Aquest dimarts celebrarem la Graduació dels alumnes de la Iª Promoció del Màster en Comunicació Política i Institucional de l’idEC-UPF. Un molt gran moment…:

1. Perquè el grup ha estat magnífic (aquí alguns d’ells en sopar dels inicis).

2. Perquè han fet un gran equip de professionals especialitzats (i apassionats) per la comunicació política i institucional que d’ara endavant ja són links amb potes entre ells i amb els professors que han passat pel màster.

3. Perquè s’han format amb professionals de primera d’aquí i d’allà, especialistes que exerceixen o ho han fet en tots els àmbits del ram i al més alt nivell a partits i institucions. I d’entre els molts noms que han desfilat i que han deixat empremta a l’indret, Pierre Giacometti, Carlos Aragonés, Verónica Fumanal, Jordi Graells, Gil Blancafort, Antón Losada, Josep Martí, Luis Arroyo, Jordi Mercader, David Madí, Antoni Gutiérrez-Rubí, Jordi Cuminal, Esther Domingo, Gerard Guiu, Andrea Levy, Marc Rius, Albert Ortas, Carles A. Foguet, Marc Puig, Carlos Gómez, Xavier Roig, Eladio Jareño, Xavier Peytibi, Dani Álvarez, Joan Roselló, Guillem López-Bonafont, Pep Escudé… i uns quants més!

4. Perquè ha estat gran descobrir com de mític és treballar amb els altres dos co-directors del màster, els professors Jordi Xifra i Carles Pont, i amb els altres coordinadors de mòdul, Núria Escalona, Pau Canaleta i Vicent Martínez.

i 5. Perquè tots plegats n’hem après molt i el curs vinent, el 2014-2015 confiem seguir creixent plegats, amb noves incorporacions a l’aula (alumnes i professors), amb un màster cada dia millor on assessors, consultors, periodistes, spin doctors, politòlegs, publicitaris, relacions públiques i més ens trobem i compartim coneixement i malaltada compol.

Amunt amb Els Guardians del Missatge!

Gràcies a tots i als qui vulgueu sumar-vos-hi… aquí més info… i benvinguts, passeu, passeu!

Comunicació política. Lideratge. Impacte. Comunicació no verbal. Sobre la importància de la televisió i de l’entrenament per transmetre missatge a través d’aquest canal. Però també sobre la importància de les conviccions fermes i del discurs, del contingut que quan sap transmetre’s amb un bon continent té més possibilitats de quallar i d’atraure.

Vídeo boníssim que m’ha fet arribar na Laura Costa, professional del ram i alumna d’un Màster en Comunicació Política i Institucional (Compolin) de l’IdEC-UPF on creixem tots amb tots.

A la seva dreta, José Luis Ayllón. Aquí ja us n’he parlat abastament. Secretari d’Estat de Relacions amb les Corts i gran home de confiança de na Soraya (molt important quant a discurs i molt especialment en els debats parlamentaris). I a l’esquerra de la Vicepresidenta (i ministra de la Presidència), tot xerrant amb ella, Jaime Pérez Renovales. Subsecretari de la Presidència, és considerat “el cervell” de l’equip de Soraya a Moncloa. Als links us he posat més informació dels dos guardians.

Ah! Però i darrere d’ells? I aquells quadres? D’esquerra a dreta: Javier Moscoso del Prado, Virgilio Zapatero i Rosa Conde. Van habitar en aquell indret. Com a ministre de la Presidència, el primer (pare de l’actual diputat Juan Moscoso del Prado), com a ministre de Relacions amb les Corts, el segon, i com a ministra Portaveu, la tercera. En el seu dia van regnar a Presidència, molt a la vora del líder de torn, que en el cas d’aquests tres va ser Felipe González. Ara, na Soraya, sumant a la Vicepresidència el departament de Presidència, les Relacions amb les Corts i la figura del Portaveu, té de llarg molt més poder i ascendent sobre el president (Rajoy) que tots els seus escortes de la foto plegats. Tot suma. Tot fa relat. Storytelling.

Què té a veure Lord Peter Mandelson, àlies Mandy o The Prince of Darkness, amb Abraham Lincoln, conegut pels seus contemporanis com Honest Abe? En teoria poc, oi? L’un, qui va ser l’arquitecte del New Labour britànic amb Tony Blair de líder electoral, va recollir durant dècades l’estigma dels pitjors atributs que acostumen a annexar-se a la figura dels spin doctors (conspirador, maquiavèl·lic, retorçat…). L’altre, el president nord-americà que ara triomfa via film d’Steven Spielberg, és un mite ben bé planetari, gran defensor com ho va ser (i va culminar políticament) de l’abolició de l’esclavatge al seu país. Com lliguen, doncs? Ah! Per l’art dels professionals Guardians del Missatge, que no per ser fora de la primera línia de combat es troben retirats. Com a mínim no en el cas de Mandelson.

