-
- 29 abr
Bombers-piròmans (en terra molla)
Deploro la violència. No puc dir que mai no hagi matat una mosca perquè a l’estiu me’n faig un fart, una mica a l’estil Andrés Iniesta a sa casa de Fuentealbilla. Però més enllà d’aquests moments sóc d’un zen total. Fins i tot m’incomoda la violència verbal que alguns exerceixen ja no insultant, sinó cridant sense motiu aparent. I els dic això per deixar clar que un mastegot, ni que hagi estat un calbot, a Pere Navarro o a qui sigui, em genera un sentiment de rebuig instantani i evidentment el censuro. Dit això, tampoc no puc evitar de pensar que s’ha d’estar molt desesperat (en aquest cas políticament) per utilitzar al servei d’una estratègia partidista capítols com el de l’agressió del primer secretari del PSC a peu de catedral terrassenca.
Recorden aquella inauguració a Santa Coloma de Gramenet, l’any 1988, on el cotxe del president Jordi Pujol va ser apedregat per uns veïns de l’indret? Jo era petit i la imatge de Pujol baixant del cotxe i encarant-se al grup em va impactar. Primer per la violenta sacsejada del vehicle. Després pels crits del president esbroncant aquella gent. Desagradable. Molt. Però no recordo que d’allò ningú en fes una derivada de fractura social. Hauria estat ridícul, oi? Va ser un capítol extrem i censurable de protesta ciutadana davant d’un representant públic, però ni en va ser el primer ni ningú no esperava que en fos l’últim. I evidentment ningú no va fer categoria d’aquella anècdota, ni va mirar de criminalitzar un veïnat, ni una ciutat, ni un sector de la població.
I d’aquelles ofrenes dels partits al monument de Rafael Casanova L’Onze de Setembre? Oi que se’n recorden? Jo alguns anys hi vaig ser des de primera hora, cobrint-ho per l’Avui. I allà “rebia” tothom menys uns pocs. Sobretot crits i insults. Al PP un any li van llençar ous (o eren tomàquets?), i el 2004 va decidir desmarcar-se d’aquesta cita habitual en l’agenda oficial del dia. Parlem de principis dels 2000. I ningú, evidentment, no va voler fer d’allò un indicador de divisió o d’inflamació social. Jo veia a dos pams aquells que xisclaven i llençaven tomàquets, i crec que d’aquell gènere n’hi ha a tota societat i que aquí com a la immensa majoria de països civilitzats és minoria.
El fet que Pere Navarro, un responsable polític de primera fila, anés de celebració familiar sense escorta descriu el nostre país, la seva societat. Això aquí pot passar per algun motiu. Entre altres, perquè les guspires que volen encendre els violents (que aquí en pot haver com pertot) no quallen. La nostra societat, en aquest sentit, és com aquell bosc moll on el foc no pren. I que sigui així per molts anys. I que aquells que incendien el debat polític amb un llenguatge de bons i dolents, de tolerants i intolerants, quan això no va amb la immensa majoria d’aquest país, no mirin després d’aprofitar capítols lamentables però afortunadament anecdòtics (i potser ni tan sols relacionats amb la cosa política) per venir a erigir-se en bombers que prediquen la pau com a sinònim de silenci i de jaure. I això no va exactament pel PSC, però sí per aquells a qui de tant en tant imita i que l’acomplexen i l’arrosseguen a una sobreactuació impròpia d’un partit que algú un dia va dir que era aquell que més s’assemblava a Catalunya.
(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)
