu? En la roda de premsa de divendres un periodista li va demanar al nou president si donaria continuïtat al seu gabinet i al seu equip d’assessors, i Barto no ho va aclarir. En tot cas, aquí de moment foto que publicava ahir La Vanguardia, amb Bartomeu i un grup dels seus directius camí de la roda de premsa. Guiu és el de la dreta de tot:

I ja a la sala de premsa, també vam poder veure-hi des de l’inici Toni Ruiz repartint paraules entre els periodistes. És el cap de premsa del club des de fa molts anys i unes quantes Juntes directives. El va promocionar des del món de les penyes on treballava un Ricard Maxenchs històric responsable de premsa i comunicació dels anys de Núñez i més enllà, que precisament dóna nom a la sala de premsa on divendres va comparèixer el nou president. “Toni, avui no hi ha límit de preguntes ni de temps, eh?”, li va dir Bartomeu davant de micro quan ja duia dues hores de respostes i el responsable de premsa començava a demanar els periodistes que anessin acabant. Seguirà amb Bartomeu? En té molts números. És un exemple d’spin doctor supervivent nat. Té l’habilitat de guanyar-se l’equip dirigent al més alt nivell, i així és com va sobreviure per exemple al dircom de Joan Laporta, Jordi Badia, i com fins ara també ho ha fet amb els diferents directors de comunicació que ha tingut l’era Sandro: Pere Jansà, Ketty ­Calatayud, Xavi Martín i des del novembre passat Albert Montagut. Seguirà Montagut? I Ruiz? Segurament la resposta és un doble sí, però sens dubte amb un accent especial en el segon. Aquí Ruiz a l’esquerra començant a repartir paraules (al més pur estil Maxenchs, i que ho captin bé les càmeres) en la primera roda de premsa de Bartomeu com a president:

Per últim, apunt sobre el cap de Relacions Institucionals i Protocol de l’entitat, Ramon Pujol. Així com Guiu va desembarcar amb Rosell i un joveníssim Ruiz ho va fer amb el nuñisme, Pujol va ser un fitxatge de l’era Laporta que en aquest cas també segueix a la casa. Havia estat abans a diferents departament del Govern, dedicat també a les tasques de protocol, i d’això n’és professional reconegut i de qui dijous les càmeres també en van captar imatges, concretament a l’entrada i la sortida de Rosell i Bartomeu a la sala de premsa. Aquí a l’esquerra de tot de la foto:

Tres d’entre Els Guardians del Missatge de FC Barcelona, aquests dies de molt moviment mediàtic a nivell insitucional, captats pels focus de les càmeres més de l’habitual.

Nova edició de Els Guardians de la Setmana (la 28).

Divendres passat va morir Larry Speakes, portaveu a la Casa Blanca de Ronald Reagan. Avui en Marc Bassets a La Vanguardia n’ha fet interessant obituari. Formava part de l’equip de premsa del president Ronald Reagan a l’Ala Oest de la Casa Blanca quant aquest fou objecte d’un atemptat i el seu secretari de premsa, el titular, James Brady, va resultar-ne malferit. Coses (per sort poques que arribin a aquest extrem) de la màxima proximitat de l’spin doctor, de l’assessor, amb el líder. Màxima proximitat, màxim risc (normalment polític, no físic).

El portaveu presidencial o del cap de govern en el món anglosaxó es coneix com a spokeman. L’home que parla. La veu del líder davant la premsa. Un dels més importants d’entre els guardians del missatge, els membres de l’equip d’assessors de comunicació i estratègia del polític. I un dels seus màxims propòsits és la discreció i el càlcul respecte d’allò que es pot dir, d’allò que no, així com també del “com” i el “per què”, el “quan” i amb “quina intenció” es comunica quelcom, sempre al servei d’una estratègia de comunicació de la política.

Speakes, molt-molt no va calcular. Va generar algun foc important i, un cop fora del cercle presidencial va publicar un llibre més aviat indiscret que explicava detalls de la cuina d’aquella West Wing que ell va viure. Això va provocar l’enuig de Reagan i, sens dubte, el gaudi de molts com nosaltres amb curiositat per saber sobre aquest món. El llibre, per si hi voleu caure: Speaking Out: The Reagan Presidency from Inside the White House.

