-
- 28 jul
Demòcrates de Catalunya
Estan passant coses que, sincerament i malgrat el meu optimisme antropològic, pensava que no veuria. Aquí s’està removent el tauler i el context està canviant. No sabem cap a on però la pulsió de canvi que respira la societat, a Catalunya no es topa amb un mur antipolític d’incomprensió i d’immobilisme. I bé, el cas és que passen coses a gran i a petita escala. A nivell d’un servidor i el seu cercle, els diré que fa quatre dies un bon amic, emprenedor dels de veritat, dels que ha muntat cosa nova i arriscant, em va deixar anar allò que mai un col·lega m’havia dit: “M’ha frapat un nou partit polític i me’n vull fer militant”. Parlava de Demòcrates de Catalunya.
Aquesta formació impulsada per Antoni Castellà i molts altres ex d’Unió té alguna cosa de partit fet a mida del moment. Practicable, diàfan, d’anar per feina però amb una base sòlida. Al meu amic, per exemple, va ser demanar informació sobre el nou partit, i ja li han concertat cita amb Pep Martorell, una de les ments més ben moblades de la politica catalana, jove i com tants altres quan estava al partit de la seva vida sota el domini de Duran i Lleida, amb un talent més desaprofitat que el del mític Oriol Grau en aquell programa d’en Buenafuente on feien conya d’aquesta circumstància. Però el moment polític i social del país no està per desaprofitar els actius que té i que li caldran per fer allò que la centralitat del catalanisme social i polític s’ha proposat impulsar contra poderosos elements i inèrcies.
I així va ser com va néixer Demòcrates de Catalunya, un partit que sona a nord-europeu en fons i forma. M’hi va fer pensar el molt efectiu i dinàmic acte de presentació que van fer a la sala Barts de Barcelona fa un parell de diumenges. M’hi va fer pensar això i fins i tot el seu nom, que té molt de link (i alerta aquí spoiler per als qui no tenen acabada la sèrie Borgen; deixin de llegir aquest paràgraf) amb la força política que la mítica Birgitte Nyborg impulsa, els Nous Demòcrates, en una de les sèries polítiques més interessants dels últims anys. Danesa. Política a demanda, amb substància, amb principis i passió.I en contraposició a aquesta força emergent que neix amb uns objectius clars, Unió va enlletgint, en fons i forma. I sap greu. En fons, perquè parlen de fer bandera del seny, com si d’això no n’hi hagués també entre la molta gent i els partits que legítimament volen passar pàgina d’una relació de submissió amb un Estat que no escolta. I en forma, perquè aquest punt de fora de joc existencial que respiren fins i tot es veu en el seu nou logo. Si existissin els premis Razzies (els anti Oscar) del disseny (que segur que existeixen, però jo no els conec), aquest any tocaria rebre guardó al responsable del nou logotip del partit, propi de monument de rotonda. Rotondisme dut a l’extrem, per anar girant i no avançar. No hi ha per on agafar-lo, d’amorf que és. No s’entén. De fet, com la deriva que ha agafat un partit que mereix tots els respectes però que no sembla fet per a aquest moment.
Per sort, hi ha alternativa. Igual com hi és a l’actual relació entre Catalunya i Espanya. Parlem de “nova política” seriosament? Doncs potser que a Catalunya ho fem més a tomb de forces com Demòcrates de Catalunya, no tant com de Podem o Ciutadans. Perquè amb totes les cartes damunt la taula, ara es tracta de triar en sana competència, donant la cara com ho exigeix el moment. És el que tenen les democràcies. La danesa i la nostra, que s’haurien de poder equiparar. En tenim una gran oportunitat a tocar, entre altres per molts demòcrates i catalanistes convençuts que s’han proposat, en un temps nou no només retòric, fer coses noves.
(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)
