-
- 22 gen
Gestos i ‘llestos’
Miro el PSC, l’escolto, i no n’entenc res. I llavors és quan ho entenc tot. Entenc com és que coincideixen tant amb el PP quan presenten l’opció de la independència com l’“abisme”. És que en seria el seu segur! Bé, això opinen els qui controlen un partit que fa patir, molt especialment als qui hi creuen o ho van fer algun dia. Però també als qui encara creiem en la tasca necessària i inclusiva respecte del procés pel dret a decidir que hauria de poder fer el PSC en capes àmplies de la societat.
Un partit que s’ha reivindicat tradicionalment tan progressista no podria mostrar posicions tan conservadores si no fos que, malauradament, potser ha identificat que aquell bé màxim a preservar és la conservació del seu propi partit. Però s’equivoquen els qui així ho defensen. Estan portant el seu capteniment a un extrem grotesc. Perquè aquell PSC que era PSOE sí o sí no té sentit en la Catalunya actual. Vaja, ser-hi hi pot ser tant com vulgui, evidentment, però si s’encaparra en quedar ancorat en el passat s’exposarà indefectiblement a deixar de ser identificat com un instrument polític útil al servei d’una societat que ha canviat. Que ha evolucionat, com tothom arreu. I el PSC no?
Aquest és el gran debat dels socialistes catalans sobre la independència. Un de primer i de germinal. El de la seva independència respecte del PSOE. I no se’n surten. Escolto el portaveu parlamentari, Maurici Lucena, defensant amb dificultats com Catalunya és “subjecte jurídic” alhora que en sotmet el dret a decidir de la seva societat a allò que no “irriti” el govern de Madrid. Quin concepte de sobirania del poble català és aquest? El del PSC respecte del PSOE? El del president del Club de Polo de Barcelona, que ara diu que el moviment sobiranista “ens fa menys simpàtics a la resta d’Espanya”? Estem parlant d’això? Que la gran objecció al fet que Catalunya pugui votar lliurement sobre el seu futur és la por a irritar o a no caure simpàtics? Hem de fer encara més “gestos” per fer-nos perdonar que som allò que som i que incomoda alguns?
No, realment el problema del PSC és un altre. I és que, mentre oficialment Joaquim Nadal, Montserrat Tura o joves com Laia Bonet o Jaume Collboni no acaben d’entendre allò que verbalitza el seu partit, en realitat ells com la resta ho entenem tot. No és qüestió de més gestos, sinó de llestos que, aquí i a Madrid, tenallen un PSC que volen que segueixi com sempre, lleial a un statu quo que perjudica Catalunya. La situació els assegura el modus vivendi, aquí i allà. Però la fórmula pinta caducada. Els tripijocs parlamentaris i els malabarismes dialèctics fa dies que topen amb una realitat que demana de posicionaments clars que ajudin a progressar, també democràticament. Oi que això ho entén tothom? Els llestos del PSC faran com que no. Però la resta (els de sa pròpia casa incorporats) no cal que els seguim gaire més el joc.
(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)
