Donar-se per al·ludit. A partir d’aquí pair fatal una hipotètica crítica que reps. I, automàticament, sense dedicar ni un minut a contraargumentar el suposat retret, passar a l’atac per mirar de destruir qui ha verbalitzat un punt de vista seu, per punyent que sigui. Això apunta a autoritari. I descriu uns quants dels actors polítics i mediàtics que ahir van saltar com a feres després de la lectura que Pep Guardiola va fer d’un manifest prorefrèndum a Montjuïc. En un tram del seu discurs, aquest referent per a molts (més enllà de l’àmbit esportiu) parlava d’un “Estat autoritari”. I alerta perquè aquí feia esment de l’Estat (per tant, el poder) espanyol, no d’Espanya (del país sencer i els seus ciutadans tots dins).

A banda que, en un Estat del tot sa, Guardiola (i qui sigui) hauria de poder gaudir la seva llibertat d’expressió sense l’amenaça del linxament i l’acarnissament personal, val a dir que allò que jo hauria verbalitzat com a “tics autoritaris” hi són. I el poder espanyol ens n’ha donat sobrades mostres. Els n’apunto només tres. Una de fa pocs dies i un parell d’aquest dilluns mateix, en reacció al moment Guardiola.

El passat 22 de maig, el president Carles Puigdemont va fer una conferència a Madrid, en el context d’un espai municipal que va cedir per a l’ocasió l’alcaldessa Manuela Carmena, malgrat el veto del govern espanyol i de les forces majoritàries al Congrés perquè el cap del govern català pogués explicar el seu projecte a la capital espanyola. Tic autoritari 1: la campanya que el PP (des del govern i des del partit) van impulsar per intentar evitar que un electe fes un simple discurs. Van arribar a dir que aquella conferència on es defensaria un referèndum era “anticonstitucional”. I, davant de quatre arreplegats (sort d’això), van fer un acte sota l’eslògan “No en Cibeles”, on Andrea Levy (diputada al Parlament), Alicia Sánchez Camacho (Diputada al Congrés) i el cap de files del PP a l’Ajuntament de Madrid no només van mostrar el seu rebuig a un acte de llibertat d’expressió impecable, sinó que a més van interpel·lar Carmena perquè s’hi repensés i no acabés autoritzant aquella conferència. Tic autoritari, mínim. I els socialistes, xiulant.

Aquest dilluns mateix, tic autoritari 2: surt disparada la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, amb un llenguatge impropi del seu càrrec, més comú entre els pinxos, i titlla de “burrada” l’acte a Montjuïc i allò que s’hi va dir. Fa això, amb un to entre sobrat i maleducat, parla del “rollo de la independencia”, i a la vegada escampa de nou falses acusacions sobre allò que diu que passa a Catalunya, però amb mala sort. I és que, mentre ella a TVE deia que a Catalunya no es deixa que se sentin les veus pro espanyolistes, al seu delegat al país, Enric Millo, l’entrevistaven dient coses semblants a TV3. De nou, estigmatitzant, des del poder i els seus altaveus, una reivindicació democràtica i pacífica i unes institucions que com a mínim són tan legítimes les que ara assumeix el PP. I els socialistes, posant al mateix nivell els uns i els altres.

I també d’aquest dilluns, però de la mà d’una diputada socialista en la línia de Pedro Sánchez, tic autoritari 3: Margarita Robles, en unes declaracions en un programa de televisió en directe, i sobre la polèmica amb Guardiola, deixa anar que “quan es faci autocrítica del que passa a Catalunya (parlant del cas Pujol), es podrà parlar d’altres coses”. És a dir, que ja ells des de Madrid ens donaran permís per poder parlar (a tots els ciutadans de Catalunya i als seus representants) del que pertoqui, quan a ses senyories del Congrés i companyia els plagui. Perquè, evidentment, sempre hi haurà una excusa (per ridícula i grotesca que sigui) que els permeti dir que això que passa a Catalunya millor no tocar-ho perquè hi ha altres prioritats, que evidentment són les seves i avall. Això també és un tic autoritari. I gràcies, Pep, per posar en titulars de pertot obvietats com aquestes que clamen el cel. El teu prestigi i projecció hi ha posat una part del mèrit. L’altra, els tics autoritaris que aquest diumenge, amb raó, vas atrevir-te a denunciar en veu alta.

