Això de Mariano Rajoy amb el seu nou ministre Íñigo Méndez de Vigo és el de sempre. Allò de les famílies que han format part de la pomada de tota la vida. I passen els anys i això persisteix. I encara n’hi ha que demanen al catalanisme paciència. I titllen de radicals els independentistes i pretenen emmascarar com a moderació l’ambigüitat i l’anar fent de sempre. La conllevancia. El què hi farem. El són així però ja canviaran. Allò de dir alguna cosa devem fer malament, no ens expliquem bé. I, mentrestant, a Madrid, ni cas. Ells a la seva. Com Rajoy amb el substitut de Wert. Com Pedro Sánchez amb la gran bandera d’Espanya. ¿Algun problema? Cap ni un. Faltaria més. Està en el seu perfecte dret i en altres països és el més habitual. Fins aquí, res a dir. Però el cas és que Sánchez, com Susana Díaz o Pablo Iglesias, els politics d’aquesta nova generació que ens deien que arribaria i seria diferent, s’omplen la boca i fins i tot els escenaris amb la bandera.

Critiquen els que s’emboliquen amb ella si és una d’autonòmica, però amb la gran, res, això faltaria més. Aquesta és la seva aportació: «Més Espanya». Aquesta és la competició. Aquesta és la perspectiva. La gran esperança, com dibuixava magistralment el gran Ferreres en aquest diari fa dos dies, amb els seus delegats aquí a Catalunya dient amén. O directament, com fa Albert Rivera i Ciutadans, contribuint com qui més a posar el turbo a aquesta manera de fer política, de fer l’Espanya del retòric «temps nou», que pel que fa al seu model bàsicament sona al més retro i gastat. Cap novetat al front.

Mentrestant, aquí a Catalunya, tampoc innovem, si no és en el camp sobiranista, i a mitges. Perquè sí, és veritat que CiU s’ha trencat i ha marcat un abans i un després que pocs crèiem que algun dia arribaria. Però en paral·lel, en el catalanisme, ara amb el seu corrent central en l’independentisme, segueix amb les seves dinàmiques fratricides i d’enfrontament permanent, soterrat o no. En contrast, hi ha una esquerra amb arrel a Madrid que aquí apunta majoritària (ahir el PSC, avui el que envolta Podem) que recupera també el de sempre, amb coses com les que al seu dia van portar els socialistes a confondre Catalunya amb Barcelona. Pensen que això de Barcelona en comú és exportable, tal qual, al conjunt del país. I demostren així, no només no haver evolucionat gens, no ser res de nou més que en les formes, sinó conèixer poc allò que diuen voler defensar: el conjunt del país. Com a nova política es quedaria curta, si no fos perquè ells són els primers que saben que això és un simple eslògan. Només els ingenus seguiran esperant alguna cosa nova en la relació Catalunya-Espanya per aquest front.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Últimament al programa Polònia de TV3, la caricatura del ministre José Ignacio Wert ja no apareix sempre acompanyada del seu mini-Wert. La paròdia dibuixa el ministre com el Doctor Maligne, gran enemic en la ficció d’un també especial agent secret que l’actor i director Mike Myers va idear per a la seva sàtira Austin Powers, sobre la saga James Bond. El Doctor Maligne acostuma a anar acompanyat d’un petit nan, rèplica seva en miniatura. I al Polònia procedien igual amb Wert. Però ja no cal. La política petita, en minúscules, la fa l’original mateix. I això del PP ja ho teníem, però, ¿i què me’n diuen, dels partits emergents?

Ciutadans i Albert Rivera, a abonar-s’hi, que per alguna cosa ha estat la llengua el seu gran reclam electoral a Catalunya. ¿I Pablo Iglesias? No em sona haver-lo sentit, contundent com és ell, sobre Wert i la llei a l’escola catalana. I em pregunto: ¿és perquè estem en campanya o perquè seran així de petits sempre, com els partits que diuen haver vingut a rellevar en fons i forma? ¿Faran, en definitiva, com Wert i Mariano Rajoy (que l’impulsa des de Moncloa), política petita?

La pobra parròquia del PSC ja estava feta al fet que els seus companys del PSOE, en polèmiques d’aquestes, es fonguessin al Congrés dels Diputats. És el que té el federalisme entès a l’espanyola. De fet, al PSOE, de fa dècades se li ha notat tant que és federalista com que és republicà. És a dir, entre poc i gens. Però ara té nous companys de viatge per decebre expectatives dels qui a Catalunya encara esperen algun gest diferent, de fons i de respecte per Catalunya i la seva identitat. En aquest sentit, els qui confiaven en el federalisme de Ciutadans ja sabien que la idea és pura retòrica, com els tres quarts del discurs de Rivera. Per aquest flanc cap problema. Però, ¿i per als creients en Iglesias i la seva revolució? Veurem. Veurem si realment n’esperaven alguna cosa diferent.

