Quan els més llestos i els últims en arribar salten del vaixell. Quan els quifotien zitzània des de l’ombra tornen a atrevir-se a fer-ho davant els focus de les càmeres. Quan se’t posa cara d’oportunitat perduda, i no pots dissimular-ho. Llavors, políticament, fa ferum de mort. Ara a qui tots aquests indicadors donen per amortitzat és a Pedro Sánchez. A dos mesos de les eleccions. ¿Tindrà temps de remuntar? I, sobretot, ¿els seus li donaran alguna opció de fer-ho? Perquè ara Mariano Rajoy hi està posat, i de quina manera, després que la majoria el donés per finat després del 20-D, i ja ni a José María Aznar no el té conspirant amb força a l’esquena, oportunament entretingut com tenen l’expresident amb les seves cosetes d’Hisenda. Però Sánchez no té recursos d’aquest calibre al seu abast, per exemple per restar ni que sigui una mica de la pressió que li dedica la presidenta andalusa, Susana Díaz.

D’aquí que la campanya electoral espanyola tingui la pinta d’un “PSOE contra Sánchez” en tota regla. Els moments Carme Chacón i Irene Lozano renunciant a anar a les llistes, per motius ben diferents però amb el mateix substrat, no són més que petits indicadors del problema de fons. I és que, com va dir Xavier Domènech d’En comú Podem, avui hi hauria govern amb Sánchez de president, si el secretari general del PSOE manés a casa seva. Però no és el cas i el PSOE de tota la vida s’ha imposat. Ell i lesseves grans llacunes.

¿”L’Espanya plural”? ¿”Un govern d’esquerres”? Benvinguts al món real, votants del PSOE que encara quedin, també a Catalunya. El jacobinisme del PSOE, el seu conservadorisme i la seva covardia han avortat l’opció de Pedro Sánchez president. Ho han fet ara i l’han hipotecat de cara al juny. Perquè ara tenia els vots per ser-ho, l’han obligat a renunciar-hi lactant amb Ciutadans, i repetir resultats en les pròximes eleccions ja no és ni molt menys un escenari que li asseguri res. Al contrari.

Sánchez podria haver pactat amb Podem i haver aconseguit l’abstenció de Convergència i d’Esquerra, si hagués pogut contraure compromisos en clau d’esquerra, de progressisme i d’un esquema federal i democràtic diferent al del PP. Però això al PSOE no hi cap. Tampoc amb un Sánchez que si en els pròxims comicis queda més o menys com ara, segon (i ja no diguem res si queda tercer), tindrà les hores (de la mateixa nit electoral) comptades. I el PSOE, a cedir el pas com sempre havia passat fins ara, a la llista més votada en unes eleccions al Congrés. I el PP a governar, sol o en companyia d’Albert Rivera. Pinta així de malament, Pedro. Desmenteix-ho, si pots, amb fets.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquest dijous, el programa “Més324″ amb Xavier Graset, després d’haver vist el debat a 7 amb els caps de llista per Barcelona de cara les eleccions generals del 20-D retransmés per  TV3 i Catalunya Ràdio , hem fet anàlisi del debat.  Referèndum, finançament, federalisme, independència, transparència, polítiques socials, regeneració, què ens farà decantar el vot? Aquest són els temes que vam analitzar i comentar amb els periodistes José Antich, Neus Tomàs, Esther Vivas i Eduard Voltas, l’empresari Alejandro Lopez Fontas, i servidor.  Aquí podeu veure el programa sencer.

I també del Per saber-ne més d’en Canosa.

També de la recomanació 2.0 Política Aplicada de na Núria Escalona.

També del viatge a la història de Catalunya via compol, amb El més petit de tots.

I també, per reblar, del vers pervers del nostre col·laborador més líric.

N’hi ha qui ho nota per les coses que diu… Però aquest dimarts al Vespre a La2 ho vam fer oficial perquè va haver d’admetre que sumava oficialment 54 anys (oi que sembla mooolt més gran…?) ;)

Aquí us deixo el vídeo del debat, amb moment dolç present per tancar.