(Per llegir l’article a elmon.cat, cliqueu aquí)

Vespre a La 2 – 10/01/2017

Aquest dimarts ens hem trobat al faristol del Vespre a La 2 i hem fet anàlisi d’actualitat sobre la reunió entre Junqueras i Santamaría, la preocupació per l’esgotament del fons de reserva de les pensions, el primer aniversari de Carles Puigdemont al capdavant del govern de la Generalitat, el gir esfereidor que pot fer el cas de la Nadia i el tancament definitiu la presó Model. Tot això ho hem fet en intens debat amb Joan López Alegre i Jordi Mercader. Aquí us en deixo el vídeo amb nosaltres.

El 2013, Pablo Iglesias va escriure el llibre Maquiavelo frente a la gran pantalla. Cine i política. Gran pantalla. Però d’ell i el seu Podem és molt interessant veure el domini que han demostrat fins ara del llenguatge d’altres pantalles més petites, de la comunicació en multimèdia i multiplataforma, controlant el ritme que el llenguatge televisiu imprimeix al conjunt de mitjans i a la nostra societat en general.

Un partit nou, que neix de la mà d’una nova generació, s’adapta bé a aquest context, i per exemple, en un cap de setmana com aquest, quan ses senyories estan la major part de parèntesi nadalenc, va i Podem s’obre espai en portades de diaris i protagonitza minuts d’informatius de televisions i ràdios amb els seus nous dirigents territorials. Un altre gol. I la resta, a la seva.

Al PP i al PSOE van entenent que la major part del temps o comuniquen malament o directament no comuniquen per les seves dinàmiques internes, molt desbordades, molt víctimes d’allò que en política es coneix com el foc amic, les estratagemes internes. A Podem, de moment, el control ferri de la direcció fa possible la transmissió d’un missatge clar.

Al PSOE, en canvi, passats només uns pocs mesos de l’elecció de Pedro Sánchez com a secretari general, la sensació de crisi interna s’aguditza. El líder està en fals, sobretot pel foc amic que rep de la presidenta andalusa, Susana Díaz. Ella oficialment ho nega i bàsicament ataca «la política de comunicació» del secretari general que sense ella no seria. De comunicació de crisi, van.

I al PP, més o menys. Finalment, amb un president que no comunica i que quan es veu obligat a fer-ho s’hi posa de mala gana i deficientment, han col·locat a la Moncloa de portaveu adjunt un pulcre i sempre discret José Luis Ayllón, secretari d’Estat de Relacions amb les Corts. No volen exposar encara més la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, que dóna la cara ja més del que correspondria si al timó hi hagués algú amb capacitat per fer-ho. Va sonar Ayllón de portaveu al Congrés, però allà van posar Rafael Hernando, a mirar de cobrir amb la seva incontinència verbal i el seu perfil dreta-dreta, el flanc més dur de l’electorat del PP. Ayllón, expert a esquivar internament el foc amic, s’aplicarà en això per mirar de posar en valor la gestió del Govern. Més que comunicació de crisi, de supervivència. Avui dia, a això aspiren bàsicament PP i PSOE, en contrast amb la seva puixant amenaça exterior.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Setmana d’estrena del Portal de la Transparència impulsat per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. I com que la transparència té els seus significatius topalls, la premsa ha passat a entretenir-se en detalls que donen joc com els sous de ministres, president del Govern i assessors i alts càrrecs. Han impactat circumstàncies com el fet que el director de Gabinet de Mariano Rajoy, Jorge Moragas, cobri el doble que el president espanyol. Però, ¿i l’equip del Ministeri de la Presidència?

Sota el paraigua oficial de Sáenz de Santamaria, una dona de la màxima confiança de Rajoy, la secretària d’Estat de Comunicació, Carmen Martínez Castro, cobra força més que la seva superior jeràrquica. Això sí, forma part d’un col·lectiu, els màxims responsables de la comunicació del Govern, que té una mitjana de vida laboral molt curta, d’uns dos anys. Però ella n’ostenta el rècord, tres anys des que Rajoy va assumir el poder i la va nomenar, el desembre del 2011. També diu molt del tarannà del cap de Govern, amb tirada a no tocar gaire res si no s’hi veu molt obligat. Els assessors dels líders polítics també els descriuen en part.

