-
- 19 mai
“Quan coneixes la política per dins, se’t treuen les ganes de ser polític”
L’entrevista que avui m’ha fet en Jordi Manau a ca la SER (aquí us en deixo l’àudio), al seu programa Llapis de memòria, ha estat una fantasia… només comparable a aquesta crònica que n’ha fet Oriol Vila Céspedes i que aquí us reprodueixo:
“Toni Aira té aquella mena de veu que sembla que porti tota la vida explicant històries. Potser perquè, en realitat, és exactament això el que ha fet sempre. Explicar-les, analitzar-les i també detectar qui les construeix. Al Llapis de memòria, el periodista, professor universitari i expert en comunicació política ha despullat el relat públic per acabar parlant, sobretot, d’ell mateix: del nen del Poblenou que preferia quedar-se a casa dibuixant còmics, de l’home que ha viscut les entranyes del poder i d’algú que, durant anys, va intentar no mirar de cara la seva pròpia orientació sexual.
Aira defensa que la política s’assembla molt més a la mitologia del que sembla. “Els mites grecs ens han condicionat la punyetera vida”, va dir, mentre connectava Medusa, Pandora o Odisseu amb figures polítiques actuals. El seu últim llibre, Mitòlogos, neix precisament d’aquesta obsessió per entendre com es construeixen els relats col·lectius. I aquí apareix Pedro Sánchez convertit en un Odisseu contemporani, tornant al poder amb el seu Peugeot “atrotinat” després de ser “decapitat políticament” pel seu partit.
Però entre teories sobre percepció, lideratge i assessors, el Toni Aira més interessant és el que apareix quan deixa de parlar dels altres. El que recorda el confinament com “un temps de recolliment fins i tot entranyable” perquè ell sempre havia estat “molt de portes endins”. El que explica que de petit la seva mare gairebé l’havia d’obligar a sortir al carrer perquè era feliç entre còmics, ninos i cintes de vídeo. O el que admet que, durant molts anys, va viure la seva homosexualitat des del silenci. “No ho vaig viure malament; simplement, no ho vaig viure”, confessava.
Hi ha un moment especialment tendre quan parla dels seus alumnes. Diu que sempre intenta ajudar-los “dins i fora de l’aula” i que molts li expliquen les seves pors a l’hora de sortir de l’armari. Aira els respon amb la serenitat de qui ha travessat el mateix túnel: “Idealitzem el negatiu. Pensem que s’acabarà el món i normalment la reacció és molt millor de la que t’esperes”.
El poder, en canvi, sí que el mira amb una certa distància irònica. Ha assessorat universitats, institucions i fins i tot va formar part de l’univers de Junts en els anys més convulsos del procés, una etapa que defineix com “l’any que vam viure perillosament”. Però el gran laboratori humà, diu, va ser el Barça. “És on més he vist com reacciona l’ésser humà davant del poder o de l’expectativa de poder”, explicava. Allà hi va arribar gairebé per casualitat, després que un professor li suggerís que les eleccions blaugrana eren “la cosa més política que hi havia sense ser política”. Va acabar portant la web de la campanya de Joan Laporta el 2003.
També hi ha espai per la nostàlgia. El Poblenou “abans que fos guai”, els ponts de ferro verd, els avis mirant Falcon Crest, els casets d’Ana Belén sonant a casa del tiet i aquell nen que semblava “més petit del que era” però que ja escoltava tertúlies polítiques mentre copiava les vinyetes de Ferreres o Toni Batllori. “La política va entrar a la meva vida d’una manera agradable”, recorda.
I potser per això encara avui continua observant-la amb fascinació. Sense cinisme. Sense deixar-se endur del tot per la maquinària. “Un bon guionista no necessàriament ha de ser un bon actor principal”, reflexionava quan Jordi Manau li preguntava si mai havia volgut fer el salt definitiu a la política. Aira prefereix continuar a la rerebotiga del relat. Allà on les històries es pensen abans de convertir-se en titular.
Però al final del programa, entre cançons de Manel, Alphaville i I’m from Barcelona, el relat que acaba quedant és un altre: el d’un home que ha dedicat la vida a estudiar com ens expliquem el món mentre aprenia, a poc a poc, a explicar-se ell mateix.”
