-
- 19 gen
Qui va dir adolescent?
No els negaré que el polèmic cartell del Carnaval de Reus 2013 em va impactar, sobretot pel volum dels pectorals que s’hi exposaven, és clar. Ara bé, els primers pensaments que hi vaig annexar ja no són tan clars. Algú els trobarà inquietants: van ser Crónicas Marcianas i Maurici Lucena, del PSC. I sí, estic fatal, ho sé. Però cadascú té les malalties que té.
L’afició a la televisió em va dur a ser fidel seguidor (tant com podia, tampoc sense excessos) d’aquell Crònicas Marcianas de Xavier Sardá a Telecinco. Allà, d’entre les diferents criaturesfreaks que Sardà exposava a l’escarni públic hi havia una d’entranyable, Yola Berrocal. El cartell m’hi va recordar molt. I és que na Yola, en sa vida televisiva, sempre va caracteritzar-se per un excés de silicona al pitram inversament proporcional al seu aparent abastiment de neurones. Una frase ens ho descriu: “Aún no he encontrado la hormona de mi zapato”. I aquí vaig linkar amb en Lucena, portaveu del Grup Parlamentari del PSC. Tot en qüestió de pocs segons. Ja saben com van aquestes coses.
Lucena, un cervell dels més ben moblats del socialisme català (i espanyol), fa pocs dies va titllar d’“adolescent” l’esborrany inicial de CiU i ERC per la declaració de sobirania del poble de Catalunya. Alerta a la càrrega de profunditat. Però el cas és que dubto de l’eficàcia de l’atac, a aquestes alçades de la pel·lícula, i fins i tot si m’apuren, amb especial poc encert, fent-ho la setmana de l’estrena triomfant de la segona temporada del Polseres Vermellesde TV3, un producte hiperemocional i protagonitzat per adolescents amb greus problemes que connecten amb el més pintat. Poca broma.
Lucena ha volgut caricaturitzar CiU i ERC amb l’estigma que persegueix l’adolescent: el vol i dol, la inestabilitat, la immaduresa. Però en aquest món canviant nostre ja res no és del tot com era fa uns anys. Carles Fisas, autor entre d’altres del llibreHistòries de la història de Catalunya, va dir: “En la meva adolescència, als dotze o tretze anys, parlàvem, en veu baixa, de com es feien els nens. Avui, a la mateixa edat, els adolescents parlen, en veu alta, de com no es fan”. N’hi ha que en el panorama polític català tenen ja força clar i madurat allò que volen i l’objectiu pel que van. D’altres no gaire o no gens. Seria curiós que aquests últims fessin befa dels altres.
(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)