Fa uns dies a Els Guardians de la Setmana dedicat a Ted Sorensen i les biografies de guardians del missatge, ja començava a centrar-me en la figura de JFK. Avui que fa 50 anys de l’assassinat del president John Fitzgerald Kennedy a Dallas, hi torno. D’ell se n’ha escrit ben bé tot i aquests dies veurem reedicions de llibres, així com difusió i redifusió de pel·lícules, documentals i reportatges que s’hi centren. Deixeu-me, però, enfocar-me en una novetat editorial d’entre les que han arribat a les llibreries nord-americanes en els últims dies. Una novetat (com no?) amb els assessors del president com a protagonistes ;)

El llibre: Camelot’s Court: Inside the Kennedy White House. L’autor: Robert Dallek, que ja va escriure una de les millors biografies sobre JFK: An unfinished Life.

Una foto genial il·lustra de punt a punt la coberta i la contra del seu nou llibre. Kennedy sortint al porxo annex al seu despatx de la casa Blanca, amb tot un grapat d’homes (perquè sí, tots els seus assessors eren homes) esperant-lo ja com disposats per a la instantània. En deien la Cort de Camelot, d’aquella Administració Kennedy i un seu equip que ell va descriure com “el ministeri del talent”. Però què hi ha de mitificat i què hi ha de realment bo, respecte de tot allò? Dallek es proposa descriure-ho (críticament) en aquest volum, amb protagonistes com el mateix Sorensen, Arthur Schlesinger, Mcgeorge Bundy, i Bobby Kennedy, descrit per Dallek com el seu “adviser-in-chief“, el seu conseller en cap.

Van ser definits en el seu dia com “els millors i els més brillants”, però aquells temps convulsos a l’ull de l’huracà els va posar a prova: Bahía Cochinos, el Mur de Berlín, la crisi dels míssils de Cuba i l’entrada dels Estats Units a la guerra de Vietnam… Tot plegat, vist des de la perspectiva dels assessors presidencials que van condicionar les decisions del líder.

Aquí us deixo link a unes pàgines del llibre, perquè en feu tast.

Diumenge, eleccions presidencials a Xile. Uns comicis que tothom assumeix que guanyarà sense discussió una Michelle Bachelet que hi torna. I, amb ella, qui va ser el seu Cap de Gabinet a La Moneda, Rodrigo Peñailillo, i que ara n’ha dirigit la campanya. A la foto, el teniu a primera fila, amb camisa blanca i enganxina pro-Michelle lila.

Bachelet juga (perquè ho pot fer) el paper de la gran marona de la nació, i té en aquest jove polític emergit dels moviments estudiantils universitaris i de les joventuts del Partido por la Democracia el seu “braç dret” a l’ombra (és molt poc donat a rodes de premsa i compareixences -com pertoca al bon spin-).

A Llatinoamèrica hi ha una tirada a descriure l’equip de campanya com el “comando de campaña“. En aquest sentit, Peñailillo, que n’és el cap, exerceix des del juliol com a “secretario ejecutivo del comando de Michelle”. N’és el gran guardià del missatge. Un personatge murri que quan dóna ordres a la molt àmplia (i gens fàcil de gestionar) coalició electoral de la candidata mai no indica si allò és cosa d’ell o directament de la líder. I tots creuen. Ell es refereix a Bachelet com “la jefa”. Els altres el coneixen a ell com “el otro jefe“. N’és el gran assessor.