Diumenge passat, el The Sunday Times publicava una peça interessant signada per Richard Brooks: Mandy’s here to help, Abe (*). El vídeo del post el vaig trobar a Youtube a partir d’aquest article que bàsicament explica com en la promoció britànica del film, la productora va pensar, entre d’altres, en un Peter Mandelson que s’intueix que va maniobrar per fer possible que algú pensés en ell de cara a parlar de la figura de Lincoln a tomb de la pel·lícula. Perquè… aquí, qui promou a qui? Mandelson la pel·li, o a la inversa?

Els qui l’hàgiu vist sabeu que el film contraposa els lloables i elevats objectius de Lincoln amb les brutes i corruptes tècniques que el seu equip (amb el vist-i-plau del president) aplica per aconseguir la fita marcada: l’abolició de l’esclavatge via votació del Congrés. Doncs bé, d’aquí la intervenció de Mandy en un vídeo on apareix (amb bust i retrat de Churchill de fons) tot parlant del lideratge polític i defensant “el pragmatisme” al servei dels ideals elevats en política. I això ho aplica a la seva trajectòria. I reivindica el seu paper en l’impuls del New Labour. Interessant i hàbil rentat d’imatge, oi? Ell. Sempre ell. El millor d’entre els spins, que amb el laborisme a l’oposició el tenim desaprofitat… o no, vagin a saber.

I més sobre Els Guardians de la Setmana. En aquest cas via França, via Le nouvel Observateur (Du 17 au 23 janvier 2013), amb peça Sophie Fay i Arnaud Gonzague, dedicada a una francesa (Esther Duflo) reclamada per Obama al seu equip d’spins (econòmics): L’appelée de la West Wing (aquí la segona pàgina de la informació). 

I més sobre els guardians. A Le Monde segueixen cridant l’atenció sobre el paper d’un dels grans estrategs que ho fou de Sarko en l’actual crisi de l’UMP: L’ombre persistante de Patrick Buisson. I el mateix diari (en una altra peça) aporta un perfil interessantíssim sobre Olivier Schrameck, nou president del Consell Superior de l’Audiovisual Francès: Canal Pouvoir, sobre un home discret que posa en valor no haver aspirat mai a cap càrrec polític i que, entre d’altres rols a l’ombra va exercir la de director de gabinet del primer ministre socialista Lionel Jospin (1997-2002).

Al The Times han seguit posant-se amb el nou cap de gabinet de Barack Obama (i amb el pack del seu nou equip a l’Ala Oest de la Casa Blanca), a tomb d’una informació sobre els moviments de Mark Zuckerberg (el de Facebook) buscant la foto amb el prometedor governador republicà Chris Christie. 

I la setmana vinent hi tornem. Seguim la sèrie amb Els Guardians de la Setmana, fixant-nos en com a la premsa internacional hi ha espai maco i sovintejat per a la cuina de la política i els seus protagonistes.

(*) En linkar la imatge de Pinterest on us durà l’enllaç podreu llegir l’article sencer.

Fill d’exiliats republicans espanyols, Morelle ha estat adjunt al director de la campanya d’Hollande, Pierre Moscovici, ara ministre d’Economia. Moscovi, com el portaveu de la campanya, el català de naixement Manuel Valls, era ferm candidat a ministre (com ha acabat confirmant-se), però Morelle estava escrit que seguiria parlant a cau d’orella del líder (i escrivint-ne les paraules), entre bambolines, a Palau.

Ha estat també el principal negre dels discursos del líder socialista d’ençà de la seva victòria en les primàries. El seu speechwriter en cap. O dit més finament, la seva ploma. Ja escrivia els discursos del primer ministre Lionel Jospin a Matignon, entre 1997 i 2002. Jospin en va ser el primer mentor, un cop el va conèixer de la mà de Moscovici, amb qui havien establert amistat a l’Escola Nacional d’Administració (ENA). I els links van seguir, amb ell sempre a l’ombra. Va fer campanya amb l’avui primer ministre, Laurent Fabius, contra el Tractat per a una Constitució Europea. I fins fa pocs mesos va dirigir la campanya d’Arnaud Montebourg (avui ministre de Reconstrucció Productiva) en les primàries del Partit Socialista francès. Un cop aquest es va unir a Hollande, Morelle ho va fer amb ell.

Ara passa a assumir el rol de “conseller polític” a l’Elisi. Sens dubte, el seu gran spin doctor polític i estrateg a Palau. Metge i llicenciat en ciències polítiques, és un enarca, com Hollande i bona part del gabinet que ha muntat a l’Elisi.

