UMP (Unió per a un Moviment Popular) ja no existeix a França. ¿Ha mort? No, perquè aquesta formació, que en el seu dia va néixer de la fusió de diferents partits com aquell RPR que tampoc ja no existeix i que també va ser força de govern, ara es diu Les Républicains. Aquesta nova plataforma electoral, que neix sense sigles i en plural (com ho fa la moda, aquí allà) és el partit de Nicolas Sarkozy i d’Alain Juppé, com abans l’era la UMP, i com abans d’aquest l’era l’RPR de Jacques Chirac. ¿Ha mort el gaullisme? ¿Ha mort l’espai polític del centre-dreta a França? No, ha canviat de pell. A la darwiniana, ha sabut adaptar-se al medi, com ho fan la majoria de partits arreu, quan cal amb canvi de nomenclatura inclòs, com ara ho fa Convergència.

La mala notícia és això que està passant, per als apòstols de la desaparició de Convergència, que ja li cantaves les absoltes als anys 80 del segle passat, quan va caure la UCD d’Adolfo Suárez, amb qui comparaven l’invent de Jordi Pujol, Miquel Roca, Ramon Trias Fargas i altres. La mala notícia, per als qui sempre han trobat incòmode i sobrera l’existència d’aquest espai que com pocs ha ajudat a diferenciar i a singularitzar el mapa polític català, és que Convergència no va desaparèixer llavors, tampoc quan va perdre la majoria absoluta, tampoc quan va perdre el poder, tampoc amb la defenestració de Pujol ni ara amb el pas al costat d’Artur Mas. Perquè com ens deien a escola, a classe de Naturals, res no es crea ni es destrueix, únicament es transforma. I a Convergència són mestres en això del «transformisme».

La crisi del comunisme o de la socialdemocràcia ha afectat i afecta diferents partits que s’hi ubiquen, i això acostuma a passar amb totes les ideologies. Quan està a l’alça, bona salut. Quan decau, decadència. Però en això Convergència sempre ha estat una rara avis. L’és en tots els sentits, no només en l’ideològic, on és difícil de classificar. I potser d’aquí bona part de la seva connexió amb una part substantiva d’un país que també té el seu punt important de dificultat de classificar. Molts no s’expliquen com, tants segles després, Catalunya segueix existint i reivindicant-se. A molts els fa nosa. Però allà que aguanta.

Pasqual Maragall va dir al seu dia que el PSC era el partit que més s’assemblava a Catalunya. Aquell PSC ja no existeix ni ell en forma part. En canvi, Convergència (o com es digui) segueix disputant aquesta lliga que afortunadament mai ningú no guanyarà en solitari.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Ho vaig escriure a Els Spin doctors i a Els Guardians del Missatge: l’hàbitat natural dels assessors de comunicació i estratègia és l’ombra, la cuina, la sala de màquines. Allà és un la seva influència ha de campar i així poder deixar-se notar en l’acció política, però no veure’s. Qui ha de lluïr, qui ha d’assumir el protagonisme i capitalitzar allò que també es treballa entre bambolines és el lídes, no els seus assessors. Perquè aquests, quan s’exposen, quan es mostren massa, són peces especialment vulnerables. El seu espai és a la war room, com a guionistes rere la càmera, no assumint el rol d’estrella sota els focus de les càmeres. Per molt bons que siguin coordinant, projectant, planificant, pautant, assessorant, ells no tenen per què assumir bé el rol d’estrella principal. Aquest és tot un altre registre, i no saber assumir-ho pot tenir conseqüències nefastes. Com va ser el cas de Guéant.

L’any 2011, quan les enquestes ja pintaven peludes per a la UMP de Sarko, i ell i el seu equip es neguitejaven, el president va voler posar en valor un dels fronts que més l’havia impulsat en la seva carrera camí de la presidència: la seguretat. I, si no ell, qui millor per vendre des d’Interior la necessària mà de ferro de la dreta francesa davant dels enemics quotidians de les classes mitges franceses que van impulsar Sarkozy a l’Elisi? I Guéant va emergir definitivament a la llum… i els seus problemes van començar. Aquesta setmana ha estat notícia. I no precisament en positiu. Libération fins i tot l’ha escollit com l’antiheroi de la setmana. Tema sobresous en els seus temps de cap de gabinet (dircab) de qui va ser Ministre de l’Interior entre 2002 i 2004, Nicolas Sarkozy.

Claude guéant, Le Cardinal, un dels estrategs més interessants de l’última dècada a la política francesa. La setmana vinent, més Guardians de la Setmana!