Segons la reforma constitucional del 2005, el mandat del president Xilè té una durada de 4 anys sense possibilitat de reelecció per al període següent. Bachelet, que va accedir a la presidència l’any 2006, va la abandonar, doncs, l’any 2010, sense possibilitat de presentar-se automàticament a una reelecció que hauria tingut també assegurada per uns índexs d’acceptació i de popularitat que ara, quatre anys després (amb ella de parèntesi a l’ONU), encara han aguantat i la catapultaran diumenge de nou a la presidència. Amb ella, Peñailillo (#dircab de la presidenta entre 2006 i 2010) va estar de parèntesi de la política xilena en abandonar el poder, però no va deixar la seva formació en l’àmbit de la concepció estratègica i la comunicació de la política i les institucions. Va aprofitar, entre altres fronts, per cursar un Màster d’Anàlisi Política a la Universidad Complutense de Madrid. Estarem alerta al seu nou paper en el nou govern Bachelet.

I ara detall maco de malaltada sobre la campanya que ha dirigit Peñailillo (abans també des de l’ombra en les primàries per triar candidat de la coalició de centre-esquerra). En la línia d’allò que Milan Kundera ens dedica a tota l’espècie humana del present, a qui titlla d’homo sentimentalis (enfront de l’oficial homo sapiens sapiens), el factor emocional en campanya és bàsic, troncal. I així, la marona Michelle, en les primàries apel·lava directament als sentiments, sense manies: “Yo quiero Chile”.

Ara, en la campaña presidencial, el seu eslògan ha mutat en “Chile de todos“, però el factor emocional no ha desaparegut en absolut, sobretot via vídeos de campanya. Aquí un parell d’ells (els primers), amb frases explícites en aquesta direcció com: “Chile ha cambiado mucho. Ha crecido, ha madurado. El Chile de hoy es un Chile que ha logrado cosas importantes. Però todo eso que ha crecido y todo eso que ha logrado es porque tú y todos los chilenos y chilenas han puesto su corazón para que este país sea más grande”. Pam.  El sentiment. la connexió via emocions. El cor.

Hem dit cor? Aquí la utilització explícita que n’han fet diferents candidats en els últims temps, via dibuix o el nom de la cosa. A veure si en recordeu alguns altres i ho compartiu:

Campanya d’Artur Mas a la presidència de la Generalitat de Catalunya 2006. Eslògan: “Estimar Catalunya, governar bé!”. Cap de campanya: David Madí. El PSC va reversionar el cor groc (amb quatre barres) de CiU, amb un de vermell que van utilitzar en la imatge i en els actes de campanya. José Zaragoza en dirigia la campanya: 

I Mariano Rajoy, l’any 2008, va apel·lar també al cor, en una campanya que va dirigir oficialment Pío García Escudero, amb Gabriel Elorriaga (que va ser Subsecretari del Gabinet de Presidència al primer govern Aznar) com a cap de comunicació:

Hugo Chávez en va tirar, de la paraula i el dibuix, en les presidencials veneçolanes del 2012: “Chávez. Corazón de mi patria”. “Jefe del Comando” de campanya: Jorge Rodríguez.

I de nou a Catalunya, Ciutadans va apel·lar en 2012 al sentiment per mirar d’abanderar el bloc antisobiranista: “Mejor unidos”. Cap de campanya: José Manuel Villegas.

Més cors polítics en ment? ;)

Seguim amb Els Guardians de la Setmana!

 Aquí, encapçalant, un dibuix que m’ha encantat on el protagonista és Ted Sorensen, gran entre els grans speechwriters d’avui, d’ahir i de sempre. Gran entre els grans assessors i guardians del missatge d’entre els líders polítics més potents del globus. Va ser conseller especial de John Fitzgerald Kennedy, i va escriure per a ell però també sobre ell. I d’aquí aquest post, nou lliurament d’Els Guardians de la Setmana, que té l’origen en aquest llibre (encara que sembli mentida):

Ha estat una de les notícies polítiques de la setmana, la presentació mateixa del segon volum de les memòries de l’expresident José María Aznar, i la cua que ha portat l’absència de Mariano Rajoy i tots els seus ministres a l’acte. Però diguem-ho clar: tot i que hi ha memòries i memòries de polítics i polítics (és a dir, que n’hi ha de molt bones i de prescindibilíssimes), jo no les confondria amb les biografies polítiques. Tant unes com les altres no les escriu el líder, però mentre que en el primer cas (les memòries) això majoritàriament resta en secret i poques vegades sabem del negre que ha posat per escrit el pensament del polític, en el cas de la biografia aquesta passa obligatòriament per un observador extern, més o menys proper al protagonista. Aquí Sorensen també va excel·lir. I és que, per raons òbvies, JFK no va poder signar unes memòries, però el seu gran escriptor de discursos li va dedicar una biografia antològica i de referència. Hi ha poques que un servidor hi anivelli. Potser la que Jacques Attali va dedicar al seu assessorat François Mitterrand: C’était François Mitterrand.