Aquest dimecres a la nit, un dirigent d’ERC va comentar en petit comitè: «No entenc com en l’equip de Presidència no estan treballant per a una foto de l’estil de Stormont amb tots els líders concentrats a Palau, arremangats i mans a la feina per culminar el procés de la data i la pregunta». Es referia a una imatge que va precedir el desenllaç final en la jornada coneguda com la dels acords de Divendres Sant, quan els partits nord-irlandesos (tots, unionistes i fins i tot el braç polític de l’IRA) van acordar la pau amb els caps de govern britànic i irlandès. Un moment històric que va desencallar la sortida a un conflicte (amb violència) no menys històric. A Catalunya, sense més violència que la verbal (encara que molta), ahir es va versionar aquella foto, amb el seu propi accent.

A la foto d’ahir a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat no hi eren tots els partits, i encara menys el Govern espanyol, però la voluntat de projectar transcendència via imatge d’impacte es va aconseguir. Hi havia des «dels amics d’Hugo Chávez», en una caricatura de la caverna madrilenya, fins «als hereus neoliberals de Margaret Thatcher», en caricatura dels crítics més histriònics amb Artur Mas i el seu Govern. De la CUP a CiU, passant per ERC, ICV i EUiA. Planetes ideològics als antípodes en molts fronts, menys en aquest. Una cosa important, per tant.

Duran Lleida no hi era, però sí la vicepresidenta Joana Ortega i el conseller Ramon Espadaler, del seu cercle més pròxim a Unió. Mas tenia a tocar, a la seva dreta, just al darrere, la vice. I a la seva esquerra, Oriol Junqueras. Missatge: el president no està sol, al contrari, està molt ben acompanyat d’aquells que políticament comparteixen el seu projecte de consulta. El seu soci de federació i el seu soci de legislatura, amb antagonistes ideològics a l’eix esquerra-dreta, com Joan Herrera o David Fernàndez. I no va ser l’únic que va voler comparèixer ben acompanyat.

Pere Navarro va comparèixer des de la seu del PSC (missatge, no al Parlament), flanquejat a la seva dreta per Maurici Lucena (el seu número dos a la Cambra catalana i home en la línia Carme Chacón), i a la seva esquerra, per Núria Marín, l’alcaldessa de l’Hospitalet, hereva de Celestino Corbacho i la regidora que al seu dia va començar una campanya a la seva ciutat pel no a la independència en una hipotètica consulta. La bandera catalana al fons, com en la galeria gòtica de Palau, va ser l’única cosa que va unir les dues estampes de Mas i Navarro ahir. Aquest fil conductor encara queda.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquests dies de record de John Fitzgerald Kennedy en el 50è aniversari de la seva mort, d’entre les moltes imatges d’homenatge em quedo amb la de l’ofrena floral de l’actual president, Barack Obama, i la seva dona, Michelle, amb Bill Clinton i Hillary. Em va fer pensar. JFK i Clinton. El carisma. L’aparença. El factor humà. A Clinton, més que les seves memòries ens el descriuen molt bé les del seu gran assessor (un autèntic spin doctor a l’americana) George Stephanopoulos: All Too Human: A Political Education. «Massa humans». Sobre el factor personal, allò que fa que molts que aspiren a liderar, abans de fer el pas, es trobin en aquell estadi del vol i dol , del sí però no. 
Al PSC i al PSOE, però no només, una nova generació dubta (segurament per poc temps) si és el moment de fer el pas i postular-se. L’oportunitat hi és, ¡però, ai, el dubte! ¡Ai, el factor personal i allò de no voler-se socarrimar abans d’hora! 
A Catalunya, l’abassegadora votació de diumenge passat al Consell Nacional del PSC en favor de les tesis de Pere Navarro va fer repensar-s’hi més d’un que feia temps que aconsellava a Rocío Martínez Sampere que no es «cremés» presentant-se a les primàries per l’alcaldia de Barcelona perquè el lideratge de Navarro és feble, el context convuls i ser al Parlament com a opció de relleu ofereix certes perspectives engrescadores. Ara tot apunta que el relleu anirà per a llarg, així que Martínez Sampere i altres com Laia Bonet segueixen immersos en la fase vol i dol . Calculen. En clau d’oportunitat política i personal. 
Al PSOE, també. Carme Chacón va arriscar. Ella i el seu gran assessor, el seu marit, Miguel Barroso , van calcular malament. Per poc, però van provar-ho contra Alfredo Pérez Rubalcaba i van fracassar. Ara contempla seriosament l’opció de fer tàndem amb el diputat Eduardo Madina, amb ell liderant una opció de renovació al PSOE. Tenen una gran amistat personal (d’anar-se’n de vacances junts), ell la va ajudar en el congrés contra Rubalcaba (molt d’amagat però ho va fer) i diuen els qui coneixen bé José Luis Rodríguez Zapatero que hi veu la seva gran opció, també de reivindicació personal. Forma sobre el fons, ¿recorden? Madina està fent equip polític i diuen a Madrid que «ja es mou molt» (en segon pla). 
Al PSOE, per cert, no perdin la pista de dos diputats. Un, Juan Moscoso, fill de qui va ser primer ministre de la Presidència de Felipe González. L’altre, Pedro Sánchez Pérez-Castejón. Els seus noms comencen a sonar amb força com a possibles tapats de Rubalcaba. Ho veurem, però no precipitadament. Són, al cap i a la fi, una nova generació vol i dol que arrisca però dins d’un ordre, sobretot quan algú altre els serveix en safata aquell punt d’atreviment que ells, pragmàtics com els nostres temps, no tenen.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Sense fils a l’ombra 