En la batalla que ja és del tot oberta per les properes eleccions a l’alcaldia de París, una de les favorites en el procés de primàries de l’UMP, Nathalie Kosciusko-Morizet (NKM), ja antagonitza amb Anne Hidalgo, la delfí socialista de l’actual alcalde. I aquesta setmana s’hi centrava Le Monde via treball (i competició) de la imatge: “NKM-Hidalgo, qui sera la plus “moderne”?“. Na NKM, per exemple, tot i ser candidata de la dreta, treballa el seu “perfil bohemi” (aquí en diríem pijippy). Va ser ministra d’Ecologia de Sarkozy (amb qui la veiem cavalcant en una foto d’un Paris Match que l’ha descrit com la dona avantatjada del líder) i també va ser-ne portaveu en la seva última campanya presidencial. Sap de la importància del factor comunicació i imatge a la recerca de la connexió amb l’electorat. I Hidalgo no es queda enrere.

A la peça, esments i opinions d’spin doctors com François Kalfon (especialista demoscòpic del Partit Socialista -PS-) o com l’experiodista i actual consultor Jean-Luc Mano, que forma part de l’equip d’assessors de NKM que l’animen a no difuminar el seu perfil de projecció nacional, malgrat l’elecció local. Amb Hidalgo, per exemple, Natalie Rastoin (d’Ogilvy France), que difereix del criteri de Mano i considera que l’alcaldia de París és per a ella “el més prestigiós càrrec de la República”, i per tant considera que cal accentuar el perfil local de l’elecció. Rastoin va ser peça clau (a l’ombra) en la comunicació (el coaching) de la campanya presidencial de Ségolène Royal (PS) l’any 2007.

I ara que en Mariano Rajoy demostra tant i tant fins a quin punt pot ser implacable la síndrome de la Moncloa (per allò d’aïllar-s’hi i perdre el món -i les rodes de premsa- de vista), aquí reblo amb una peça sobre un llibre que ens parla d’un front similar: “Tandonnet et la malédiction de l’Élysée“. Via la ressenya d’un llibre, Le Figaro ens parla de la fauna que -junt els presidents de la República- ocupa el palau teòricament amb més poder reconcentrat de tota França. 

El llibre es titula Histoire des présidents de la république. Vingt-quatre hommes et La France. L’ha escrit Maxime Tandonnet, a qui el text descriu com “un assessor discret”. Ell ens parla a l’obra d’altres exemplars de la seva espècie, com n’Aquilino Morel, l’actual gran conseller polític del president François Hollande, aquests dies a l’Elisi força de malastrugança, certament.

Bona lectura!

(recordeu que via link del títol de l’article referenciat, accedireu a la imatge de l’article al meu tauler d’spin doctors a Pinterest, i allà, clicant-hi al damunt, podreu llegir el text ben en gran)

I en uns dies, més guardians de la setmana!

Allò que al Regne unit es coneix com el Foreign Office, a França és el Quai d’Orsay. És el ministeri d’Afers Exteriors. Bé, a França aquesta expressió descriu aquest departament del govern però també un famós còmic. Un de protagonitzat per un ministre que en el dibuix recorda moltíssim a Dominique de Villepin, qui va ser ministre del ram en temps de Jacques Chirac de president. Després en seria fins i tot primer ministre i aspirant a una successió que va perdre estrepitosament contra un Nicolas Sarkozy (llavors ministre de l’Interior) amb qui des d’aquells temps l’uneix una relació d’odi profund que ha arribat fins i tot als tribunals.

(Parlant de tribunals, aquests dies Villepin ha degut riure força, ara que la justícia ha imputat Sarkozy en el cas Bettencourt. Hi ha la sospita que es va aprofitar de l’edat avançada de la propietària de l’imperi cosmètic l’Oreal -Liliane Bettancourt- per aconseguir fons per a la seva campanya presidencial.)

Però tornant al cas, a Villepin: ara riu com segurament va riure l’any 2010 en veure’s com a “protagonista” d’un còmic que descriu l’acció i la cuina d’un ministeri al més alt nivell. I, coses de la vida, fa poques setmanes que va fer-se públic que l’autor dels textos del còmic Quai d’Orsay va ser assessor seu al mateix ministeri. De fet, abans d’escriure còmics escrivia els discursos del senyor ministre, amb qui va seguir en contacte quan aquest passà a ser cap de l’Executiu. Un speechwriter posat a guionista! Fa unes setmanes parlàvem de com Jon Favreau ha deixat Obama per Hollywood, i ara això. Els guionistes del poder, ja ho veuen!