Miguel Ángel Rodríguez (1996) va assumir la Secretaria d’Estat de Comunicació i de facto va passar a ser el portaveu del primer Govern de José María Aznar. Dur com ell, va elevar en rang allò que amb Felipe González va assumir en el seu últim govern Miguel Gil Peral com a subsecretari, amb el ministre portaveu. Molt de poder, però Rodríguez va durar poc, dos anys. El va substituir l’empresari Pedro Antonio Martín Marín (1998), i a ell el ministre portaveu Pío Cabanillas Alonso (2000), que havia estat director general de RTVE. En cessar el ministre, l’últim secretari d’Estat de Comunicació d’Aznar, que ho va ser durant els atemptats de l’11M a Madrid, va ser Alfredo Timermans (2002), després a Telefónica.

Quatre per a Aznar, i quatre secretaris d’Estat de Comunicació va tenir també José Luís Rodríguez Zapatero. Miguel Barroso(2004), el primer, assumia part de la gestió del discurs i de la construcció del relat amb una atenció especial a l’escenografia del poder. Va esperonar el naixement de La Sexta, Cuatro i el diari Público, però va plegar un any i mig després. El va substituir el sindicalista Fernando Moraleda (2005), i a ell la periodista de la SER Nieves Goicoechea (2008). L’últim va ser Félix Monteira (2010), fins llavors director de Público. I va passar. Ben pagat però força fugaçment, com la resta que ocupen un càrrec, regal enverinat, que acostuma a cremar ràpid.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Arthur Schopenhauer, un dels pensadors més importants del segle XIX, va escriure en un opuscle titulat L’art de tenir sempre la raó (1830-31) 38 estratagemes per mirar d’imposar-se en el debat a un contraopinant. És lectura lleugera per a l’agost, estimulant a l’hora de resseguir el debat polític Catalunya-Espanya, per exemple atenent al discurs de Mariano Rajoy, que deixa bastant clar que algun lector de

Schopenhauer hi té a la Moncloa, allà on l’envolta el seu equip de màxima confiança.

N’hi ha que, fora del Partit Popular, encara es pregunten si realment la figura del director del Gabinet de Presidència, Jorge Moragas, és tan determinant com aparenta a l’hora de decidir tant l’acció política com el discurs de Rajoy. I els que ho posen en dubte s’obliden de la soledat de l’actual president no fa gaires anys, el 2008, al perdre per segona vegada unes eleccions generals, quan va estar a punt de ser remogut de la cadira de líder del Partit Popular en el congrés que els conservadors van celebrar a València.

N’hi quedaven uns quants al seu costat, entre ells Francisco Camps i Alberto Núñez Feijóo, però els adversaris eren forts, sobretot al territori, amb poder i amb places fortes com la Comunitat de Madrid, no com ell, que manava a la seu del carrer de Génova (i encara gràcies), a la mateixa capital, amb un equip en bona part heretat de l’aznarisme. I llavors Moragas va fer un pas endavant. I li va mostrar plena fidelitat i disposició absoluta per fer-li d’escuder. I van tirar endavant. I aleshores, a la seu del PP, va començar la forja d’un equip reduït de gent que, juntament amb Soraya Sáenz de Santamaría i el seu «clan dels sorayos» (gent com ara l’actual cap de l’Oficina Econòmica de la Moncloa, Álvaro Nadal, o els secretaris d’Estat José Luis Ayllón i José María Lassalle), va anar configurant el cercle més pròxim al líder conservador. Joves, preparats, discrets, amb fam de poder. Els de Soraya, amb més fama d’empollons. Els de Moragas, per la seva banda, més anglosaxons de la part ianqui.