«Tal faràs, tal trobaràs», diu la frase popular. I el cas és que en el moment més cru de Zaragoza ningú no ha sortit en defensa seva. Ben al contrari, han aparegut voluntaris de sota les pedres per penjar-li rodes de molí al coll. ¿Per què? Ho té clar un company seu de partit: «Quan manava, era temut més que respectat». Feia temps que això ja no passava i s’ha deixat notar. Ja no manava. Ja no movia fils a l’ombra. Ja no pilotava cap estructura de poder des de la sala de màquines. Mentre ho va fer, ho va exercir sense gaire miraments amb ningú. Ara sembla que ningú els ha tingut amb ell. 
Sempre amb un somriure a punt, sovint de suficiència, era capaç de teixir aliances impossibles amb teòrics antagonistes polítics a les antípodes ideològiques del PSC. Era així i alhora era capaç de verbalizar a crits una corrua d’insults ben contundents i variats a la cara d’una companya de partit, per exemple per quadrar-la davant la seva condició de membre heterodox de l’Executiva del PSC. I tot, sempre, a major glòria del seu partit, del seu líder José Montilla i del molt bon concepte que Zaragoza tenia de les seves aptituds per ser un gran fontaner de la política. No li importava tacar-se les mans. Sempre hi ha algú que s’hi ha de posar. ¿Per què no el més hàbil? 
D’entre els spin doctors, d’entre els estrategs polítics del país, Zaragoza se sabia al podi i es reivindicava al capdamunt. De David Madí, durant anys el gran estrateg d’Artur Mas, Zaragoza va arribar a dir amb somriure sorneguer: «Ell fa que el seu cap guanyi eleccions, jo faig que el meu sigui president». Madí, per la seva banda, li dedicaria al seu llibre Política a sang fredauna polèmica descripció del que per a ell era la forma de procedir de Zaragoza: la d’un quinqui. Sempre competint per ser el número u d’entre els rasputins locals, paradoxalment (o no), quan la disputa va quedar en empat i per fi Madí va fer president el seu cap i Montilla va caure, va començar el crepuscle de la carrera política d’aquests dos grans assessors electorals. Madí, camí de l’empresa privada, i Zaragoza amb destinació a allò que més endavant al PSC es coneixeria com la batalla de Madrid. S’intuïa un viatge sense retorn. 
Montilla havia passat i Pere Navarro tenia clar que havia d’intentar-ho a la seva manera i amb el seu equip. És a dir, sense un Zaragoza i un Miquel Iceta que havien format amb Montilla un trident que va acumular durant anys les majors quotes de poder a les institucions catalanes i al PSC, tots tres comandant des de la planta 4 de la seu del partit al carrer Nicaragua de Barcelona. Navarro no repetiria trio. Iceta no controlaria el Grup Socialista al Parlament i es dedicaria a la Fundació Campalans, mentre que Zaragoza aniria de diputat al Congrés, amb la funció de desplegar les seves arts agitadores i de mobilització de tropes, ara al servei de la candidatura de Carme Chacón per liderar el PSOE. 
Si algú podia fer-ho realitat, aquest era Zaragoza. El més llest de la classe, ¿se’n recorden? El més disposat al que sigui, ¿ho capten? I a punt va estar d’aconseguir-ho. Però no. Es va topar amb un altre exemplar destacat de la seva espècie, brillant com ell per als eslògans, també amb molt bona i variada informació sobre propis i estranys, i hàbil com pocs (Zaragoza inclòs) en el seu maneig. Es va topar amb Alfredo Pérez Rubalcaba, un rasputin que va arribar a líder. Això sí que és ser el més llest de la classe.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Amb Alfredo Pérez Rubalcaba l’uneix una íntima enemistat des dels temps que competien per ser els més potents consellers àulics de ZP. Però mentre Barroso presumia d’ànima lliure al marge del partit, Rubalcaba sempre va tenir clar que a una potent estratègia mediàtica, cal sumar el control dels ressorts del poder en el partit. Les formacions polítiques enteses com a maquinàries de poder pel poder. Així els va, en part. I a qui s’hi enfronta, també, amb certes excepcions que alguns creuen que poden crear escola. 