Sorensen va morir fa poc, però abans va poder donar suport al Barack Obama aspirant a la Casa Blanca i va escriure un llibre, Counselor: A Life at the Edge. Or pur per a compolholics. Aquí un vídeo amb ell parlant-ne l’any 2008. I sí, es tractava d’unes memòries d’un assessor, amb el seu particular estil. Memòries d’spin doctors? Sona bé, oi? Ara hi vaig i reblo. Però abans apunt sobre aquest llibre de Sorensen:

En ell, l’autor explica els moments claus de la presidència de JFK viscuts per ell mateix a la Casa Blanca, així com també  aprofita per donar consells sobre l’art d’escriure (discursos, concretament). Per exemple, segons ell, un discurs memorable ha de basar-se en aquests 4 pilars o característiques:

1. Clarity! El públic ha d’entendre què és allò que estàs demanant o que vols comunicar. Amb paraules clares i ben estructurades.

2. Charity! Cal dedicar elogis al públic. Donar-los un sentit de la importància d’allò que poden fer.

3. Levity! Una mica d’humor (un punt de lleugeresa) sempre ajuda a cridar l’atenció d’una audiència que així no et concep com un vell polític pompós.

4. Brevity! Es pot dir tot allò que vols explicar (per complex que sigui) en 20 o 25 minuts.

Gran volum que m’ha recordat d’altres d’uns altres assessors, cadascun en el seu estil, que en el seu dia van decidir donar “la seva versió dels fets” sobre els anys i les seves pràctiques al servei d’un determinat líder. Alguns:

The Third Man (Peter Mandelson, assessor de Tony Blair)

Democràcia a sang freda (David Madí, assessor d’Artur Mas)

The Unfinished Revolution (Philip Gould, assessor de Tony Blair)

Aquellos años (Julio Feo, assessor de Felipe González)

The Blair Years (Alastair Campbell, assessor de Tony Blair)

L’ombra del poder (Lluís Prenafeta, assessor de Jordi Pujol)

Courage and Consequence (Karl Rove, assessor de George W Bush)

Kill the Messenger (Bernard Ingham, assessor de Margaret Thatcher)

Y Aznar llegó a presidente (Miguel Ángel Rodríguez, assessor de José María Aznar)

Autobiographie non autorisée (Jacques Séguéla, assessor de Mitterrand i d’altres)

Uns Guardians del missatge molt diferents, estils molt diferents, de líders molt diferents, descrivint-se a ells, als seus “clients” i els moments claus que van viure des de la cuina de la política.

Segur que en coneixeu molts altres! Què? Completem el llistat? ;)

Ben retrobats!

Ja hi tornem a ser! Ja tenim aquí Els Guardians de la Setmana return. Sobretot (que no només) apte per a membres de la malaltada compol. I vull reemprendre amb una recomanació que neix d’una altra recomanació. M’explico.

Fa un mesos vaig dedicar un post de la sèrie Els Guardians de la Setmana a un antic escriptor de discursos (speechwriter) de qui va ser ministre d’Afers Exteriors i primer ministre francès, Dominique de Villepin. El jove protagonista? Antonin Baudry, qui passada aquella etapa va decidir (feina seva a banda) crear un còmic, Quai d’Orsay (Afers Exteriors), sobre la seva experiència en l’equip d’assessors i estratègia del ministre. Els budells dels guardians del missatge d’un altíssim càrrec, al descobert, via humor.

