Junqueras i la Convergència del s.XXI

  • Junqueras i la Convergència del s.XXI

    keepjunqueras

    Seguint els moviments del vicepresident i conseller d’Economia, Oriol Junqueras, hom podria pensar que l’exemple de Mariano Rajoy ha traspassat les fronteres de la política espanyola. Podríem arribar a aquesta conclusió, atenent a com el republicà sap fer-se invisible i confondre’s amb el mobiliari quan li convé (que últimament és força sovint), mentre que al seu voltant els seus afins van feinejant a totes (sense que ell no se n’esquitxi), i mentre els seus adversaris electorals van ensopegant sols o amb l’ajut dels seus teòrics socis (això, quan passa, sense que tampoc es noti). Hom podria pensar això o que, bàsicament, al PDECAT hi ha una feinada pendent per ressituar-se i per redefinir-se, i que el líder d’ERC simplement en sap treure suc sense necessitat d’esforçar-se gaire, ben bé tombat i esperant que la fruita madura caigui de l’arbre, a l’estil de la caricatura que sovint es fa de Rajoy. En tot cas, sabem aquí i a la Xina Popular que Rajoy sempre ha remogut l’arbre per ajudar la caiguda de la fruita. Ell o els seus.

    Una part de la projecció d’èxit de Junqueras s’explica clarament per la desorientació a cal convergent. Per la polifonia de veus i la dificultat de concretar un lideratge definit i un discurs amb ganxo i clarament comprensible al nou PDECAT. També és cert que aquí molts ja fan com si Junqueras fos president en funció d’allò que diuen unes enquestes que a tot arreu s’equivoquen, però aquest és un altre debat. Si fem cas de certa tendència electoral dels últims temps, ERC va a l’alça i el seu líder té una bona valoració (la millor segons l’últim CEO). Aquí val a destacar la feina del seu equip de comunicació, encapçalat pel seu principal spin doctor, Sergi Sol, implacable, primer de tot, amb els companys de govern. Això existeix però, de fons i més important, l’expectativa de creixement d’ERC es dóna per una ocupació gradual de l’espai central de l’independentisme, on l’antiga Convergència s’ha instal·lat del tot, pinta que perdent bona part dels sobiranistes (no independentistes) que hauria tingut tradicionalment a favor, i no essent prou atractiu i sinònim d’èxit per a una nova generació indepe.

    Junqueras i el seu equip (especialment el de comunicació) tenen bona part del mèrit en la seva expectativa de triomf electoral, però el principal causant n’és el PDECAT. Que Junqueras, davant d’empresaris i de gent manaire, pugui anar presentant el seu projecte com “la Convergència del segle XXI” i erigint-se en sinònim de seny, d’estabilitat i de “centre”, és en bona part gràcies al fet que els hereus naturals d’allò que va ser CDC no n’estan acabant de treure el capital que podrien.

    El president Carles Puigdemont es planta davant de Madrid i diu que no anirà a reunions de Madrid amb els altres presidents autonòmics i el govern espanyol, i ben bé en paral·lel se sap que el vicepresident vol reunir-se amb la seva homòloga espanyola, i a Barcelona. El del PDECAT no en rep cap reconeixement especial ni mou gaire vot a favor pel seu gest, mentre que el d’ERC no sembla perdre’n cap i va consolidant certa imatge d’interlocutor que davant Madrid negocia per aconseguir-ne rèdits, a l’estil del catalanisme de tota la vida. Està passant. I no crec que sigui res greu, això sí, sempre que en part no passi per una motivació en clau de cicle electoral català d’aquells de tota la vida. En clau d’eleccions autonòmiques on bàsicament es dirimeixi una cursa entre partits per veure qui governa la Generalitat autonòmica. Aquí Junqueras estaria guanyant la partida, però l’independentisme la perdria estrepitosament.

    (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)