-
- 24 set
Fills de la conversa global
Aquesta setmana, a tomb d’un estimulant intercanvi radiofònic entre el director de La Vanguardia, José Antich, i l’amic i comunicador Jordi Graupera, una cançó em va venir al cap. Una de la dècada dels setanta del segle passat, quan en Graupera i servidor vam néixer: «Children of The Revolution». Perquè hi ha una generació que va ser filla de la revolució.
Igual com a casa nostra hi ha una generació filla de TV3, i una de l’era d’Internet i d’una concepció glocal del món, en terminologia del professor Manuel Castells. Aquests són part important en l’impuls del moment polític i social que viu el país.
Diu Antich que la política avui va de compromisos, no de programes electorals que ningú no llegeix. Diu que aquí, igual com ja passa als Estats Units (i més enllà, afegeixo), és hora de posar en valor els lideratges polítics. Per què? Evident. La partitocràcia passa un molt mal moment. L’erosió de la confiança de la ciutadania vers les institucions és flagrant. En canvi, la confiança en les persones es torna a posar en valor. La idea de xarxa social (reimpulsada en el món online) agafa força. «Persones al servei de persones», diu l’eslògan d’una entitat bancària d’aquelles que han entès que la crisi de confiança també les ha tocat de ple. Doncs això. Calen líders que assumeixin compromisos. I això ens ajuda a desxifrar moviments (o tot el contrari) en el tauler polític català, i ens dóna claus per captar millor el sentit dels sondejos d’opinió que en els últims temps són força inequívocs a propòsit de confiances i desconfiances que desperta l’arc parlamentari entre la ciutadania.
Si hi ha líders hi ha política. Però aquesta també és incompleta sense una connexió amb una part important de la societat. I aquí, el fragment Graupera de l’intercanvi que ahir escoltava via ràdio. Diu que la conversa política sobre les legítimes aspiracions de Catalunya està oberta. Que Madrid i els qui estan en contra del debat sobre Catalunya com a estat podran oposar-s’hi políticament però no podran negar que el debat hi és. No podran fer com si no hi hagués ferida oberta. I hi afegeixo: la conversa hi és perquè ja no és cosa de dos. Ja no es pot dir «dos no conversen si un no ho vol». Les fronteres i barreres mentals d’una nova generació filla de la conversa global parla de Catalunya al món. Beu de fonts que poc tenen a veure amb els límits geogràfics de la Península ibèrica. D’aquí l’èxit de la reclamació via manifestació històrica durant la Diada del passat Onze de Setembre.
Les fronteres per mantenir i impulsar la conversa ja no hi són ben bé per a ningú. I el complex de preocupació petita deixa de ser-ho en veure com les reclamacions de l’entorn més immediat tenen paral•lelismes i capten l’atenció, per exemple, en mitjans de referència als Estats Units, França o el Regne Unit. Per què callar pel simple fet que des de Madrid no hi responguin o ho facin amb tòpics buits o fins i tot traient el Sant Cristo Gros de la Corona per mirar d’espantar vagin a saber exactament a qui. A les noves generacions segur que no. I amb elles, una part important de les seves predecessores, tampoc. Perquè la conversa ja no va només entre Madrid i Barcelona o entre sobirans i súbdits. Això sí que ha estat una revolució. Tindrem líders polítics que la captin prou i que la sàpiguen gestionar de forma útil al servei de la ciutadania? El repte hi és.
(Per llegir l’article al Butlletí del CEJP, cliqueu aquí)
