Vots (i esforç) a la bassa

  • Vots (i esforç) a la bassa

    Dolors Bassa

    “Som com som”. L’eslògan de campanya d’ERC de l’any 2006 era clar i va obtenir un molt bon resultat electoral, sorprenent per als mateixos dirigents del partit, que anaven a aquelles eleccions com qui enfila cap a l’escorxador, després de l’experiència del primer tripartit i del seu paperot en tot allò. Llavors va venir el govern Montilla, i llavors sí que van acabar tocant fons electoral, l’any 2010. Però ningú no podia negar-los sinceritat. S’havien mostrat com eren, no havien volgut fer passar bou per bèstia grossa, i força gent els va donar suport. El 2006, dic. Ara la consellera Dolors Bassa i altres, a tomb de la mort de Fidel Castro i els elogis que n’han fet, han projectat un revival d’aquell moment i ens ha mostrat allò que també és Esquerra. Que ara és moltes altres coses? Segur. Però això també, tot i que no es mostra d’un temps ençà, gràcies als esforços d’un equip d’Oriol Junqueras que sap molt bé per on ha de mirar de créixer electoralment: pel centre. Aquests dies més d’un a Palau o a la seu del carrer Calàbria ha degut pensar quina pena de vots i esforços llençats a la bassa. De moment s’ho poden permetre. Tenen marge, però no haurien de fer moltes patinades com aquesta.

    Escoltava ahir la consellera Bassa com entrava en directe a la gàbia del “Tallat Party” de can Basté a RAC1, i vaig tenir clar, pocs minuts després, que la dona no era prou conscient d’on s’havia posat. Però no pel presentador i pels tertulians, sinó pel jardí on s’anava ficant ella tota sola, mirant de justificar l’injustificable, és a dir, l’acció d’un dictador i els efectes del seu règim. Que havia tingut coses bones, deia. Com quan Raphael deia que Franco “algun pantà va fer”. O com quan hi ha xilens que diuen que Pinochet va fer remuntar el país i va convertir-lo en punter en no-sé-quants fronts. Però quan parlem d’una dictadura no hauríem de parlar de xifres o dades econòmiques, sinó de valors, d’ètica, i més concretament de la manca de totes dues coses. Polítics que ho miren amb distància i a Europa, especialment.

    Dir que Fidel no va ser més que un dictador és no dir del tot la veritat, sobretot si ens referim a la seva etapa inicial. Però dir que no va ser un dictador també és faltar a la veritat. I de models d’aquesta mena, a Europa no ens en calen. En absolut si ens hem d’emmirallar en referències engrescadores de cara a la construcció d’un nou Estat. Ahir, en aquest sentit, el PDECAT va trobar una bona via per marcar perfil i diferenciar-se de certes idees que treuen el cap entre els seus socis d’ERC (i ja no parlem de la Cup) i que a ca seu pinta que no han quallat, malgrat la seva reubicació ideològica. El Secretari del Govern, Joan Vidal de Ciurana (segueixin aquest nom) va piular: “Podent posar exemples com les democràcies nòrdiques o el Canadà, sorprèn justificar models que en la seva globalitat ningú voldria per a ell”. És això.

    Ahir, de fet, i també a Twitter, un jove membre d’Esquerra deia: “Molts militants d’ERC agrairíem que diputats al Congrés i conselleres recordin que som republicans. Defensem els drets civils i polítics”. No com Fidel Castro i la seva dictadura, venia a dir. I la seva petició anava dirigida a Joan Tardà, Dolors Bassa i altres “cares” d’Esquerra que després del traspàs del cubà han expressat opinions totalment legítimes en democràcia, però força allunyades de la centralitat social i política del nostre país. Afortunadament.

    (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)