Per un canvi interessat

  • Per un canvi interessat

    Pocs en el nostre entorn com el filòsof Daniel Innerarity reflexionen tan ajustadament al voltant de la política i les seves circumstàncies. Pocs com ell ens han explicat com una de les tasques més urgents del moment convuls en què ens trobem és defensar la lògica de la política, que no vol dir defensar els qui la fan. Perquè certament no hi ha una lògica diferent de la política per resoldre els problemes polítics.

    És força evident que els professionals de la cosa pública fan malament quelcom que ningú fa millor que ells, igual com cal admetre que la defensa de la política passa molt avui dia per la defensa primera de la seva especificitat enfront dels seus dos grans setges, que com molt bé apunta Innenarity són el diner i el món de la comunicació. Això sense oblidar que, a la vegada, la política també posa setge als seus assetjadors. Als mèdia, molt especialment, dels quals la política (interessadament) n’hauria de respectar l’especificitat.

    Si no surts als mitjans no existeixes. Aquesta és una màxima estesa entre els polítics, que pesa com una llosa. Perquè, encabat, el llenguatge televisiu, que ha impregnat tota la resta de mitjans i per extensió l’esfera política, implica simplificació, velocitat, personalització, espectacularitat. I quin tipus de discurs polític sotmès a aquests dictats reté uns mínims d’imprescindible credibilitat en els actuals temps convulsos i de crisi? No és casualitat que els líders d’arreu durin cada dia menys al capdavant de governs i cancelleries.

    Aquesta setmana rebia a través d’una xarxa social d’internet una imatge satírica que reproduïa l’espai d’una esquela amb el següent text: «En memòria dels partits polítics de masses. Descansin en pau». I això quan fa dècades que es parla del traspàs imminent dels mitjans de comunicació de masses. El moment, que convida poc a optimismes, ajuda a pensar-hi. Però, oi que som a l’era de la gent que inventa? Oi que a més de fer-la, la política, cal pensar-la? Doncs passa igual amb les seves relacions amb els mitjans de comunicació. Cal reinventar un llenguatge polític massa impregnat pel dels mèdia. Igual com cal reinventar un llenguatge periodístic massa impregnat del missatge i de la temptació política.

    Sona a repte només apte per a titans, més en la setmana en què a Espanya el principal partit de l’oposició es despenja de la negociació per la nova cúpula de l’ens de ràdio i televisió públics amb un «au, la tele per a tu» dedicat a un partit del govern que tira pel dret i nomena nou director unilateralment. Sona a utopia reinventar aquesta relació que tant annexa la credibilitat de mitjans i política, totes dues ben avall en el rànquing de valoració. Però també sona a urgència. A mitjans i política els interessa un canvi en les seves relacions. És això o seguir restant-se acceleradament els uns als altres.

    (Per llegir l’article al Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, cliqueu aquí)