Històricament, certs outsiders dins dels seus partits han confiat part de l’èxit de les seves aspiracions al rebot de les bases amb la direcció quan els crida a la participació. A Josep Borrell li va sortir bé (en un primer moment) en les eleccions primàries que el van enfrontar a un Joaquín Almunia identificat com el candidat de l’aparell del partit. Rubalcaba, ja molt influent en aquells temps llunyans, va arribar a fer broma en públic, bastant seriosament: «Com algú més em digui aparell, no responc de mi…». 

Ara, més d’una dècada després, el desgast dels partits quant a percepció ciutadana és molt més intens. La figura de l’alternatiu genera més expectatives d’èxit. «No l’estimen dins perquè és/pensa/fa com els de fora». Chacón jugarà (una altra vegada) a projectar això. No és mainstream, no és el que es porta al seu partit. El seu company i gran estrateg ha vist clar que el paper de la marginada, en temps antipolítics, pot sumar. Això i el fet de dir que no es resigna a ser una passiva diputada culiparlant , condició que al seu dia va donar molt bon resultat a ZP. Però aquells eren tots uns altres temps.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Zaragoza va ser en el seu dia un factòtum del PSC i hauria estat el gran home fort de Carme Chacón al comandament de l’estructura del PSOE si ella hagués aconseguit la secretaria general del partit. Ara calla. I els qui el coneixen bé tenen clar que el seu recorregut polític ha enfilat la recta final. Assumeixen, des del PSC, que «si no tingués alguna cosa a veure en el cas de l’espionatge de Método 3 ja hauria sortit a mossegar» contra els qui l’assenyalen. Per reblar el clau, des del PSC mateix ho admeten: «Lluïsa Bruguer (la gerent del partit, imputada en el cas) no ha fet mai res que no li hagin manat». I el seu superior jeràrquic ha estat sempre el secretari d’Organització, és a dir, Zaragoza en els temps de la gravació del famós dinar de Sánchez-Camacho a La Camarga. Clic. Enllaç. 

¿S’han fixat qui compareix en els últims temps per parlar en nom del PSC sobre el tema? Esteve Terrades, l’actual secretari d’Organització. No Jaume Collboni, el portaveu del partit. Es pot llegir en clau de posar un perfil baix davant les càmeres per mirar de treure ferro a l’afer, o es pot llegir en clau de deixar clar de quina àrea penjava el link socialista amb el cas Método 3. Clic. L’hipertext. 

