Navarro, no t’hi esperaven

  • Navarro, no t’hi esperaven

    Veig aquests dies d’agost l’Oriol Junqueras i penso “sí que surt als mitjans, no?”. Ha fet força declaracions, ha dit força titular de gruix i ha mirat de fixar millor el seu posicionament com a líder i el del seu partit. En ple mes d’agost. Potser algun cartutx el podria haver guardat per una època de l’any on la gent estigui més pel cas, però allà el tenim. No para. I sembla que té un cert rumb prefixat. Vaja, que sap allò que busca. Una altra cosa és que ho aconsegueixi. Però no li podran dir que no s’hi posa.

    Segueixo en Junqueras i ahir veia també en Jaume Bosch, president del think tank d’Iniciativa. Era a Prada, com informava na Gemma Aguilera des de l’UCE, posant la seva part de primera llavor d’una coalició verda als Països Catalans. No fa gaire, ICV va estar amb CiU i ERC pel pacte fiscal. I observo com les tesis de l’eurodiputat Raül Romeva (clarament sobiranista) comencen a sonar cada dia que passa una mica menys exòtiques a can ecosocialista.

    Estic amatent a aquests moviments i a d’altres que es donen en l’àmbit de l’esquerra al país, i la situació del PSC se’m mostra cada dia més preocupant. Inquietant. Sobretot per als seus militants i la seva cúpula. Em fa la sensació que estan perdent tots els trens. Que estan quedant despenjats. Que no han acabat d’entendre o que no poden assumir els signes dels temps, el nou escenari, la nova conjuntura. I que tothom els menja terreny, de CiU a ICV, passant per ERC i uns quants altres.

    Ahir llegia que Pere Navarro diu que “si la manifestació que convoca l’Assemblea Nacional Catalana és per la independència, el PSC no s’hi pot sumar perquè no hi estem d’acord”.Pregunta: realment creu que algú esperava que hi assistís? De veritat? Un partit que en les últimes eleccions va comptar amb un dels seus eslògan que deia “ni independentistes ni de dretes”? Un partit que tampoc hauria anat a la manifestació si hagués estat exclusivament per reivindicar un pacte fiscal just per a Catalunya, que no va votar com tampoc no ho va fer el PP?

    El drama del PSC actual és que rarament, en un moment clau i tan cru, gaire gent els relaciona amb alguna reivindicació decidida al servei del país. I si això els havia afectat tradicionalment (segons les successives enquestes i cicles electorals) en la seva particular competició amb CiU pel gruix de votants de la centralitat política del país, ara els deixa en molt mal lloc també davant d’una competència en l’espai de l’esquerra que està demostrant-se molt més àgil i desperta, i segurament útil, respecte del batec d’una societat catalana en moviment. Tot es mou, sembla, menys el PSC. I el seu gran drama arribarà el dia que ningú no giri el cap per mirar on para el Partit dels Socialistes. Quan ja ningú no l’esperi. Passarà?

    (Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)