-
- 01 abr
O mates el zombi o en seràs un
Je m’acusse. En part. Assumeixo el meu llirimanisme a l’hora d’esperar grans coses de les primàries obertes del PSC. En tenia ganes, ho reconec. D’altres tenien moltes ganes de fer del PSC allò que políticament no és (i que està clar que no serà). Jo volia que sortís molt bé, que sumés a la percepció de la ciutadania respecte de la política, i tenia ganes que la resta de partits es veiessin interpel·lats. Ha anat així? Tampoc. Però no llenço la tovallola. Perquè ni vaig dir que això seria un exitàs ni tampoc ara trobo que hagi estat el gran fracàs. I m’explico.
Segueixo pensant que els processos de primàries (i més si aquests s’obren més enllà de la militància) són un dels mecanismes (no l’únic) que poden sumar camí de la reconnexió de la política tradicional amb una societat nova que majoritàriament en passa (d’ella, dels partits clàssics i del seu procedir). Política antiga en contraposició a fórmules noves. I això es pot fer bé o malament. Es pot aprofitar o malgastar. Ho ha fet bé el PSC en el cas de les primàries de Barcelona? Queda força clar que matrícula no la traurà. Ara bé: la proposta de primàries obertes queda del tot deslegitimada per l’afer de la participació massiva (i més que presumptament teledirigida) dels pakistanesos que en molts casos no sabien ni a qui anaven a votar? Tampoc.
Què ha passat? La resistència d’una política vella a assumir que està morta. La cosa va d’ella i d’aquells que s’entesten a agitar aquest mort vivent que encara els va essent útil malgrat tot. Els pakistanesos amb sobre de vot a la butxaca d’aquestes primàries són com la gent (avis en molts casos però no només) a qui tradicionalment alguns partits els ha posat sobre tancat a la butxaca i els ha pagat entrepà i autocar per anar a votar en tromba en eleccions de tot tipus. Lamentable? Sí. Nou? No. No disparin, doncs, al nou instrument, les primàries. Ni tampoc al candidat a candidat Jaume Collboni. O en tot cas no disparin a matar. Han fallat? En part sí. Però el fons del problema no va d’ells.
N’hi ha que han utilitzat les primàries, un instrument nou, per fer política vella?Sí. Però el problema no és allò nou que comença a treure el cap. Collboni ha liderat una candidatura que ha comptat amb el suport de forces vives (?) del socialisme més familiaritzat amb pràctiques poc edificants? Sí, però en altres candidatures també hi eren. I ell no se n’ha desprès ni se n’ha desmarcat prou? D’acord, però això no justifica l’acarnissament contra la seva persona, perquè entre altres coses ell no és el problema. En serà la solució o part d’ella? Ara haurà de demostrar-ho més que mai i posar-s’hi a totes si s’acaba imposant a Carmen Andrés com tot hi apunta. Perquè o comença a liderar un canvi de maneres de fer al seu partit, primer a Barcelona mateix, o seguirà enfonsant-se amb les seves sigles a les enquestes i a l’oposició. O mata (del tot) el zombi o s’hi convertirà. És en aquest sentit que segueixo creient que aquestes primàries del PSC poden seguir essent una bona oportunitat per moure’s i passar pàgina d’una política morta que s’encaparra a passejar-se arrossegant els peus i mostrant-se com a grotesca. Pot ser això i una clara interpel·lació a fer diferent. Encara hi són a temps.
(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)
