-
- 06 oct
Qui guanyarà a ser “viejoven”?
Ahir em van passar per WhatsApp un d’aquells vídeos virals que corren com la pólvora. I la cosa anava d’un vídeoclip amb un títol de cançó entranyable: “Viejoven“. Va de gent jove que sembla vella, pel que diu, pel que fa, pel que projecta. Casualment, o no, a la pantalla de la tele apareixia en aquell moment Javier Maroto, del PP, en teoria un dels puntals de la presumpta renovació a can Rajoy. Però el seu discurs bé el podria haver pronunciat el molt vintage president espanyol que ens ha tocat en gràcia, igual com el fundador del seu partit Manuel Fraga, i no tant Aznar perquè aquest ara el tenen sortit de mare. De fet, els volia fer un apunt sobre l’últim sidral a can PP (però no només), perquè els confessaré que el moment Mas-Cup em té força cansat i això que de la controvèrsia sobre si els cupaires faran president el candidat de Junts pel Sí només en fa uns dies. Però és que ja veníem cansats de casa, en això. Els partits independentistes fa massa que desafien la sort. I la paciència del votant la tenen massa posada a prova. Per tant, apunt sobre l’univers PP (amb l’independentisme al fons).
Diuen que hi ha fins i tot alguna enquesta que diu que el 20 de desembre els populars podrien quedar tercers en les eleccions espanyoles. A partir d’aquí, primera idea: a veure si els de Junts pel Sí troben un raconet entre negociació i negociació per investir Mas, i van confegint una llista que ajudi a rebentar el mapa polític espanyol. La seva fragmentació política, la debilitat dels seus actors és un escenari a no menystenir. A Catalunya, l’independentisme no va tan sobrat de forces com per no voler aprofitar aquesta oportunitat. I una candidatura potent que irrompi al Congrés dels Diputats amb una trentena o una vintena llarga de diputats podria aportar oxigen. I fora idees velles i esquemes antics. L’esperit “viejoven” aquí no ha de tenir cabuda. Que les noves generacions de polítics, ara que som en plena transició catalana, no badin amb prejudicis del passat.
I segona idea: Aznar té raó. I ja em perdonaran però els periodistes, més enllà de fílies i fòbies, hem de mirar de ser equànimes. Aquest home és com és i molt del que diu fa la basarda que fa, però té raó quan diu que Ciutadans pot fer un forat important pel centre-dreta al PP de Mariano Rajoy. Perquè no hi ha res més retro i caduc que l’antipolítica (o la no-política, dit en suau) que practica un partit que de nou pot passar de la majoria absoluta a l’oposició, així de cop, per mèrits propis. Per desconnectat del món, no només de Catalunya. Estan cansats, exhausts, i ara davant la puixança de Ciutadans a les enquestes només se’ls ocorre dir (al pobre d’en Maroto mateix) que els d’Albert Rivera són de centre-esquerra. Sí, és clar, que li ho diguin a Carina Mejías o a totes les agrupacions que al País Valencià van passar-se en bloc del PP a Ciutadans tan bon punt els d’Alberto Fabra anaven esmunyint-se de les institucions. El discurs de la impotència, de la decrepitud fins i tot en boca de gent jove. Un procedir que del PP es pot esperar (i fins i tot celebrar) però que d’altres hauran de conjurar amb totes les seves forces. Apuntin aquí a Catalunya. I que ningú no rigui fins que no hagi acabat la funció. A veure qui guanya a “viejoven”.
(Per llegir l’article al Món.cat, cliqueu aquí)
