Aquest dimarts, a Els Matins de TV3, taula d’actualitat on hem parlat sobre el diàleg entre els governs espanyol i català, la coalició de PNB i PSE-PSOE per governar Euskadi, l’aprovació al Congrés del suplicatori d’Homs per l’organització del 9-N, la ratificació pel Suprem de la suspensió de tres anys del jutge Vidal i la presència de les dones als mitjans de comunicació. Tot plegat amb Gemma Ubasart, Jordi Mercader, Sara González i un servidor. Aquí us deixo el vídeo de la primera part. I aquí el de la segona part.

Teatre, però del dolent. Allò de divendres al Congrés i el segon fracàs de Mariano Rajoy ja se sabia, perquè estava escrit en el guió d’una obra de teatre que no per nova aporta res de positiu. És com allò de la diferència entre “nova” i “bona” política. Això de tant de fracàs en debats de (no) investidura és nou, però no necessàriament bo, molt especialment si acaba en terceres eleccions i si tot el que hem viscut d’un temps ençà es converteix en una mena de “retorn al futur” . ¿Tornarem al bipartidisme PP-PSOE a Espanya? Està molt en mans de Pedro Sánchez, que si vol això últim haurà tirat per la borda el crèdit que ha guanyat resistint les pressions a què l’han sotmès propis i estranys.

Perquè una cosa no treu l’altra i això se li ha de reconèixer al líder del PSOE: està resistint com no era d’esperar. Ho vaig dir en el seu dia: allò del “pressing Cup” no era res més que un “benvinguts al món real” que va dramatitzar amb molta salsa una formació política molt donada a criticar molt i a construir poc. Ho veia clar fa mesos, però ara, comparant aquelles suposades pressions perquè els d’Anna Gabriel investissin Artur Mas, amb les que ha patit, pateix i patirà Sánchez per investir Rajoy, allò queda clarament en massatge amb carícia final. Però això no salva Sánchez per si sol.

LA FRAGMENTACIÓ POLÍTICA

Està quedant clar que a dia d’avui (demà ja ho veurem) és Sánchez i no Pablo Iglesias el gran antagonista de Rajoy. Però també és veritat que Podem (i Ciutadans amb alguna ajuda més) hi és pels errors de PP i PSOE. Els populars està clar que no volen rectificar perquè creuen que el que es deriva de l’actual fragmentació política, malgrat tot, els pot acabar beneficiant electoralment. Però, ¿i el PSOE?

Ni Rajoy ni terceres eleccions. Aquest hauria de ser el mantra que Sánchez i el seu entorn (el que li vol bé) haurien de repetir mentalment fins interioritzar-lo i traduir-lo en la construcció d’una majoria parlamentària al Congrés que s’ha demostrat que existeix. 180 enfront de 170 diputats. Aquí hi ha un bloc que comprèn de l’esquerra de Podem al centre del Partit Demòcrata Català i el PNB. Això sí, la majoria alternativa existeix si es vol fer alguna cosa nova i de profit. Aquest és el gran desafiament i la gran veritat o mentida de l’espectacle amb què aquests dies ens torturen ses senyories, sobretot si és per tenir més del mateix.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Als partits del nostre entorn més immediat (més enllà del responsable polític que hi ha jeràrquicament per damunt seu, en molts casos de forma purament formal) són:

Convergència: Francesc Sánchez. Coordinador de Règim Intern i Comunicació. Un dels principals homes de confiança d’Oriol Pujol Ferrusola, que va ascendir amb ell en l’últim congrés de CDC. S’hi manté, malgrat el parèntesi en què es troba la carrera política de Pujol. La cap de premsa que en penja és Berta González, també del cercle de col·laboradors més estret d’OPF.

Unió: Xavier Viejo, periodista, és el cap de premsa del partit (i més i tot). En coordinació amb el cap de gabinet de Josep Antoni Duran i Lleida, Toni Font, i la responsable política de l’àrea, Marta Llorens, Vicepresidenta Executiva de Comunicació, Imatge i portaveu d’UDC.

Esquerra: Sergi Sol és el cap de Comunicació de l’Esquerra d’Oriol Junqueras. Periodista, també exerceix les funcions de cap de premsa i és l’ombra de Junqueras allà on vagi dels mitjans de comunicació (a la foto, en entrevista a TV3, i ell rere la càmera). El seu cap orgànic és Oriol Amorós, Vicesecretari General de Comunicació i Estratègia. En coordinació (necessària) amb el cap de gabinet de Junqueras, Lluís Juncà.

PSC: El veterà periodista Manel Fran (també veterà en les tasques compol) n’és el dircom i cap de premsa. Dirigeix un equip on destaca Anna Maria Sendra, de l’equip de premsa del partit. I la seva veterania contrasta i connecta amb la joventut del cap de gabinet de Pere Navarro, David Fuentes.

Iniciativa: El responsable polític de l’àrea de comunicació i estratègia és Marc Rius, un dels membres clau de l’anomenat “nucli tècnic” (que és polític) que pren les decisions del dia a dia al partit. A nivell realment “tècnic”, és a dir, amb un perfil de comunicador professional lligat al ram, el periodista Dani Álvarez coordina el desplegament mediàtic com a cap de premsa (i més enllà).

PP: Amb Carmen Martínez Castro (la dona de comunicació i premsa de Rajoy) i amb Jorge Moragas (cap de l’Oficina del President a Gènova) ara a Moncloa, Marilar (María Pilar) de Andrés exerceix les funcions de dircom, en estreta col·laboració amb la cap de premsa de María Dolores de Cospedal, Isabel Gil, i amb el seu cap de gabinet, José Luis Ortiz.

PSOE: Rodolfo Irago n’és el dircom i cap de premsa. Ex director d’informatius de la Cadena SER, ja havia assessorat Rubalcaba en la seva cursa per la secretaria general del PSOE en competició amb Carme Chacón. Treballa a Ferraz en molt estreta coordinació amb qui va ser cap de gabinet de Rubalcaba en l’última etapa del govern ZP, Gregorio Martínez.

IU: El diputat valencià Ricardo Sixto és l’actual responsable de la coordinació política de la comunicació d’Izquierda Unida. L’interlocutor polític, “la font”, dels mèdia en aquest front. José Morales és el responsable “tècnic” de comunicació i premsa.

BNG: Xosé Antonio Rubal en controla la comunicació, amb un Alberte Souto que coordina l’agenda.

PNB: Joseba Unzueta condueix la comunicació del partit (des de l’àrea de premsa) des d’un punt de vista tècnic, amb el també periodista Koldo Mediavilla com a referent polític. L’estrateg a la seu penebista és Joseba Aurrekoetxea, que fa anys que s’hi mou entre bambolines i coneix la casa com el palmell de sa mà.

La vinent, més Guardians de la Setmana!