-
- 13 jun
No em cridis, que no et veig
No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure. Però que un faci com que no hi veu, no vol dir que altres no s’hi posin. Alerta, doncs. A Catalunya, de sempre, ja podien anar implorant-ho polítics, intel•lectuals i voluntaris varis, però Espanya no escoltava. Perquè no ho volia. Perquè no ho vol. Per tant, ara que la carpeta catalana és damunt la taula de cancelleries de tot el món, ja podran venir a demanar que Espanya escolti Catalunya, elpremier britànic o el Sunsuncorda, que el resultat serà del tot descriptible. Però ahir Cameron li ho va dir a la cara a Mariano Rajoy i cal celebrar-ho. Perquè ara mateix no servirà de gaire res, però, i demà passat?
No en tenim imatges, però sí àudio. A continuació els transcriuré les paraules de Cameron on demanava que Espanya no ignori les reivindicacions catalanes, però la cara de Rajoy ja els la descric ara perquè se’n facin una idea ràpida: mirada perduda, aquell somriure seu que tan em recorda al del personatge de Paco Rabal a Los Santos Inocentes i, de fons, a la seva oïda interna, una espècie de fil musical amb música de ball de claqué típica d’aquelles de les pel•lis de Fred Astaire i Ginger Rogers que tan agradaven als meus avis. Així escolta Espanya tot allò que té a veure amb la diversitat cultural, nacional i lingüística. El bo d’en Cameron, demòcrata europeu tot ell, no ho sabia prou, pobre.
Ses paraules: “No penso que sigui bo intentar ignorar aquestes qüestions de nacionalitat, independència, identitat. Penso que es millor explicar els teus arguments i deixar que la gent decideixi”. I Rajoy, d’haver-lo escoltat a ell en comptes de la música de claqué que se li dispara al cervell quan capta que es parla de segons què, hauria dit: “Nacionalitat? Independència? Identitat? Arguments? Que la gent decideixi?? Maniiii…???”. Però no va ser el cas.
La ignorància militant, selectiva i destructiva ha descrit sempre el poder espanyol respecte del factor català. De forma endèmica, ridícula, grotesca i ofensiva per a la sensibilitat democràtica dels mínimament exigents. Aquí ja ho sabíem. Ho patim de sempre. D’aquí el meu optimisme, malgrat els escassos resultats que a curt termini palparem d’escenes com la d’ahir a Londres. A Europa fa riure, un encaparrament tan ridícul com el del govern espanyol en contra del dret a decidir. Catalunya els parla de democràcia i ells responen amb les taules de la llei de la Constitució espanyola. Com la pel•lícula aquella de Richard Pryor i Gene Wilder: No em cridis, que no et veig. Còmic. No t’ho pots prendre seriosament. I aquest és el pas previ a prendre seriosament qui s’hi confronta. No ho descartéssim. En un moment determinat, algú allà fora escoltarà Catalunya. Segur. A països on no criden, com el nostre.
(Per llegir l’article a ElSingular, cliqueu aquí)
