-
- 07 gen
Un espectacle poc edificant
Títol homenatge a Carles Soldevila, periodista noucentista de qui mai no me’n cansaré de reivindicar la vigència. En unes ratlles els explico per què. Però els seré franc: tot plegat ve a tomb d’un fet força prosaic, i molt poc “d’exaltació de la cultura, el catalanisme i la mirada integradora cap a Europa des del mediterranisme”, trets característics del noucentisme. Tot ve per la trobada d’avui a Barcelona entre els equips d’Alfredo Pérez Rubalcaba i Pere Navarro. Sí, em sap greu.
En tot cas, quan parlem de Rubalcaba sí que ho fem de cultura. De la cultura de la vida subsidiada i a lloms de l’erari públic ben bé de l’adolescència a la jubilació. Parlem també de catalanisme. D’aquell que tolera als seus socis del PSC, és a dir, d’un catalanisme H2O, inodor, incolor i insípid. Com l’aigua. Rubalcaba li va dir a Navarro: “Be water, my friend”. I l’altre s’hi va fer, i ara flueix, tot i que riera electoral avall. Finalment, Rubalcaba també és sinònim de la “mirada integradora cap a Europa”, però per a un Estat espanyol que no creu en l’Europa de les nacions i que utilitza la Unió com a espantall contra la voluntat del poble català de decidir el seu futur. Com el PP? Sí, en això també són clavats.
Avui Rubalcaba i Navarro es reuneixen a Barcelona per venir a vendre una versió tunejada per a l’ocasió d’allò de “l’alternativa sensata” que en les últimes eleccions catalanes va rebre un clatellot descomunal. Rubalcaba, però, hi persisteix. Com ho fa amb la seva carrera, que totes les enquestes i el seu duel amb Rajoy (que ja em diran…) han donat per abastament finada. Però ell, passant, a anar tirant de veta. I a seguir enredant els qui segueixin disposats a caure-hi, tot amb mercadotècnia de telebotiga, tot amb reclam de perrito piloto en fira crepuscular.
Soldevila, el 18 de desembre del 1935 va escriure a La Vanguardia un article, “Un espectáculo poco edificante”, amb grans sentències com aquesta: “¡Cómo descorazona la persistencia de ese vicio de dar la razón a un hombre o a una tendencia solamente porque están en el candelero!”. Navarro i els qui es pleguen al lideratge vintage de Rubalcaba fan aquesta mala praxi vigent. Vuitanta anys després. Ells s’hi pleguen sí, però les enquestes i el simple fet de sortir al carrer i parar l’orella ens demostren que la immensa majoria ja no. Vagin a saber què ens voldran vendre avui des de dalt del pedestal, els senyors del PSC i el PSOE, però tant se val. A ulls de la majoria no passarà de ser un espectacle poc edificant. Un més.
(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)
