Diumenge, eleccions presidencials a Xile. Uns comicis que tothom assumeix que guanyarà sense discussió una Michelle Bachelet que hi torna. I, amb ella, qui va ser el seu Cap de Gabinet a La Moneda, Rodrigo Peñailillo, i que ara n’ha dirigit la campanya. A la foto, el teniu a primera fila, amb camisa blanca i enganxina pro-Michelle lila.

Bachelet juga (perquè ho pot fer) el paper de la gran marona de la nació, i té en aquest jove polític emergit dels moviments estudiantils universitaris i de les joventuts del Partido por la Democracia el seu “braç dret” a l’ombra (és molt poc donat a rodes de premsa i compareixences -com pertoca al bon spin-).

A Llatinoamèrica hi ha una tirada a descriure l’equip de campanya com el “comando de campaña“. En aquest sentit, Peñailillo, que n’és el cap, exerceix des del juliol com a “secretario ejecutivo del comando de Michelle”. N’és el gran guardià del missatge. Un personatge murri que quan dóna ordres a la molt àmplia (i gens fàcil de gestionar) coalició electoral de la candidata mai no indica si allò és cosa d’ell o directament de la líder. I tots creuen. Ell es refereix a Bachelet com “la jefa”. Els altres el coneixen a ell com “el otro jefe“. N’és el gran assessor.

Segons la reforma constitucional del 2005, el mandat del president Xilè té una durada de 4 anys sense possibilitat de reelecció per al període següent. Bachelet, que va accedir a la presidència l’any 2006, va la abandonar, doncs, l’any 2010, sense possibilitat de presentar-se automàticament a una reelecció que hauria tingut també assegurada per uns índexs d’acceptació i de popularitat que ara, quatre anys després (amb ella de parèntesi a l’ONU), encara han aguantat i la catapultaran diumenge de nou a la presidència. Amb ella, Peñailillo (#dircab de la presidenta entre 2006 i 2010) va estar de parèntesi de la política xilena en abandonar el poder, però no va deixar la seva formació en l’àmbit de la concepció estratègica i la comunicació de la política i les institucions. Va aprofitar, entre altres fronts, per cursar un Màster d’Anàlisi Política a la Universidad Complutense de Madrid. Estarem alerta al seu nou paper en el nou govern Bachelet.

I ara detall maco de malaltada sobre la campanya que ha dirigit Peñailillo (abans també des de l’ombra en les primàries per triar candidat de la coalició de centre-esquerra). En la línia d’allò que Milan Kundera ens dedica a tota l’espècie humana del present, a qui titlla d’homo sentimentalis (enfront de l’oficial homo sapiens sapiens), el factor emocional en campanya és bàsic, troncal. I així, la marona Michelle, en les primàries apel·lava directament als sentiments, sense manies: “Yo quiero Chile”.

Ara, en la campaña presidencial, el seu eslògan ha mutat en “Chile de todos“, però el factor emocional no ha desaparegut en absolut, sobretot via vídeos de campanya. Aquí un parell d’ells (els primers), amb frases explícites en aquesta direcció com: “Chile ha cambiado mucho. Ha crecido, ha madurado. El Chile de hoy es un Chile que ha logrado cosas importantes. Però todo eso que ha crecido y todo eso que ha logrado es porque tú y todos los chilenos y chilenas han puesto su corazón para que este país sea más grande”. Pam.  El sentiment. la connexió via emocions. El cor.

Hem dit cor? Aquí la utilització explícita que n’han fet diferents candidats en els últims temps, via dibuix o el nom de la cosa. A veure si en recordeu alguns altres i ho compartiu:

Campanya d’Artur Mas a la presidència de la Generalitat de Catalunya 2006. Eslògan: “Estimar Catalunya, governar bé!”. Cap de campanya: David Madí. El PSC va reversionar el cor groc (amb quatre barres) de CiU, amb un de vermell que van utilitzar en la imatge i en els actes de campanya. José Zaragoza en dirigia la campanya: 

I Mariano Rajoy, l’any 2008, va apel·lar també al cor, en una campanya que va dirigir oficialment Pío García Escudero, amb Gabriel Elorriaga (que va ser Subsecretari del Gabinet de Presidència al primer govern Aznar) com a cap de comunicació:

Hugo Chávez en va tirar, de la paraula i el dibuix, en les presidencials veneçolanes del 2012: “Chávez. Corazón de mi patria”. “Jefe del Comando” de campanya: Jorge Rodríguez.