Com al PP. ¿De què depèn que en una propera remodelació ministerial Sánchez-Camacho trobi un retir daurat a Madrid? Per exemple de si Arias Cañete va de cap de llista del PP a les eleccions europees o a unes andaluses anticipades. Clic. La recomposició de peces pot no ser la mateixa, per exemple pel que fa a la quota femenina aquí, allà o a l’altre front. Tot depèn molt de tot. En aquest cas, en part, d’allò que decideixi Susana Díaz com a nova presidenta de la Junta d’Andalusia. ¿Avançarà comicis o no? Clic. Com a secretària d’Organització del PSOE-A, va ser dona clau en la cursa de Chacón per liderar el partit a nivell estatal. Zaragoza movia tropes pertot, i ella ho feia a Andalusia juntament amb Máximo Díaz-Cano, llavors coordinador de campanya de Chacón, ara secretari general de Presidència a la conselleria de Díaz, antic home de José Bono i José María Barreda a Castella-la Manxa, i seguiríem els links i no els acabaríem. Clic, clic, clic. L’hipertext. Enllaços, molts d’ells entre bambolines.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Ella, Díaz, la delfí, la nineta dels ulls d’un Griñán que aquesta setmana ha dit que plega, que a la política (i al PSOE en particular) li calen “nous pilots”. Ella a les primàries que es presentarà. Ella que va ser un dels puntals de la campanya de Carme Chacón per la secretaria general PSOE. I per poc que no se’n surten. I entre d’altres gràcies a Máximo Díez-Cano. Va ser coordinador i portaveu de la campanya de Chacón. Pels seus guardians del missatge els coneixereu. Ja poden anar dient que això de Griñán no ha estat una indirecta a Rubalcaba, que l’equip a l’epicentre del poder de la Junta ens deixa clars els links entre l’estratègia de Griñán i la de Chacón.

Altres secretaris generals de Presidència que ens demostren la seva importància organitzativa i/o com a homes/dones de màxima confiança del líder de torn:

María Rosario Pablos. Secretària General de la Presidència del Govern d’Espanya. Dona de màxima confiança de la vicepresidenta i ministra de la Presidència, Soraya Sáenz de Santamaría. La seva peça en l’equip que treballa de forma més estreta amb Mariano Rajoy a Moncloa. La seva peça, doncs, en un equip sobretot muntat pel director de Gabinet del president, Jorge Moragas. Soraya la va ajudar en la preparació de les seves oposicions a advocada de l’Estat. Ella n’ha estat assessora des de fa anys.

Jordi Vilajoana. Secretari General de la Presidència d’Artur Mas. Amic íntim del president català. Publicitari de llarga trajectòria en el sector, durant anys va participar des d’aquest ram (tot i que també com a militant del partit) en campanyes electorals de CiU. El 1995 va assumir la direcció general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), avui CCMA. L’any 1999 va ser nomenat conseller de Cultura, càrrec que va ocupar fins que CiU va perdre el poder l’any 2003. Ara Mas, en una legislatura clau, passades les eleccions del 2012, i malgrat tenir conseller de la Presidència (un Francesc Homs que la passada legislatura va ser secretari general de la Presidència), ha volgut tenir al seu costat, al nucli dur de Palau, el seu amic Vilajoana, un dels seus homes pont amb Madrid, on fins fa poc ha estat senador.

José de la Uz Pardos.  Titular de la Secretaria General Tècnica de Presidència, Justícia i del Portaveu del Govern de la Comunitat de Madrid. De la Uz havia estat secretari personal de l’actual president, Ignacio González. Ara exerceix de coordinador d’una conselleria clau en la concepció estratègica i en la projecció del missatge de l’Executiu. Un departament dirigit per Salvador Victoria Bolívar. Abans, De la Uz havia exercit les mateixes funcions, amb Nacho González de titular, al macrodepartament que el delfí d’Esperanza Aguirre pilotava en els últims temps d’aquesta com a presidenta: Vicepresidència, Conselleria de Cultura i Esport i Portaveu del Govern. Aquí tenia Salvador Victoria de viceconseller.

I seguiríem amb els secretaris generals de la Presidència i no acabaríem, però sempre mantenint una constant: màxima proximitat al líder. O són la mà dreta del líder o són la mà dreta de la seva mà dreta. Oi que m’enteneu? Persones encarregades de la coordinació (no necessàriament tècnica) d’un Executiu o del departament de la Presidència, ja sigui amb el president de referent o amb el seu segon. Peces clau a la cúpula dels governs. Peces clau als fogons de la cuina de la política.

La setmana vinent més Guardians de la Setmana!