Bé, doncs d’allò se n’ha fet ara pel·lícula, presentada al Festival de San Sebastià: Quai d’Orsay, de Bertrand Tavernier. Encapçalant el post (i aquí), el tràiler. Crec que la gaudirem molt. El cap de gabinet (dircab), secretàries, assessors, equip de premsa i companyia hi tenen un gran paper. En quedeu alertats.

A partir d’aquí, unes recomanacions sobre el nostre món compol: articles boníssims de l’Àlex Grijelmo a El País sobre el món del joc amb les paraules en política. Els Baudry de les institucions públiques i dels partits fan moltes de les seves, amb el llenguatge de líders i portaveus. Fins al punt que cansen a força gent o que esdevenen caricatura de si mateixos, com denuncia aquesta sàtira del Gran Wyoming de fa pocs mesos:

“¿Cómo entender el lenguaje del PP?”, es pregunta Wyoming. Però el cas és que d’eufemismes no només en tira Mariano Rajoy i els seus.

I d’aquí les recomanacions de lectura d’articles de Grijelmo. Compteu que molts speechwriters i spin doctors han estat treballant en la concepció i impuls d’algunes de les expressions protagonistes d’aquests articles seus:

El prestigio de las palabras (“Algunos términos del discurso político bendicen todo cuanto tocan. Y a veces nos engañan”)

“Derecho a decidir” ¿qué? (“El sentido de este verbo sólo se puede completar si le acompaña un complemento directo”)

Cuánto dura el verbo “me equivoqué” (“Se reducen los daños si el error admitido queda circunscrito al mero acto de nombrar a alguien”)

El fallo informático, o el fallo del informático (“El truco consiste en alejar gramaticalmente a las personas de los fenómenos que ellas mismas provocan”)

El arte de comparecer (“Recorrido por la historia de un significado que se ha ido adaptando al interés de los políticos”)

Bona lectura i ben retrobats!

Ella, Díaz, la delfí, la nineta dels ulls d’un Griñán que aquesta setmana ha dit que plega, que a la política (i al PSOE en particular) li calen “nous pilots”. Ella a les primàries que es presentarà. Ella que va ser un dels puntals de la campanya de Carme Chacón per la secretaria general PSOE. I per poc que no se’n surten. I entre d’altres gràcies a Máximo Díez-Cano. Va ser coordinador i portaveu de la campanya de Chacón. Pels seus guardians del missatge els coneixereu. Ja poden anar dient que això de Griñán no ha estat una indirecta a Rubalcaba, que l’equip a l’epicentre del poder de la Junta ens deixa clars els links entre l’estratègia de Griñán i la de Chacón.

Altres secretaris generals de Presidència que ens demostren la seva importància organitzativa i/o com a homes/dones de màxima confiança del líder de torn:

María Rosario Pablos. Secretària General de la Presidència del Govern d’Espanya. Dona de màxima confiança de la vicepresidenta i ministra de la Presidència, Soraya Sáenz de Santamaría. La seva peça en l’equip que treballa de forma més estreta amb Mariano Rajoy a Moncloa. La seva peça, doncs, en un equip sobretot muntat pel director de Gabinet del president, Jorge Moragas. Soraya la va ajudar en la preparació de les seves oposicions a advocada de l’Estat. Ella n’ha estat assessora des de fa anys.

Jordi Vilajoana. Secretari General de la Presidència d’Artur Mas. Amic íntim del president català. Publicitari de llarga trajectòria en el sector, durant anys va participar des d’aquest ram (tot i que també com a militant del partit) en campanyes electorals de CiU. El 1995 va assumir la direcció general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), avui CCMA. L’any 1999 va ser nomenat conseller de Cultura, càrrec que va ocupar fins que CiU va perdre el poder l’any 2003. Ara Mas, en una legislatura clau, passades les eleccions del 2012, i malgrat tenir conseller de la Presidència (un Francesc Homs que la passada legislatura va ser secretari general de la Presidència), ha volgut tenir al seu costat, al nucli dur de Palau, el seu amic Vilajoana, un dels seus homes pont amb Madrid, on fins fa poc ha estat senador.