En l’equip del director del Gabinet hi destaca el nom d’Alfonso Senillosa, la seva mà dreta i director adjunt que és també el director del Departament de Seguretat Nacional. És un dels homes de confiança del gran assessor presidencial, juntament amb el director del Departament d’Anàlisi i Estudis del Gabinet de Presidència, un jove Eduardo Baeza, abans community managerdel PP, a qui Moragas denomina afectuosament «colibrí» (perquè és petit i sempre en moviment), i així s’hi refereix en el pròleg que li va fer al seu llibre Cómo crear una campaña electoral de éxito(Eiunsa, 2012). Igual que Senillosa i Moragas, Baeza està molt influït per la cultura nord-americana, sempre alerta, molt competitiu i a la vegada amb un do especial per a les relacions públiques. Col·lecciona guitarres elèctriques i està casat amb la cantant Mai Meneses, del grup Nena Daconte. En definitiva, molta joventut i dinamisme que contrasta amb la sènior dels monclovites de Rajoy, una Carmen Martínez Castro, veterana periodista i actualment secretària d’Estat de Comunicació, ja dircom del líder des dels seus primers temps al capdavant del partit conservador, quan ja li era fidel, com la resta del grup.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Des del PP se cita l’article 13.1 de la llei 50/1997 que parla de la «delegació de funcions». Des del Govern es replica que «la vicepresidenta tenia delegades funcions, no rang», i que en tot cas la norma marca «delegació expressa», que passaria per publicació al BOE, no per una carta informativa remesa per la Secretaria General de la Presidència del Govern. Sigui com sigui, ha tornat a quedar clar: el PP busca el xoc de trens, i que es noti, i Mas no està per cedir per evitar-ho. 
Només 72 hores abans de l’acte, la Moncloa va trucar a Foment per canviar allò que s’havia convingut, i ho va fer amb el reforç del president de la CEOE, Juan Rosell. El protocol en acte d’una entitat privada és responsabilitat d’aquesta. D’aquí el malestar de part de l’empresariat per l’aposta de Joaquim Gay de Montellà doblegant-se a les pressions de Madrid i contravenint allò que havia pactat amb el Govern. Gay havia arribat a expressar la seva voluntat de comptar amb el president fins i tot amb frases de l’estil «és que si no ve haurà de tancar ella…». 
Però dijous tot va canviar, i així es va comunicar a Palau, quan en totes les propostes prèvies d’acte tancava el president. Mas i el seu equip van decidir llavors no obrir una guerra amb Foment («només faltaria això ara!», diu un dels homes de Mas) però sí respondre amb claredat a «l’atac» de Madrid. Carles Fabró, cap de Protocol de la Generalitat (amb molta escola), ho ha deixat clar en més d’una ocasió: «Quan les coses no estan escrites, allò que acaba valent és el precedent». Si la presidència de la Generalitat hagués accedit a ser desplaçada, ho hauria fet per sempre. I això, encara més en el moment polític actual, amb Mas no anava a passar. Perquè el protocol no és cap joc. L’incident d’aquesta setmana no ha estat un joc de trons (com la sèrie de moda) sinó un xoc de trons. Una modalitat més de col·lisió de les moltes que anuncien el xoc de trens que ningú, especialment a la Moncloa, vol evitar.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

A la seva dreta, José Luis Ayllón. Aquí ja us n’he parlat abastament. Secretari d’Estat de Relacions amb les Corts i gran home de confiança de na Soraya (molt important quant a discurs i molt especialment en els debats parlamentaris). I a l’esquerra de la Vicepresidenta (i ministra de la Presidència), tot xerrant amb ella, Jaime Pérez Renovales. Subsecretari de la Presidència, és considerat “el cervell” de l’equip de Soraya a Moncloa. Als links us he posat més informació dels dos guardians.

Ah! Però i darrere d’ells? I aquells quadres? D’esquerra a dreta: Javier Moscoso del Prado, Virgilio Zapatero i Rosa Conde. Van habitar en aquell indret. Com a ministre de la Presidència, el primer (pare de l’actual diputat Juan Moscoso del Prado), com a ministre de Relacions amb les Corts, el segon, i com a ministra Portaveu, la tercera. En el seu dia van regnar a Presidència, molt a la vora del líder de torn, que en el cas d’aquests tres va ser Felipe González. Ara, na Soraya, sumant a la Vicepresidència el departament de Presidència, les Relacions amb les Corts i la figura del Portaveu, té de llarg molt més poder i ascendent sobre el president (Rajoy) que tots els seus escortes de la foto plegats. Tot suma. Tot fa relat. Storytelling.

En ella hi conflueixen circumstàncies particulars. Segurament, sobre el cas Bárcenas, ella va actuar de manera més correcta que els seus predecessors Javier Arenas i Francisco Álvarez-Cascos –per cert, ¿i Ángel Acebes?–. Però ha entrat en un bucle on el cas se l’ha acabat empassant, per exemple a través de moments com aquella compareixença davant dels mitjans en què va intentar explicar l’acomiadament de Luis Bárcenas («en diferit») i va acabar socarrimant-se en directe ella sola. «Però, és clar, en l’últim congrés del partit li va prendre Comunicació a Esteban González Pons i va voler ser la portaveu del partit perquè tenia pressa», adverteixen des de la cuina del PP. La comunicació, sense control del ritme, dels temps, més que catapultar pot cremar acceleradament. 

