-
- 30 nov
El mal d’altura
Carles Casajuana, diplomàtic de professió, ha escrit un llibre, Les lleis del castell (Pòrtic), que mira de fer una mica més comprensible el poder, el seu ecosistema i la seva fauna, sovint força poc intel·ligibles per al comú dels mortals. Ell hi va conviure a la Moncloa, assessorant José Luis Rodríguez Zapatero. I d’aquella i moltes altres experiències que l’han fet interactuar amb polítics amb altes responsabilitats, surt aquest llibre que, entre altres, ens explica fenòmens com el mal d’altura que afecta els polítics. Aquella sensació d’un estrany buit sota els peus, que en moments claus com el que viu la relació entre Artur Mas i Oriol Junqueras, entre Convergència i Esquerra, entre els grans partits sobiranistes i el procés català, es manifesta i complica les accions més simples (o allò que la resta veu més senzill i obvi).
Perquè sovint, a aquells que han grimpat a dalt del tot del poder (institucional o de partit) el temor de perdre peu els empeny a adoptar una posició defensiva i els fa pitjors. Això sí, com diu Casajuana, els que aconsegueixen superar-lo i actuen amb aplom, serenitat i bon humor mereixen l’admiració que se’ls tributa. Aquí té ara sobretot Junqueras un gran repte davant seu, molt especialment després de l’actuació de Mas el 9N i de la seva conferència de dimarts passat al Fòrum, que ha repartit pressió amb el líder d’Esquerra. Pressió. Allò que com més grimpes en el poder més tindràs. I Junqueras, que aspira a president, l’haurà de saber gestionar ara que és cap de l’oposició i favorit a les enquestes.
«Estem rebent unes pressions brutals, indescriptibles», diu un dirigent d’ERC sobre la llista unitària que Mas i actors rellevants de la societat civil reclamen de cara a unes eleccions plebiscitàries. Cert sector a Esquerra incentiva els recels i el malestar. I les fredes xifres que es basen en esquemes antics i que difícilment es repetirien en unes eleccions plebiscitàries incentiven les pors. La malfiança és gran. L’estómac fa la guitza. I el lògic pànic de caure al buit quan s’és a tocar del cim condiciona.
Ara com ara, tirant de pors, de desconfiança i de les típiques animadversions, el més probable seria que no hi hagués ni llista unitària ni acord útil que satisfaci ERC i CiU. Però com va dir Albert Einstein, «bogeria és fer el mateix una vegada i una altra esperant obtenir resultats diferents». Si hi creuen, si ho volen de veritat, potser fer com sempre serà allò que més vertigen els provoca i, per una vegada (potser no en calen més), se’n surten junts.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO)
