-
- 02 feb
Eufemisme número 101
La setmana passada a la sàtira televisiva del Polònia van treure el doble d’Artur Mas tot celebrant, en deixar-ho anar sense voler, l’eufemisme número 100 per no dir la paraula independència. “Anar més lluny”, “no dependència”, “trencar les costures de la Constitució”, “dret a decidir”, “autoafirmació”, “sobirania fiscal” hi eren citats com a antecedents. Tot per no dir la paraula independència. I ahir hi va sumar un nou eufemisme, el 101, via el diari alemany Frankfurter Allgemeine: emancipació.
Diu el president que “a Catalunya cada vegada hi ha més gent que vol un Estat propi”. Bé, força clar. I llavors ho arregla, estil Frank Sinatra amb el My Way: “No es tracta de trencar amb Espanya. Es tracta més d’una emancipació”. Ho justifica així: “Els nens quan creixen no volen trencar amb els seus pares, però cadascú viu a casa seva”. Val. És a dir, baralla no però sí vides separades. Si no ens diuen que hi ha hagut problemes amb la traducció, Déu n’hi do amb el grau de concreció.
N’hi ha que demanarien a Mas i a tot CiU que fes d’Esquerra Republicana, el que seria un negoci ben galdós, tant per a CiU com per a ERC com per al conjunt del país. CiU no és ERC, i a la inversa. És com de descobriment de sopa d’all, oi? Doncs si tan clara tenim aquesta base, no seria de lògica demolidora també entendre que el llenguatge dels uns no pot ser el dels altres?
Déu n’hi do amb el nivell de concreció per la via del discurs (i de certs fets) que Artur Mas ha aplicat durant els seus anys de desert d’oposició, i ara com a president. Mai cap d’anterior d’ençà de Jordi Pujol (ell inclòs) no va dir, en exercici del seu càrrec, el que Artur Mas. Cap no va votar (ni que fos sense foto) per la independència en una consulta popular. I sí, resulta que tot això ho ha de combinar amb una majoria absoluta d’un PP que governa un Madrid que té la caixa i sa clau.
Al temps, però l’olfacte em diu que Mas i CiU (…)
(Per llegir l’article complet a El Singular, cliqueu aquí)