José de la Uz Pardos.  Titular de la Secretaria General Tècnica de Presidència, Justícia i del Portaveu del Govern de la Comunitat de Madrid. De la Uz havia estat secretari personal de l’actual president, Ignacio González. Ara exerceix de coordinador d’una conselleria clau en la concepció estratègica i en la projecció del missatge de l’Executiu. Un departament dirigit per Salvador Victoria Bolívar. Abans, De la Uz havia exercit les mateixes funcions, amb Nacho González de titular, al macrodepartament que el delfí d’Esperanza Aguirre pilotava en els últims temps d’aquesta com a presidenta: Vicepresidència, Conselleria de Cultura i Esport i Portaveu del Govern. Aquí tenia Salvador Victoria de viceconseller.

I seguiríem amb els secretaris generals de la Presidència i no acabaríem, però sempre mantenint una constant: màxima proximitat al líder. O són la mà dreta del líder o són la mà dreta de la seva mà dreta. Oi que m’enteneu? Persones encarregades de la coordinació (no necessàriament tècnica) d’un Executiu o del departament de la Presidència, ja sigui amb el president de referent o amb el seu segon. Peces clau a la cúpula dels governs. Peces clau als fogons de la cuina de la política.

La setmana vinent més Guardians de la Setmana!

Jordi Pujol: Carme Alcoriza. La va contractar als inicis de Banca Catalana i s’ha mantingut al seu costat fins aquest juny de 2013. Aquí l’article d’en Cuyàs, per fer-vos-en una idea ràpida i bona. I només apuntar que a més de cap de secretaria del president, durant força anys va ser també la cap del gabinet de Pujol. Ella en controlava l’agenda i n’ha estat la gran guardiana de secrets que ja s’ha encarregat que restin així malgrat una redacció de llibres de memòries de Pujol que ella mateixa ha contribuït a fer possibles. Durant molts anys (sobretot els de les majories absolutes però no només) Pujol era incontestable pels seus. Per ben bé tots menys per Alcoriza i pocs més que, com ella, el podien amonestar si s’esqueia.

Pasqual Maragall: Marta Grabulosa. Treballava a l’Ajuntament en l’equip del cap de gabinet de l’alcalde Maragall, Xavier Roig. Quan Maragall ho va deixar i va fer un parèntesi a Roma, en tornar, a peu d’avió l’esperava Grabulosa, i el va acompanyar en el desert de l’oposició, abans i tot de ser diputat, i ja després durant tot el seu mandat com a president. Igual com Alcoriza va assumir el paper de cap de gabinet de facto i cap de secretaria del president. Actualment és a l’equip del cap de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí (PSC). Té Twitter.

José Montilla: Pili Lara. Va començar amb ell quan Montilla va assumir l’any 1994 la Secretaria d’Organització del PSC. I d’aquí, sempre al PSC amb ell, fins que el va acompanyar a Palau, a Presidència. Era la gran coordinadora de l’agenda del president. “I una tomba”, en diuen membres de l’equip de Montilla. Ella era la gran interlocutora de “les trucades interessants” per al president. El va seguir a l’Oficina d’expresident, tot i que actualment exerceix les funcions de secretària de màxima confiança de l’actual primer secretari del PSC, Pere Navarro.

Artur Mas: Anna Arbalat. La cap de secretaria de l’actual president l’acompanya en les seves tasques des que ell va accedir a la conselleria en cap, en l’últim Govern de Jordi Pujol. Després va seguir amb ell durant tot el desert de l’oposició, a la seu de CDC de Còrsega, fins que l’any 2010 Mas va accedir a la presidència de la Generalitat, on ella exerceix actualment.

