-
- 15 gen
Els nous “sense nom”?
El 20 d’octubre del 2006, el mestre Salvador Cardús va escriure un article a l’Avui amb títol de pel.lícula catalana: “Els sense nom” En aquell text, aquest luxe de sociòleg i d’intel·lectual alertava sobre fins a quin punt havia desaparegut a Catalunya allò que anys abans Pilar Rahola havia descrit com l’espai de la “complicitat nacional” entre els partits catalanistes, i més concretament entre CiU i ERC i el PSC. Cardús ho veia clar: allò havia desaparegut del mapa polític català.
Aquest espai, advertia Cardús, tenia molts noms possibles. “Nacionalisme”, “sobiranisme”, “catalanisme”… Però a la vegada ja deixava clar que això a partir del primer govern tripartit havia quedat enrere: “De llavors ençà, ens hem carregat tota aquesta promiscuïtat d’espais i de noms”.
Així, sobre el pacte postelectoral que es pogués donar un cop passats els comicis catalans del 2006, Cardús ho tenia clar: “Ja no serà un pacte de complicitat ni sobiranista, ni nacionalista, ni catalanista. Ara, si n’hi ha, serà un pacte de pura supervivència, políticament obscè, sense territori ni horitzó comú. No hi haurà res a compartir, que no siguin cadires”. I va passar. I els qui s’hi van posar van ser castigats posteriorment a les urnes.
Però, i la gent del carrer? Cardús no se n’oblidava i ho veia clar: “Ara, catalanistes expulsats, nacionalistes sospitosos, sobiranistes traïdors, independentistes independents, ens hem quedat sense nom. No tenim nom, nosaltres, ni té nom el nostre espai, que és ben bé polític, nacional, sí, però que no és partidista”. I de la mobilització d’aquesta base social, n’ha vingut molt del que políticament s’ha esdevingut amb els anys.
Ara una CiU i una ERC refetes ja treballen en un full de ruta en comú. Hi ha projecte molt més enllà de les cadires. I hi ha un horitzó il·lusionant per a molts que tornen a creure que el projecte que legítimament i democràticament defensen que pot reeixir via l’aposta d’aquests i d’altres partits pel dret a decidir.
I el PSC? Encara s’està buscant a ell mateix. Però això implica que fins que aquest estat seu no conclogui (si és que acaba passant) la resta han de restar en stand by? Que el PSC no estigui encara preparat com a partit per a reformular-se vol dir que una certa base social seva no ho pugui fer o no ho hagi fet ja? I la resta? No paga la pena que la societat segueixi reclamant que els polítics es moguin?
Els ara més intensos partidaris d’un immobilisme que ni ells no defensaven fa quatre dies (ni el 25N, per exemple) diuen de sobte que el país no està preparat i que aquells qui defensen la maduresa d’aquesta societat per avançar lliurement són intransigents que automàticament anivellen amb els amenaçadors ariets de la unitat d’Espanya. Gran injustícia, i ho saben. Igual com també es reivindiquen com “els nous sense nom”, sense descriure’s oficialment així, però buscant ara el seu espai en una tercera via que volen fer passar per espai de martirologi fustigat pels uns i pels altres. Bon intent.
(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)
