-
- 18 mar
Els tres peus d’en Mas
Allò de les executives dels partits els dilluns. Allò de la necessitat de dir-la ben grossa per sortir després als mitjans. Allò de la campanya permanent. I allò del tret al peu. De tot plegat, ahir en vam tenir nova i lamentable ració. I els nostres polítics no van desaprofitar l’oportunitat per patinar de nou com ens tenen acostumats a fer. Uns més que altres, és clar. N’Alícia Sánchez Camacho ja fora d’òrbita, però també na Dolors Camats amb aquella obsessió que ICV té amb CiU, i sorprenentment en Josep Maria Terricabras confonent una classe de la facultat amb la sala de premsa d’Esquerra. Diferent. Però patinant, tots plegats. Uns amb més delicte que altres.
Diumenge, El Periódico va publicar una conversa a diverses bandes del president Artur Mas amb ciutadans lectors del diari. I d’allò se’n va treure molt la punta pertot. Era diumenge, no hi havia notícies nostrades i resulta que en contestar Mas sobre una hipotètica declaració unilateral d’independència va dir que com a ultimíssim extrem, només si tota la resta havia fallat abans i que molt lluny de la seva voluntat, però que no en descartava l’opció del tot. I ja vam tenir la resta saltant-li al coll. Per al pimpampum, aquí ja veuen que no es deixa passar mai l’oportunitat. Per construir sí que sovint els nostres polítics baden. Ara! Per tot el contrari massa sovint els falta temps per posar-s’hi. I em preocupa especialment quan això ho fan els partits catalanistes i pel dret a decidir. Perquè el procés són els altres que el volen erosionar, en teoria.
Si Mas hagués driblat el ciutadà, l’altre podria haver dit (i amb raó) que el president havia fet com acostumen els polítics i que no li havia contestat la pregunta. Però Mas va voler ser escrupolós amb la resposta. I patapam. Na Sánchez Camacho va arribar a dir ahir que el president “ha embogit” i “ha perdut els papers”. I ho diu ella. No calen més comentaris, oi? En aquest sentit, cap problema. En sa esperpèntica línia. Suma. Però, ERC i ICV?
El candidat d’ERC a les europees, el filòsof Terricabras, va voler recordar que el president Mas va anunciar que les mesures que prengués sobre el procés seria amb l’acord amb els partits que havien pactat la data i la pregunta, i va parlar sobre la hipòtesi que al president “li agafés un cobriment o li donés un moment de deliri”. Embogiment, deliri. Rere ell, Oriol Amorós no va poder controlar una ganyota d’incredulitat davant d’allò que acabava d’escoltar. I és que algú li podria haver apuntat a en Terricabras que una cosa és marcar terreny i l’altra faltar al respecte el teu soci i president, i posar en boca seva allò que no ha dit (perquè Mas no va dir en cap moment a El Periódico que la decisió sobre DUI o no deixés de ser consensuada).
Na Camats també es va posar estupenda i va dir que la situació que viu el país no se soluciona sense una consulta (bé), però va reblar així: “Diem el mateix quan a Madrid diuen que no es pot votar i diem el mateix quan el president diu que sembla que no hi haurà consulta”. Exacte. Per tant són igualets a la Moncloa i a Sant Jaume. Bon intent. Com sempre. I així anem. Amb allò de buscar sempre tres peus al gat (en aquest cas a en Mas) per guanyar un titularet que et posicioni, encara que aquest contribueixi a projectar constantment soroll i una imatge com d’exèrcit de Pancho Villa a les files dels partidaris del dret a decidir del poble català.
(Per llegir l’article al Naciódigital, cliqueu aquí)