Us parlo d’Antonin Baudry, avui diplomàtic i assessor cultural a Nova York, “representant permanent de les universitats franceses als Estats Units”. Jove, de 37 anys, ha signat els seus còmics amb l’àlies Abel Lanzac (pseudònim en homenatge d’Abel Ferrara, director i guionista de cine nord-americà). I no va ser fins fa un mes que va treure’s la màscara, per rebre públicament el Premi al Millor Àlbum de l’Any en el Festival d’Angoulême pel segon volum de Quai d’Orsay. Aquest festival està considerat dels més importants del sector del còmic.

La de Baudry és una ment en constant ebullició. De fet, entre les seves moltes càbales, una altra que ha estat materialitzada: un joc de taula basat en el món Quai d’Orsay: La Course à l’Elysée (La carrera cap al Elisi).

L’any 2002 va deixar els seus estudis de Literatura (segona carrera) per convertir-se en la “ploma” dels discursos del ministre Villepin. A partir de llavors es va enfrontar a un univers que descriu com a “complicat i codificat”, i començà a imaginar uns còmics on explicar-ho tot. En topar-se amb el dissenyador Christophe Blain, l’aventura va prendre forma.

El cap de la diplomàcia a Quai d’Orsay es diu Alexandre Taillard de Vorms (malgrat que tothom a França hi va veure des del primer moment a Villepin). El seu Gabinet queda retratat com una espècie de planta de gas en sobreescalfament permanent, amb uns assessors presos sempre de la histèria però que miraculosament sempre cauen dempeus.

Aquesta setmana, dimarts 19, a Libération li van dedicar el retrat de la seva contra: “L’Abel de la bulle“. Quin gran país, no? Amb contres de diaris de prestigi dedicades a guardians del missatge que del món dels spin doctors en fan còmics i fins i tot jocs de taula!

Últimament és notícia a tomb de la guerra fratricida que es viu a l’UMP, precisament per la disputa pel relleu de Nicolas Sarkozy. I en el procés n’hi ha que hi veuen la seva mà (negra?): “Comment l’UMP a retoqué à bulletins secrets le favori de Patrick Buisson“. Fotos com l’adjunta (tan en la línia de l’estigma de Príncep de les Tenebres que  persegueix la imatge de molts spin doctors) ajuda a creure-hi, ni que sigui una micona, oi?

I d’un dels gurus de Sarkozy, al gran d’entre els guardians del missatge de l’italià Beppe Grillo: Gianroberto Casaleggio. També dijous passat, en aquest cas a Le Monde, Philippe Ridet en feia peça (a plana sencera) titulada “Le gourou de Grillo“. L’Enric Juliana me n’alertava via twitter fa uns dies, amb una una informació de La Repubblica via web (que mai no vaig trobar via paper…): “Grillo e il suo spin doctor: la Casaleggio Associati“. Remeneu-hi. Hi trobareu pistes interessantíssimes que ens expliquen una mica millor l’èxit político-mediàtic de Grillo i el seu M5S, especialment a internet.

 Ah! I un detall divertit. Aquí a ca Els Guardians de la Setmana vam obrir parlant del bisbe Georg Ganswëin, secretari i gatekeeper del Papa Benet XVI. Doncs bé, aquests dies de conclave, dimarts, en començar, La Repubblica va dedicar una informació destacada a un jesuïta… No, no a Bergoglio. El protagonista dimarts en aquest diari era el portaveu del Vaticà, el pare Federico Lombardi, a qui a més de “jesuïta, culte i irònic” el descriu com: “Camerlengo dei media“. 

El mateix dilluns, Libération enfocava la mirada als Estats Units via un dels grans spin doctors de Barack Obama: Jim Messina, el seu cap de campanya en les presidencials de 2012. Ara, davant un segon mandat que ja s’ha vist clar que serà difícil, Obama ha encarregat a Messina el lideratge i impuls d’OFA. Que què vol dir OFA? Potser l’acrònim d’Obama for America (2008) després transformat en Organizing for America (2009)? No. Ara parlem d’Organizing for Action, per reactivar els seus instruments de campanya (permanent) i la seva font de finançament: “Obama ou la politique du tiroir-caisse à la Maison Blanche“. Obama i els seus guardians, a la recerca de “caixes de ressonància”, govern i cambres polítiques enllà. Clau.

Amèrica, França, Itàlia i el Vaticà han estat els protagonistes de la setmana spindoctoral via mirada a la premsa internacional. Confio que en gaudiu tant com jo.

La setmana vinent més!

