Els cínics no valen per a aquest moment

Del periodista polonès Ryszard Kapuciski, a més dels seus molts llibres i reportatges, ens ha quedat un recull d’entrevistes i conferències on reflexionava sobre l’ofici de periodista. El va titular «els cínics no valen per a aquest ofici» i venia a dir-nos que el cinisme és mal company de viatge (individual i col·lectiu) per a uns professionals amb tanta responsabilitat i poder a les mans com ho són els comunicadors. Cert, però, què no dir també del conjunt de la ciutadania, oi?

Walter Lippmann, l’any 1922, ja va advertir que la premsa (avui en diria «els mèdia») són com mapes que ens ajuden a moure’ns per un món del qual tenim poca experiència directa (cada dia que passa, més virtual). Ens dibuixen, per tant, un pseudoentorn, ens fan una construcció (cadascú la seva) d’allò que «està passant», però aquesta interpretació del món té efectes sobre la nostra realitat individual, ja que ens la condiciona i ens influeix en la nostra acció. És per això que en un moment com l’actual, a Catalunya, el cinisme hauria de quedar desterrat. Però no només de les pàgines dels diaris, de les pantalles de televisió i de l’ordinador, o de les ones de la ràdio. La primera responsabilitat és de la ciutadania, i després, en just ordre jeràrquic, de la política i dels mitjans. No a l’inrevés.

Perquè n’hi ha que han confós (interessadament, cínicament) l’acció del govern català i de la majoria parlamentària pel dret a decidir amb un grup de polítics que han decidit dur la seva societat a un carreró sense sortida. Saben (i d’aquí el seu cinisme) que ha estat una majoria de la ciutadania, la que ens ha dut i ens manté on som. I, en aquest sentit, el govern, la política, no deixa de ser un instrument, una eina. En metàfora (buscadament naïf) del periodista del New York Times David Brooks en article d’aquesta setmana mateix («The Stem and the Flower») ha dit: «El govern és essencial, però és la tija de la flor, no la flor». És a dir, que el govern és essencial, però qui dota de significat la seva acció és la ciutadania. En això ens trobem avui a Catalunya.

És de cínics convertir l’instrument en la causa. Hi ha mitjans i polítics que fomenten aquesta construcció esbiaixada del moment que estem vivint. La resta, si ens hi fem, si assumim aquesta pseudorealitat com «la realitat», ens estarem fent un flac favor. Perquè també ho diu Brooks: «El govern pot preparar l’escenari, però no pot ser el joc». La pilota és a la teulada dels ciutadans. I aquí (ara menys que mai) no s’hi valen els cínics. No s’hi val a carregar les institucions d’un plus d’emotivitat que ens dugui a l’autohistèria. Perquè si no hi arribem no haurà estat només cosa del govern o del Parlament. La seva capacitat, la seva realitat és limitada. Però tampoc no podem ser cínics amb la política i assumir que precisament ara no farà res «perquè en general no hi és quan la necessites». Com el columnista Michael Gerson també ha advertit, aquest tipus de cinisme és el luxe dels privilegiats. I nosaltres, els catalans, d’això no en som. Ni de privilegiats en el marc de l’Estat espanyol, ni de cínics (confiem-hi) perquè el moment (més que mai en generacions) així ho reclama.