-
- 09 jun
Política de sèrie B
Una comissió on el seu president (de la Cup) llueix una samarreta amb logo de la plataforma electoral per la qual ell mateix va fer campanya utilitzant el nom del compareixent. Samarretes com galetes de la sort, amb missatge, ja com a part del paisatge al Parlament, i fa gràcia. Molta. Un membre de la comissió (d’ERC) que s’indigna (amb paraula gruixuda pel mig) perquè un altre (del PSC, com el compareixent) insinua que els companys de partit de l’exconseller Jordi Ausàs (el del contraban a l’Urgell) no poden anar tant d’estupendus perquè vés a saber quants més com ell n’hi haurà. Un altre membre de la comissió que a la sala es fa l’indignat amb la corrupció i els comptes a Suïssa, i és del PP de Bárcenas que encara no ha demanat excuses per la seva cita ben bé setmanal de molts dels seus als jutjats. I una altra membre (de CiU) fent com de fiscal indignada quan altres dies fa d’advocada marona.Finalment, un compareixent que mentre parla fa tota la fila que s’esforça titànicament per reprimir-se el riure, de com les està dient de l’alçada d’un campanar. Se’ns rifa a la cara (com ha fet tota la vida), i ho sap. I sap que ho sabem. I tot això, mal que em pesi, no és l’inquietant repartiment d’una pel·lícula de sèrie B, sinó petits retalls d’una nova sessió d’ahir al Parlament, de la molt poc edificant i escassament esclaridora comissió sobre el frau, en la línia dels seus antecedents.
Veurem com acaba el procés, però molts dels teòrics implicats en impulsar-lo sembla massa sovint que fan grans esforços en fer-nos sentir vergonya de la política que tenim, més que no pas engrescar amb una nova manera de fer que sumi per construir un nou país. I parlant de construir i de la sensació de presa de pèl, apunt sobre els teòrics seriosos i moderats de la sala. Perquè la setmana passada, quan vaig seguir en directe la compareixença de Ramon Espadaler on va anunciar la presumpta pregunta sobre el procés a la militància d’Unió, vaig tenir una sensació molt semblant a la d’ahir quan veia Manuel Bustos al Parlament. La meva veueta interior em deia “ara de cop callarà, farà una pausa, deixarà de reprimir una esclatant rialla, i dirà que era broma”. Però no. Va seguir amb la comèdia. Com ahir a la cambra catalana. Comèdia amb somriure enllaunat que algú de l’equip engega amb un botonet, mentre a l’audiència oscil·la entre l’escassetat i la inexistència.
I ara els sobiranistes d’Unió, pel ‘no’ a la presumpta pregunta, diuen que volen accedir al cens de militància per poder fer campanya. Campanya, diuen? En condicions? I cens? D’un partit? Però que s’han begut l’enteniment i per un moment han pensat que això va de debò? Que no saben que el cens d’un partit és de les coses més opaques del món i part de l’espai sideral… a casa nostra? Perquè això aquí va de creure’s la xifra que ens en canta el secretari general de torn un bon dia, i avall. Però jo la setmana passada, quan Espadaler va dir la seva, vaig preguntar a uns quants veterans de diferents partits per quant acostumen a multiplicar en públic la xifra de militants, quan un partit en parla. Dada de consens: per tres. I au a seguir amb la pel·lícula. De sèrie B. De no merèixer-nos-la. De saber que tot això està dessagnant CiU, però no només. Molt més, de fet. Massa? Tant com per demanar-nos si aquests polítics diuen que el país dóna pel que dóna i si som al cap del carrer? M’agradaria creure que no. Saben d’alguna dada per a l’optimisme?
(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)