I de nou a Catalunya, Ciutadans va apel·lar en 2012 al sentiment per mirar d’abanderar el bloc antisobiranista: “Mejor unidos”. Cap de campanya: José Manuel Villegas.

Més cors polítics en ment? ;)

Seguim amb Els Guardians de la Setmana!

Què té a veure Lord Peter Mandelson, àlies Mandy o The Prince of Darkness, amb Abraham Lincoln, conegut pels seus contemporanis com Honest Abe? En teoria poc, oi? L’un, qui va ser l’arquitecte del New Labour britànic amb Tony Blair de líder electoral, va recollir durant dècades l’estigma dels pitjors atributs que acostumen a annexar-se a la figura dels spin doctors (conspirador, maquiavèl·lic, retorçat…). L’altre, el president nord-americà que ara triomfa via film d’Steven Spielberg, és un mite ben bé planetari, gran defensor com ho va ser (i va culminar políticament) de l’abolició de l’esclavatge al seu país. Com lliguen, doncs? Ah! Per l’art dels professionals Guardians del Missatge, que no per ser fora de la primera línia de combat es troben retirats. Com a mínim no en el cas de Mandelson.

Diumenge passat, el The Sunday Times publicava una peça interessant signada per Richard Brooks: Mandy’s here to help, Abe (*). El vídeo del post el vaig trobar a Youtube a partir d’aquest article que bàsicament explica com en la promoció britànica del film, la productora va pensar, entre d’altres, en un Peter Mandelson que s’intueix que va maniobrar per fer possible que algú pensés en ell de cara a parlar de la figura de Lincoln a tomb de la pel·lícula. Perquè… aquí, qui promou a qui? Mandelson la pel·li, o a la inversa?

Els qui l’hàgiu vist sabeu que el film contraposa els lloables i elevats objectius de Lincoln amb les brutes i corruptes tècniques que el seu equip (amb el vist-i-plau del president) aplica per aconseguir la fita marcada: l’abolició de l’esclavatge via votació del Congrés. Doncs bé, d’aquí la intervenció de Mandy en un vídeo on apareix (amb bust i retrat de Churchill de fons) tot parlant del lideratge polític i defensant “el pragmatisme” al servei dels ideals elevats en política. I això ho aplica a la seva trajectòria. I reivindica el seu paper en l’impuls del New Labour. Interessant i hàbil rentat d’imatge, oi? Ell. Sempre ell. El millor d’entre els spins, que amb el laborisme a l’oposició el tenim desaprofitat… o no, vagin a saber.

I més sobre Els Guardians de la Setmana. En aquest cas via França, via Le nouvel Observateur (Du 17 au 23 janvier 2013), amb peça Sophie Fay i Arnaud Gonzague, dedicada a una francesa (Esther Duflo) reclamada per Obama al seu equip d’spins (econòmics): L’appelée de la West Wing (aquí la segona pàgina de la informació). 

I més sobre els guardians. A Le Monde segueixen cridant l’atenció sobre el paper d’un dels grans estrategs que ho fou de Sarko en l’actual crisi de l’UMP: L’ombre persistante de Patrick Buisson. I el mateix diari (en una altra peça) aporta un perfil interessantíssim sobre Olivier Schrameck, nou president del Consell Superior de l’Audiovisual Francès: Canal Pouvoir, sobre un home discret que posa en valor no haver aspirat mai a cap càrrec polític i que, entre d’altres rols a l’ombra va exercir la de director de gabinet del primer ministre socialista Lionel Jospin (1997-2002).

Al The Times han seguit posant-se amb el nou cap de gabinet de Barack Obama (i amb el pack del seu nou equip a l’Ala Oest de la Casa Blanca), a tomb d’una informació sobre els moviments de Mark Zuckerberg (el de Facebook) buscant la foto amb el prometedor governador republicà Chris Christie. 

