-
- 19 gen
La política fàbrica d’antipolítica
N’hi ha que, instituïts en «classe política», són els grans promotors de l’antipolítica. Fins i tot ells en són conscients, però el curterminisme mana i persisteixen en un error que de fons ens afecta greument a tots però que a ells els pot acabar ensorrant l’estil de vida que s’han muntat. Hi juguen perquè creuen que això últim mai no passarà, però jo m’hi aniria repensant. Potser estan tibant massa la corda. El desenllaç judicial del cas Pallerols i les reaccions polítiques que l’han seguit són preocupants, a la vegada que eren previsibles. El mateix pacte dels imputats amb la Fiscalia fa vergonya. És legal, només faltaria. Molts altres arriben a pactes amb la fiscalia a diari, segur. Però, ¿i què? La política i els qui en formen part no són un particular i, més que la resta, haurien de ser exemplars i demostrar constantment que són dignes de confiança, no tot el contrari.
Malament pel pacte que assumeix delicte i el ventila amb un pagament de diners robats, que per a més inri eren fons que anaven a formació d’aturats. Sí, a-tu-rats, subleva. I més de la mà d’una política amb crèdit sota zero. Finalment ahir, un dia tard, Josep Antoni Duran Lleida va manifestar-se, des de Xile. Total, per dir: «Evidentment, no penso dimitir». Malauradament ja ho sabíem. I dic malauradament per la previsibilitat de la resposta. Perquè malauradament el líder del PP no va dimitir pel cas Naseiro, de finançament irregular. Ni el del PSC o el del PSOE tampoc no ho van fer pel cas Filesa, de la mateixa naturalesa. El temps passa i la dimissió de Duran, malauradament, hauria estat un exotisme, una sorpresa que sincerament ningú no esperava. Perquè tots assumim que la política vol seguir erosionant-se des de dins. I de l’oposició i del seu hipòcrita paper ja en parlarem un altre dia. Perquè a l’antipolítica, curiosament, sembla que tots hi volen jugar.
(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)