Aquests dies hem vist pel davant i pel darrere la claca en defensa de Mariano Rajoy, per exemple, al Senat, en la mítica sessió del «final de la cita», estil claca, i també tot el dia als mitjans quan cal, que és sovint. Però, ¿qui ha defensat Cospedal en tot l’assumpte Bárcenas? ¿Us sona? A mi tampoc. Ella sola dóna la cara per ella mateixa, i així la té. 

En canvi, Soraya Sáenz de Santamaría (tu a Génova 13, jo a la Moncloa) passa de perfil sobre tota l’empastifada general que viu el PP. I alguns al partit no desdenyen el fet que ella decideix, per exemple, si posa o no publicitat a TVE, perspectiva que inquieta molt les televisions privades i els grups mediàtics respectius en temps de crisi. Hi ha qui pensa que tot plegat podria estar ajudant a vetllar pel seu més que intencionat mutis sobre el tema. Ella, de perfil. Controlant la comunicació, un altre secret de l’èxit en política. Com que el contrari és un dels grans secrets del fracàs. 

Ja corre molt el tam-tam de congrés de partit (extraordinari o ordinari) que canviï a fons la cúpula del PP, és a dir, Cospedal. Mentrestant, Soraya, a disposar. Ella que cada divendres, després de la reunió del Consell de Ministres, parla de coses que, en teoria, importen a la gent i ella que sap, sobretot, què vol Mariano Rajoy.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

La primera, Jorge Moragas, Director de Gabinet del president. Va ser el primer nomenament del govern de Rajoy i li va concedir el rang de Secretari d’Estat. Ell controla l’agenda del cap de govern. És una de les peces clau de la seva ala oest. La seva mà dreta és Alfonso de Senillosa (Director adjunt, amb rang de subsecretari), català com ell i com Bernardo de Sicart, cap de Protocol, també fitxat per Moragas. La cap de gabinet de Moragas és la mateixa dona que ja ho era a Gènova 13, Valentina Martínez. La “guàrdia monclovita“, que compta amb un assessor especial sobre 2.0, el canari Sergio Ramos, segueix en aquest àmbit amb Charo Pablos, Secretària General de la Presidència, i una dona de Soraya. Advocada de l’Estat (com li agrada a la vice) és de les poques concessions que Moragas va haver de fer en l’equip de suport tècnic i polític més proper al president. Álvaro Nadal, el Cap de l’Oficina Econòmica del president, va jurar junt amb Moragas (que va prometre el càrrec) i s’hi anivella en rang.

La segona pota, Soraya Sáenz de Santamaría, Vicepresidenta i Ministra de la Presidència. Aquí l’organigrama del seu macro-departament. En ell (com arreu on Santamaría ha pogut decidir quant a nomenaments) destaca un tant per cent important d’advocats de l’Estat. María González Pico és la seva directora de gabinet, així com la seva dircom i cap de premsa i gran spin junt amb Edelmira Miri Barreira, l’adjunta de Pico i considerada un dels cervells a l’ombra de Soraya. El “gran cervell“, però, tothom qui coneix aquest sector destaca que és Jaime Pérez Renovales, Subsecretari de la Presidència (i també advocat de l’Estat). I completa el pinyol dels sorayos a Moncloa una peça clau: José Luis Papi Ayllón, el català secretari d’Estat de relacions amb les Corts, qui no només fa de connexió amb el Congrés, sinó que és un multiús a l’ombra valuosíssim per a la vicepresidenta.

La tercera pota, Carmen Martínez Castro, Secretària d’Estat de Comunicació, és un element molest tant per a Moragas com per a Soraya. Per al primer perquè ell quant a màrqueting polític i comunicació política té sempre moltes ganes de dir (i fer) la seva, però qui oficialment executa és Castro. Per a la segona, perquè Castro penja orgànicament de Sáenz de Santamaría, però té vida pròpia. Pico i Miri (les dones de confiança de la vice) controlen i dirigeixen bé la comunicació de Soraya i els seus dominis, però Castro no les deixa fer en el pack de la comunicació del govern. El seu gran actiu? La confiança plena (des dels anys a l’oposició) que Mariano Rajoy té dipositada en aquesta periodista, que també compta com a mà dreta amb una altra veterana periodista, Consuelo Sánchez-Vicente López, Directora General de Comunicació.

Aquests són els grans noms l’spindoctorisme monclovita de Rajoy. La vinent, més guardians de la setmana.