Adolfo Suárez: Carmen Díez de Rivera. Cap de secretaria de Suárez d’ença del 1969, amb ell de Director de Radio Televisión Española. La dona més important per a Suárez junt amb la seva dona, Amparo Illana. Un fet que uneix aquesta peça clau per a un president amb moltes de les seves companyes d’alta responsabilitat. La proximitat a Suárez (i la gran bellesa de Díez de Rivera) val a dir que van disparar mil rumors sobre la seva relació. I això va continuar quan Suárez va accedir a la presidència del govern espanyol i la va nomenar la seva Directora de Gabinet. Va cessar un any després, poc abans de les eleccions al Congrés. La van conèixer com “la musa de la Transició“. Ella, dona d’esquerres, va ser l’enllaç de Suárez amb Santiago Carrillo. S’hi va entrevistar primer, camí de la legalització del Partit Comunista. D’aquí que ella assumís el preu polític d’aquest gest poc abans de les eleccions amb el seu cessament. Tot pel cap. Va morir l’any 1999.

Leopoldo Calvo-Sotelo: Lucila Martín Torrejón. “Vivia, treballava i actuava en funció de Don Leopoldo, com ella s’hi dirigia, per qui sentia veritable adoració”, n’han escrit. Tota una vida treballant amb i per a ell, també quan era ministre i quan va accedir a la presidència del govern espanyol.

Felipe González: Piluca Navarro. Sempre discreta i fidel, fins i tot en els pitjors anys del felipisme, els anys de la crispació i dels diferents processos judicials que se’n van derivar. Va ser la cap de secretaria de Felipe González a La Moncloa. L’any 1982 va entrar a treballar al Gabinet del president del govern espanyol, primer a la secretaria general i després com a responsable d’aquest departament. Abans havia treballat a la SER i Cambio 16. Gran organitzadora de l’agenda de González, quan l’any 2013 va morir, d’ella en van destacar la lleialtat, l’eficàcia i discreció. Molt típic de les secretàries. En van dir: “Va ser la responsable del joc d’agendes del polític que, en un llarg període de temps, més poder va tenir a Espanya”.

José María Aznar: Milagros Rodríguez. Ha mort aquesta setmana. D’ella n’han escrit: “Hi ha persones que viuen la seva pròpia vida i altres que consagren la seva a una missió, a una idea o a una persona. Milagros era d’aquestes últimes”. Ho va fer amb Aznar des que el va conèixer, essent molt jove, a la seu d’Alianza Popular. Allà va viure els temps convulsos d’Hernández Mancha, la tornada de Fraga i l’aterratge d’Aznar. La van assignar a la secretaria de la presidència, junt a Marisa Granja, i des de llavors no es va separar del líder del PP ni un sol dia fins que l’any 2004, en abandonar la Moncloa, Aznar va anar a la Faes i ella, marcada per la seva greu malaltia, va tornar a un despatx del partit.

José Luís Rodríguez Zapatero: Gertrudis Alcázar Jiménez. Gertru. Definida com a “eficient, llesta, amable, simpàtica, correcta, molt lleial i rodona”, abans de treballar per a Zapatero havia estat secretària amb Joaquín Almunia i de Manuel Chaves al PSOE. Amb ZP va començar quan ell va assumir la secretaria general del partit, l’any 2000. A Moncloa era l’enllaç directe amb el president. El gran filtre de tota trucada que hi arribava i anava dirigida a Zapatero. Ara segueix amb ell i per exemple s’encarrega de desmentir que les seves filles hagin trepitjat mai El Club de Campo.

Mariano Rajoy: Ketty Satrústegui. Va substituir na Rosa, la secretària de tota la vida de Rajoy, de la mà de Jorge Moragas, el seu home de confiança d’ençà del 2008 molt especialment. Moragas es va proposar muntar un equip compacte i actualitzat que impulsés el projecte Rajoy, i això va passar en part també per fitxar aquesta secretària que parla idiomes i és una experta en xarxes socials. El seu paper, com el de moltes altres de les citades, va més enllà del típic d’una secretària.

Què? Grans guardianes del missatge, eh? Màxima proximitat, màxima confiança (també per dir-li al líder allò que altres no gosen), lleialtat (també en els moments més crus), sacrifici, màxima entrega, discreció, organització, eficàcia… Total, un tresor. Imprescindibles. 

La setmana vinent més!