-
- 26 nov
La diplomàcia goril·la
Jo de veritat els dic que no sé per què es fan això. L’afició a l’autolesió que practiquen les institucions espanyoles supera els límits tolerables del masoquisme i s’endinsa ja perillosament en l’escola més prolixa de deixebles del marquès de Sade. Són cruels amb si mateixos i no se n’adonen, de tan obsedits com ho estan amb Catalunya. I mentrestant, al món, la marca Espanya segueix regalant estampes de pandereta. I mentrestant, a Catalunya, avalen el procés sobiranista i el nodreixen d’arguments.
S’han fixat aquests dies en Gustavo de Arístegui, l’ambaixador espanyol a l’Índia? És l’home alt i amb barba que apareix com a ombra del president Mas pertot. La seva imatge fa molta basarda i bàsicament la separa de la típica d’un goril·la de discoteca o del guardaespatlles d’una estrella del rock la seva corbata i el vestit fet a mida. Però el seu rictus, crispat, mirant a banda i banda d’on Mas es planta, el seu placatge constant i la seva manifestament artificial i incòmoda presència és un pack entre patètic i grotesc. I el cas és que fa uns dies passava igual a Israel. Pregunta: a això ha quedat reduïda la diplomàcia espanyola? A un grup de segurates dedicats a marcar la delegació catalana allà on vagi?
El PSC, com el PP, retreia ahir a Mas que a l’Índia no hi havia d’anar a parlar del procés sobiranista (que es veu que en un moment s’hi va referir). És a dir, que Mas només s’hi havia de plantar per ajudar els empresaris a fer links i prou. És a dir, com si el president de la Generalitat fos bàsicament un senyor encarregat, un comercial sense discurs ni representació política. En canvi, dels senyors ambaixador ni piu. Va bé el PSC, per cert, soci d’un PSOE que designava ambaixadors “polítics” (no diplomàtics de carrera), per jubilar velles glòries o per exiliar elements incòmodes, igual com ho fa el PP (amb un Arístegui que ha dit que és ambaixador “per un accident polític” en quedar fora de les llistes de Rajoy). I això no els fa nosa. I així, amb aquest nivell i amb aquestes pràctiques, ells tots sols van erosionant la imatge, la credibilitat i la força d’unes institucions espanyoles que, pel cap baix, diguem que ajuden poc a fer que algú s’hi identifiqui, sobretot quan hi ha alternativa plausible, com passa en el cas català, quan hi ha l’opció de fugir-ne com de la pesta.
(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)
