-
- 20 oct
Amb “amics” així…
Un líder que aspira a governar, com és el cas del senyor Navarro, ha de sumar a les sigles del seu partit. Hi ha de sumar principalment vots. És a dir, que ha de sumar projecció de valors, definició d’un projecte, transversalitat, complicitats, talent, i en conseqüència també votants. Ha de mirar de no restar als que ja acostumen a optar per unes sigles, i per descomptat que ha de mirar d’eixamplar-ne el nombre, atraient noves adhesions. Ara! Això no ho pots fer de cap manera amb uns companys de partit que et fan la vida impossible.
Sempre, sempre, sempre defensaré (perquè hi crec i no en sé d’altra) la llibertat d’expressió i de pensament, així com la necessitat del debat. És saníssim, debatre arreu. Als partits polítics per descomptat que també. He escrit aquí i allà on m’han deixat fer-ho contra la partitocràcia que distancia la ciutadania de la política i que redueix les formacions polítiques a simples eines de poder al servei d’uns pocs. Ara! El que li estan fent a Pere Navarro no té nom. O sí. I sona a un passar comptes molt lleig.
Ara surt l’exconseller Antoni Castells i en una entrevista a Catalunya Informació diu “Independència sí o no? Depèn de l’alternativa. Si l’alternativa és seguir com fins ara: independència sí”. Fantàstic. Totalment d’acord. Chapeau, de veritat. Igual com coincideixo (i ho he desenvolupat també aquí i pertot) amb l’escepticisme que ha mostrat amb els plantejaments federalistes del PSC. Comprensible. Sobretot perquè d’aquest federalisme, en trenta anys llargs, no n’hem vist res, tampoc quan els socialistes han manat ben bé a tot arreu. Per tant, sintonia plena amb Castells, que és un cap molt ben moblat.
Ara! Dues diferències bàsiques: jo això fa anys que ho vinc defensant en públic i jo no sóc militant de cap partit, tampoc del PSC. Jo m’ho miro des de fora i en faig la meva modesta i particular anàlisi sense més, per a qui pugui estar-hi interessat. Castells, en canvi, ara pot fer molt de mal als seus. A Pere Navarro per descomptat. Però, en plena precampanya, al seu partit claríssimament també. És això el que busquen Castells i altres que com ell han ostentat càrrecs importants en el passat polític recent del país gràcies a un PSC que tampoc llavors defensava res d’això que ells ara diuen defensar? A mi em sembla que sí. Potser és que volen un cataclisme electoral de dimensions col.losals i així per fi decidir-se a fer un pas endavant per liderar el partit, destrossat internament. En fa tota la pinta.
Cada dia tinc més clar que si aquesta campanya a Navarro se li farà eterna no serà precisament pel senyor Mas o el senyor Herrera o el senyor Junqueras. Serà pels seus teòrics “amics”. Companys de partit amb anys de carrera política al damunt i que per tant saben que carregar-se en públic (i ara) l’estratègia de qui ha guanyat un congrés i una tria interna de candidat és tant com treballar per assegurar-ne el daltabaix electoral. Perquè així, amb companys seus qüestionant-lo des de casa en plena bogeria pre-electoral, què volen que faci la resta de mortals? A qui pretenen que sumi Navarro PSC enllà? A ningú, oi? Sembla clar.
(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)
