-
- 19 gen
Amb els Paco i Álvarez
Detecto com des de certes talaies mediàtiques es mira d’estigmatitzar els qui s’atreveixen a defensar que segurament la societat catalana és prou madura com per poder abordar el debat del dret a decidir. Al•ludeixen a un perill de fractura social que abans del 25N no observaven (o com a mínim no es veien motivats a alertar-ne). I equiparen els qui defensen l’opció sobiranista (una opció democràtica i legítima com qualsevol altra d’entre les legítimes) amb la paret que des de Madrid nega el simple fet de contemplar que el poble de Catalunya pugui votar a propòsit del seu futur.
I enmig del desconcert que em provoca la virulència (mal dissimulada) d’alguna d’aquestes veus, la setmana m’ha regalat un testimoni balsàmic. El del secretari general de la UGT a Catalunya, Josep Maria Álvarez.
Li vaig demanar una reflexió, a ell, que trepitja carrer, que té contacte directe i quotidià amb capes socials molt àmplies de la societat, moltes d’elles castellanoparlants, filles de la immigració i afectades per la gravíssima situació econòmica i l’atur. Li vaig demanar si albira risc de fractura social pel debat sobre la independència o el dret a decidir, i ell va ser taxatiu a respondre: no. I tot seguit va afegir: «però sí que hi ha risc de fractura per la crisi i per unes desigualtats socials que van a més». Claríssim.
Quant al debat identitari, Álvarez va ser clar: «No hem de tenir por a debatre i cal dialogar el procés i dur-lo de manera civilitzada». De calaix. «Sense por ni amenaces». Amb seny, va dir, que no és sinònim d’immobilisme. I va posar la UGT i els sindicats catalans com a exemple d’elements cohesionadors que hi treballaran tant com puguin, tot defensant el dret a decidir del poble català.
Moltes claus en una: sí al debat, al diàleg, a la serenitat, a la tranquil•litat. Zero crispació, zero intransigència. I cohesió, sempre amb cohesió, com sempre ha avançat la societat catalana. Amb molts elements cohesionadors que hauran d’entrar en joc, en paral•lel a un debat que com a mínim ha de poder existir. Amb molts elements cohesionadors que, per exemple, van molt més enllà d’un únic partit polític. Afortunadament per a tots. Afortunadament pels qui volen que de coses importants, com a mínim, se’n pugui parlar, transversalment, constructivament.
El malaguanyat Paco Candel, autor, entre d’altres, del gran llibre Els altres catalans (1964), va explicar anys després (el 2005), a propòsit de la transversalitat que hi defensava: «Em vaig limitar a fer les coses com volia fer-les, i he estat ben admès a la societat, des dels intel•lectuals a la gent senzilla, a la gent treballadora. Però no crec que mai hagi dit gaires novetats. He dit que siguem respectuosos els uns amb els altres. Cap novetat. No tinc pretensions». Immens, i amb zero pretensions de pontificar. Transversalitat i respecte. La novetat seria que a la nostra societat no hi fossin, en un debat clau com el del dret a decidir, tan important i avalat per les urnes. Perquè hem de poder debatre. Així, sempre.