Tinc la ferma convicció que ens cal, com a societat i com a democràcia, créixer en el coneixement d’allò que fa la nostra política com la tenim. D’allò que s’hi mou a l’aparador… i a la rerebotiga. És important, saber com funciona i qui fa la nostra política. molt especialment si no ens agrada o creiem que podria millorar. Les propostes de millora han de partir d’un diagnòstic acurat, i això, en societats com la francesa o la nord-americana, passa també en part per un coneixement dels diferents actors que fan política a més del líder, els parlamentaris, ministres i resta d’actors principals (habituals als mèdia).

Això implica, per exemple, conèixer el món dels escriptors de discursos. Uns speechwriters superfamosos als Estats Units i que per exemple a França fan llibres d’èxit sobre la seva experiència a l’ombra del poder. Aquest divendres Le Monde dedicava una pàgina sencera a l’última novetat editorial d’aquest ram. Us he enllaçat l’article i el llibre en les dues primeres línies d’aquest post.

De les tres grans “plomes” de Nicolas Sarkozy a l’Elisi, només quedava Marie de Gandt per donar la seva versió via llibre, d’aquella etapa. Ja la tenim aquí. Abans s’hi havien animat Henri Guaino (La Nuit et le Jour, Plon, 2012) i Camille Pascal (Scènes de la vie quotidienne à l’Elysée, Plon, 2012). Au, a gaudir-ne, malaltada!

La setmana vinent, més.

“Le business Giacometti, face cachée du pouvoir“, titulava dimarts 19 Le Monde. Subtítol: “Le cabinet de conseil a connu une ascension fulgurante gràce à ses liens avec M. Sarkozy et les grans patrons”. Una vegada més, el món spin doctors i la seva necessària invisibilitat es lliga a l’ocult: “El negoci Giacometti, la cara oculta del poder”, i ens diuen que el seu vincle amb Sarkozy i la patronal l’han fet despuntar (del tot regularment?). 

Quan parlem d’spin doctors a França no podem no parlar de Giaco. Va ser Director General d’IPSOS Consulting i a banda d’assessor i coach de molts polítics, sempre s’ha caracteritzat per un gran olfacte polític que per exemple el va convertir en el primer en pronosticar públicament que Jean Marie Le Pen passaria a la segona volta de les eleccions presidencials de 2002. I va succeir. Perquè a banda d’olfacte, domina com pocs la lectura de sondejos, enquestes i demés eines demoscòpiques. No debades, és un habitual de les èpoques electorals en televisió, sempre reclamat per mirar d’interpretar allò que apunten consultes vàries.

L’empresa de Giacometti i Peron (GiacomettiPeron et associés) és una de les més destacades de la indústria de l’spinning francesa. Una consultoria de comunicació i estratègia que el Tribunal de Comptes està entestat en saber com ha despuntat tant en els últims anys i com en això hi han pogut tenir quelcom a veure les funcions de Giacometti, per exemple, en el coaching dels ministres del Gabinet Fillon (el primer ministre de Sarkozy). Abans, durant anys, havia treballat amb el ministre-candidat Sarko, i quan aquest va esdevenir president de la República, li va confiar “l’estratègia d’opinió”, segons Le Monde.

Va tenir mà en l’acció i el discurs (sempre des de l’ombra) del mateix primer ministre Fillon i de ministres com Rachida Dati, Brice Hortefeux o del gran Claude Guéant (anomenat durant anys com el “primer ministre bis” o “El Cardenal -per Richelieu-“, pel seu poder a l’Elisi de Sarkozy, d’on va ser Secretari General abans que ministre i després que cap de la primera i triomfant campanya del líder de la dreta francesa). “Crideu en Giaco quan una crisi amenaci de treure el cap”, deien els homes del president en l’era Sarko. Ara el Tribunal de Comptes té ganes de saber si aquella bona relació amb el sector públic va tenir alguna cosa a veure amb les facturacions milionàries que (a més de les del sector públic) va anar aconseguint l’empresa de Pierre i cia.

Aquest tipus d’informacions, en el nostre país, bàsicament són matèria de confidencials digitals i poca cosa més. A Espanya potser en algun cas certs diaris s’han centrat en l’oracle particular d’Aznar i Rajoy, Pedro Arriola, en aquest sentit. Però aquí també comença a despuntar una certa indústria de l’spinning, de la consultoria de la comunicació i l’estratègia, en molts casos via professionals que ho han estat prèviament en el sector públic. La majoria s’hi posa un cop “els seus” han abandonat el poder, i ho fan modestament i sovint amb dificultats, tot tirant, evidentment, dels links fets en la seva etapa institucional. Poc a veure amb la grandeur de Giacometti i Peron, sembla.

La setmana vinent més!