Hollande, fill de la mítica ENA francesa, s’ha envoltat a Palau d’uns quants companys de l’indret, alguns companys de promoció i tot (la Voltaire, del 1980). Per exemple, el Secretari General de l’Elisi, Pierre-René Lemas. Alt funcionari, prefecte, marginat per esquerranós durant el mandat de Nicolas Sarkozy. Un càrrec clau, el seu, que suposa la culminació de tota una llarga carrera política, ara com a vicepresident oficiós, que és un dels malnoms que acostuma a annexar-se a la figura del Secretari General de l’Elisi. Els seus adjunts són Nicolas Revel i Emmanuel Macron (números), tots dos en la trentena.

Una altra enarca de la promoció Voltaire d’Hollande és Sylvie Hubac, nova directora de gabinet. És fidel amiga d’Hollande des dels temps d’estudi. El seu adjunt, Alain Zabulon, també és enarca. Pierre Besnard, en serà el cap de gabinet, amb les funcions de controlar i gestionar l’agenda del president.

Christian Gravel, de 38 anys, director de gabinet i de la comunicació que ho ha estat de Manuel Valls, és el nou dircom del president de la República, plaça que fins ara ocupava Franck Louvrier amb Sarkozy. Marylène Courivaud és la nova cap de premsa.

Aquests noms us destaco avui. N’anirem sumant més, i amb més detalls.

Aquí la invitació amb totes les dades. Ens hi veiem!

Aquí us reprodueixo, com a tast, la contra del llibre i l’índex de l’obra. I en seguirem parlant ;)

ÍNDEX 

INTRODUCCIÓ. TRACTAT SOBRE L’ART DE LA INVISIBILITAT TERAPÈUTICA EN POLÍTICA

PRIMERA PART: CAP A UNA TEORIA DELS ASSESSORS

Capítol 1. Repensar les relacions política–mèdia

El segrest intel·lectual

Només un problema de comunicació?

Fantàstic assessor, pèssim portaveu

Capítol 2. Com l’ecosistema condiciona la fauna política. També als assessors

Sense rèplica exacta

Capítol 3. Perfils i rols en l’equip d’assessors. Qui és qui, i qui fa què

El cap de gabinet

El director de comunicació

El cap de premsa o de relacions amb els mitjans

L’expert en demoscòpia

El cap de protocol

El portaveu

L’escriptor de discursos

L’assessor d’imatge

El gestor o responsable de comunitats virtuals

L’expert

Capítol 4. Els nous professionals. La indústria de l’spinning

Capítol 5. Spincidents. Quan el culte a la tàctica es converteix en problema

Mubarak: El que es mou surt millor a la foto?

Sarkozy: el Photoshop com a bisturí

Purnell: Ascens i caiguda en una foto i en política

Sofia: Una reina reconvertida en dissenyadora gràfica?

Capítol 6. Auge (i caiguda?) dels assessors com a factor d’erosió de la democràcia

SEGONA PART: PANORÀMICA D’UN INSTANT EN LA HISTÒRIA

Capítol 7. Zapatero versus Rajoy: la batalla entre bastidors

Un savi escèptic

La crisi de la crisi

La lampisteria de Moncloa

«Los Migueles» i el relat

Ferraz després de Blanco

Rubalcaba i el seu propi relat

La Moragas’ People

Tres gabinets en un

«Que ningú s’atribueixi el ser guru»

A l’Equip B

Un dossier per acció

Capítol 8. Obama i l’altra “Escola de Chicago”

David Axelrod, el guardià del missatge

Valerie Jarrett, «recorda que ets humà»

Robert Gibbs, amb els nois de la premsa

Jon Favreau, el jove «Favs»

Pete Rouse, l’antic «senador 101»

Rahm Emanuel, un veterà de guerra

Capítol 9. Merkel: Les dones al poder (també a l’ombra)

Beate Baumann, «l’entorn»

Eva Christiansen, la tercera dona

Joachim Sauer, «el fantasma de l’òpera»

Capítol 10. Els soferts conseglieri de Berlusconi

Paolo Bonaiuti, «el poli bo»

Gianni Letta, el beat número dos

Niccolò Ghedini, més que il avvocato

Capítol 11. Sarkozy i la seva Cort

Thierry Saussez, el mentor

Franck Louvrier, «monsieur Communication»

Claude Guéant, el Cardenal

Pierre Charron, «el pitjor de tots»

Capítol 12. Dave i els Cameroons

Leana Pietsch, la importància de saber alemany

Steve Hilton, el tercer home

Andy Coulson, un fugaç Alastair Campbell

Ed Llewellyn, un Sir Humphrey millorat

Henry Macrory, piulant més del compte

EPÍLEG: SOLUCIÓ ALS PROBLEMES O PROBLEMA AFEGIT?

BIBLIOGRAFIA