L’Espanya dèbil

 

He volgut titular aquesta peça com «L’Espanya dèbil», igual com ho podria haver fet amb «L’Estat dèbil» o «El poder espanyol dèbil». Vostès trien, però el fons de l’argument que els proposo és el mateix. Perquè d’entre les moltes lectures que ens posa damunt la taula el cas de la detenció i imputació de l’expresident Nicolas Sarkozy a França una és, malgrat totes les mancances i patologies pròpies (i en més d’un cas greus) del país gal, la convicció i l’acció en conseqüència que allà demostra el poder i les institucions respecte d’una estructura de l’Estat que es vol i es considera forta. Això a Espanya no passa, i és simptomàtic.

En les eleccions presidencials de 2012 Sarkozy tenia un eslògan contundent: «La França forta». I va perdre. A partir d’aquí la seva coalició electoral va entrar en una etapa plena de convulsions que l’ha debilitat molt. En paral·lel, la França presidida pel socialista François Hollande ha esdevingut la baula feble de l’eix franco-alemany, on bàsicament mana i marca la pauta l’Alemanya d’Angela Merkel. Tot plegat ha passat i en un cas té conseqüències en el camp de la dreta (que perd pes inquietantment en favor de l’ultra Front Nacional), i en l’altre cas també es deixa notar en un govern francès molt desorientat i desacreditat per diferents motius. Malgrat tot, les primeres reaccions a França davant la detenció i posterior imputació de Sarkozy per un presumpte cas de «corrupció activa» no van descodificar aquest fet en clau de debilitat o de gran drama per l’Estat a França. I l’expresident, si s’escau, serà jutjat.

L’afer lliga en aquest punt força amb alguns dels debats que es plantegen a Espanya en els últims temps. Per exemple, amb un de molt recent a propòsit del blindatge express d’un rei Joan Carles I ja retirat del càrrec. És una mostra més d’una Espanya, i més concretament d’un poder espanyol, que es reivindica orgullosament forta però que amb el procedir dels seus més alts representants institucionals (al poder Executiu, al Legislatiu i al Judicial) demostren una molt poca confiança en aquesta fortalesa a ulls dels mateixos que la prediquen. 

El (no)debat express que ens han regalat a propòsit del blindatge del monarca sortint és una mostra d’això que els dic. Va dir Mariano Rajoy que aquest procedir era el més «normal», titllant implícitament d’anormals els qui no pensen com ell, cosa que fa sovint. La possible desfilada d’un ex cap d’Estat davant el jutge com a amenaça per a la fortalesa de les institucions. Aquesta és la seva tesi. Però això justifica el no-debat? Tan poc es confia en la fortalesa de l’Estat que el simple plantejament de sotmetre qüestions com aquesta a debats aprofundits ja s’identifica amb un atac? Sí, certament. I aquest n’és només un indicador.

Que des del poder espanyol s’hagi fet l’analogia directa entre que Catalunya pugui votar sobre el seu futur i que en una hipotètica consulta surti el «sí» a la independència és una altra prova de la debilitat amb què es contempla l’Estat a si mateix. Poc que confien en els arguments que defensarien l’estatus quo i l’actual model, que ja els veuen perdedors d’entrada i per tant fan campanya i dediquen tots els seus esforços al «no vot» abans que al «no independència». I com aquest indicador de clara consciència de debilitat, molts altres, com el fet que la diplomàcia espanyola hagi d’anar a roda de declaracions com la de l’ambaixador nord-americà a Espanya, James Costos, quan diu que davant d’hipòtesis de futur com el de la independència de Catalunya caldrà adaptar-s’hi. Abans no han pogut impulsar una ofensiva diplomàtica a l’alçada (i amb el grau d’eficàcia) que s’espera d’un Estat amb solera, i han d’anar forçant rectificacions posteriors a cop de piulada a Twitter. Força poca cosa. I sempre projectant força por al canvi, al moviment. Així és com un poder espanyol poruc i conservador en el pitjor sentit de la paraula considera que perquè una cosa no s’engegui a rodar l’important és que no canviï, quan força sovint la història ens demostra que l’encert en aquests casos es troba en tot el contrari, en apostar pel canvi i en l’adaptació que diria Costos. Però persisteixen en l’error, en la por, en considerar-se ells mateixos dèbils i fer que realment el seu Estat ho sigui. En això com a mínim són coherents.