-
- 07 jun
Tornen els clàssics
Revisitar els clàssics. El PP n’és tan aficionat, que dels seus en fa contemporanis, una constant. Com per exemple insultar, menystenir i atacar aquells qui diu voler tenir amb ells. Ho han fet amb Catalunya de sempre, i ara amb un PSOE de Pedro Sánchez a qui diu «sectari» i «radical» però que en teoria volen d’aliat tàctic de Mariano Rajoy. Curiós mètode. Un clàssic, en tot cas, com els que paradoxalment recuperen ara formacions com Podem o Esquerra, els uns revisitant el peix al cove, els altres la puta i la Ramoneta. Això últim per cert, ho ha fet també ara la Unió de Josep Antoni Duran Lleida i la seva jeroglífica pregunta, amb la diferència que per aquest front no hi ha ningú que pugui al·legar sorpresa.
Però la nova política té coses rares per als qui dipositen massa esperances en el fons de la cosa. Fa temps que ho tinc clar: bàsicament la idea va d’una nova manera de comunicar, entenent nova com a contemporània, més adaptada i atractiva per al consum de missatges i a les demandes de la societat del present. Però més enllà d’això, ara una Esquerra amb sigles antigues però amb imatge refrescada gràcies al lideratge d’Oriol Junqueras està practicant després del 24-M allò del pujolisme dels millors anys, picant l’ullet a uns i als altres, volent picar d’aquí i d’allà, ara dient que sí a Ada Colau, ara que sí però no, ara jurant fidelitat eterna (fins el 27-S) a Artur Mas. La puta i la Ramoneta, vaja.
I d’un clàssic del pujolisme a un altre, revisitat també per teòrics nous com els de Podem liderats per Gemma Ubasart a Catalunya. Aquesta setmana l’escoltava i parlava amb ella, i així com en el front social sembla que vulgui impulsar grans canvis (com a mínim de forma), amb el front nacional està en el pujolisme dels anys 90 del segle passat. En aquest aspecte, el seu possibilisme frega el conservadurisme dels qui ells tant critiquen i que CiU practicava fa dècades, mirant com a molt de gratar una competència d’aquí i d’allà (allò del peix al cove), sempre esperant una millor conjuntura a Madrid que mai acabava d’arribar. Ara diu Ubasart que sí, que arribarà. Igual com ho deia Jordi Pujol, Miquel Roca, Joaquim Molins o Duran, en els seus anys daurats.
Quan CiU més deixa enrere allò que l’havia descrit en el passat, perquè en teoria el context li reclamava claredat i definició, els qui la volen substituir des de l’esquerra sembla que volen tirar de la fórmula que li va donar tants d’èxits ja fa uns quants anys. Veurem en la reacció dels votants si els uns es van equivocar canviant o si els altres ho hauran fet prometent novetats però tirant dels clàssics.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