I la setmana vinent hi tornem. Seguim la sèrie amb Els Guardians de la Setmana, fixant-nos en com a la premsa internacional hi ha espai maco i sovintejat per a la cuina de la política i els seus protagonistes.

(*) En linkar la imatge de Pinterest on us durà l’enllaç podreu llegir l’article sencer.

Potser per això, la majoria tampoc deu haver captat que tant Rubalcaba com Mariano Rajoy van arribar a l’inici de campanya més prims. És habitual. Una imatge saludable, sense quilos de més, fa guanyar uns quants punts davant l’electorat. Però, sobretot, que l’ajust sigui gradual. En cas contrari, si es nota massa, patinem. I aquesta màxima, en comunicació política, val per a tot. També per al món virtual.

El candidat socialista, després del perruquer, es va sotmetre a una twitter-entrevista a l’estil de les que ja han superat amb èxit Patxi López o Barack Obama . Al cap de poc de començar, va confessar: «Estic esgotat». I el moderador va contestar: «Encara no hem començat». Se’l notava poc expert en el mitjà, i això que només va haver d’escriure un tuit. I a la pregunta sobre com és que fa tan poc que està en aquesta xarxa de microbbling , va contestar: «¡Ui, fa molt!». Concretament des del juliol (…)

(Per llegir l’article complet a El Periódico, cliqueu aquí)

(Aquí el podeu llegir al nou E-Periódico)

Ahir els socialistes van llançar nou vídeo. Un espot amb la música indie de fons que és el seu jingle de campanya. Amb aquesta estètica de país nòrdic, “La roda de premsa que Rajoy no vol fer”, comença. I després, gent amb grans altaveus que llancen preguntes a l’aire (a Rajoy) sobre llei de dependència, matrimonis homosexuals, llei d’igualtat, retallades en sanitat i educació o avortament. ¿Resposta? Silenci. “ElprogramaocultodeRajoy.com” , tanca.

La marca PP està molt forta en moments de crisi, perquè s’annexa a bona gestió econòmica. Justo el contrari que la marca PSOE, que, a més, ha gestionat des del Govern els últims set anys. ¿Solució? Centrar-se en els candidats, en els seus atributs. El líder com a marca, com a icona, com a producte. A Rubalcaba busquen associar-lo a valors democràtics com el diàleg (“escoltar, fer, explicar“) i la contraposició necessària és amb un Rajoy que (…)

(Per llegit l’article complet a El Periódico, cliqueu aquí)

Rubalcaba davant Mariano Rajoy : corbata blau marí sobre camisa blava (no blau cel). ¿I el vermell típic del PSOE? També hi és. Al plató improvisat del debat, no. Però sí en l’escenografia dels mítings del PSOE, això sí, aquest cop, aquesta campanya, com en les últimes de Felipe González , amb el blau d’acompanyant. No va ser així en la campanya del 2008, quan José Luis Rodríguez Zapatero concorria a les eleccions segur de les seves possibilitats. ¿Per què? Per allò que projecta el blau.

Ho marca Eva Heller en el seu llibre La psicología del color: “Els colors i els nostres sentiments no es combinen de manera accidental”. Predomini de la raó per damunt de la passió, harmonia, confiança, fidelitat, poder, serenitat, ordre. Precisament, molt del que el PSOE veu que se li escola entre els dits, com en aquells llunyans anys 90 (…)

(Per llegir l’article complet a El Periódico, cliqueu aquí)

Aquí us en deixo l’àudio.

20N, 15M, Mariano Rajoy, PP, Rubalcaba, PSOE, twitter, facebook, administracions grans, petites, Catalunya, País Valencià… l’ús de la tecnologia en les eleccions, arreu.

Divendres passat en vam parlar a L’internauta amb Martí Crespo i Vicent Partal, un programa de Vilaweb i la UOC. Aquí us en deixo l’àudio. Al principi s’enganxa una mica, però a partir del minut 9 s’escolta tot fantàstic.

Aprofitant que la campanya oficial de les eleccions generals s’apropa, aquesta matinada passada a Noches de Radio n’hem parlat una estoneta. Aquí en trobareu l’àudio, a partir del minut 1:02:20. L’última secció de l’estiu al programa de Carles Lamelo.