Perquè, certament, com ha vingut a dir Rivera aquests dies de campanya, cal implicar els joves en el canvi polític. Però si aquesta idea es queda a implicar els joves en allò que alguns han descrit com la política vella, assumint-ne els seus fets i paraules, malaguanyada incorporació. Haurem tirat d’una nova generació i d’unes noves tecnologies, per vehicular discurs vell. Haurem sumat joves-vells a una política cansada que així seguirà camí de l’esgotament total, amb desconnexió prèvia i accelerada de les capes més conscienciades de la ciutadania, per exemple a Catalunya.

(Per llegir l’article a El Periódico, cliqueu aquí)

Es resisteix a deixar l’escena. A l’actual govern de Mariano Rajoy en principi li queden encara uns mesos de vida… i amb ells, a José Ignacio Wert (també en principi) com a ministre. Aquest dijous, a Els Matins de TV3, vam haver de tornar a parlar d’ell i el català a escola, i fa la fila que no serà l’última vegada. Aquí us en deixo el vídeo, amb nosaltres a partir del minut 1:16:00.

«L’Alicia té sort de l’estil Mariano Rajoy, que consisteix a deixar morir els temes, i ara vindrà l’estiu, i au, a pensar en les vacances i a veure qui recorda res de tot això en tornar-ne», exposa un alt càrrec de la formació. Però entre els més escèptics s’adverteix: «Els advocats dels empleats de Método3 ja han deixat clar que no pensen assumir el mort i això ens perseguirà». Davant d’aquesta perspectiva, al partit ja han començat a pensar en el dia després d’una líder a qui molts veuen «amortitzada». 

L’opció més repetida entre bambolines és la d’una bicefàlia a la cúpula del PPC, amb Enric Millo al capdavant del grup parlamentari i amb Dolors Montserrat i Montserrat, vicepresidenta tercera al Congrés, com a líder del partit. 

Opcions de relleu 

Montserrat és l’opció de relleu més clara que es contempla, però el ministre Jorge Fernández, gran factòtum intern del PPC, hi té reticències. Amb tot, els partidaris d’aquesta opció asseguren que al final Fernández s’hi repensarà, influït en bona part pel fet que la mare de la liderable, Dolors Montserrat i Culleré, diputada al Parlament, ha estat sempre «un dels seus peons més eficaços i fidels al territori». 

¿Però quan passaria tot plegat? Aprofitant una remodelació ministerial on es recorreria a una tàctica molt típica en certs partits (polítics). Allò que l’entrenador de futbol Javier Clemente va popularitzar amb aquella célebre frase seva: « Patada, patapum, p’arriba ». I fora problemes. Així tindríem l’Alícia a Madrid, aprofitant una remodelació ministerial que es dóna per fet que acabarà arribant. Entre altres, són a la corda fluixa Ana Mato, Pedro Morenés i un José Ignacio Wert que podria estar obrint focs ben grossos pertot, precisament per blindar-se davant la reacció irada dels opositors al Partit Popular. 

El director de Gabinet de Rajoy, el català Jorge Moragas, hi tindrà molt a dir. Com admet un vell militant de l’indret, també a l’hora de decidir si s’habilita per a Sánchez-Camacho aquesta «sortida més que digna a un afer tan sòrdid».

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquest dimarts a La Tertúlia de La Xarxa vam tenir de convidat el diputat de la CUP David Fernández, que em va dir una d’aquelles frases que com a periodista en un primer moment et fa dubtar si l’has encertat: “Bona pregunta”. Bromes a banda, us diré que tenia ganes d’escoltar-lo sobre la LOMCE però també sobre els mals resultats de Beppe Grillo i la recuperació de l’esquerra en les eleccions municipals italianes. S’ha vist clar que el cabreig no serveix per governar? Per donar solucions? La CUP de què té més, de Grillo o de l’esquerra clàssica? Llavors va venir el seu “bona pregunta” i va contestar. De forma molt ben raonada, com és habitual en ell. Aquí l’àudio del programa, amb l’entrevista a la segona part i amb la pregunta ben bé al final de tot.

Ens hem fet grans. Han passat els anys, les dècades, els segles, i res no ha estat possible al servei de canviar-los. Ja no cal. Ells ens han canviat a nosaltres. Massa intents frustrats, massa esforç malgastat. Fa massa temps que badem. Perquè ells no canviaran. La paret seguirà allà, com el Valle de Los Caídos. Fa vergonya però no el toquen. Com el seu immobilisme. Com el seu insult constant a la intel•ligència. Com el seu desafiament sostingut a la lògica més elemental. Com la seva voluntat de separar, de dividir, de crispar, de faltar al respecte. No aconseguiran mai que en això Catalunya els iguali. En això han guanyat, de sempre. Doncs bé, que en la seva victòria hi tinguin la derrota. Catalunya marxa. Ho han aconseguit.

I quan parlo de Catalunya, comptin que ho faig dels catalans. Que ningú no em vulgui agafar per on jo no vaig. No parlo en abstracte. Parlo de les persones. Dels centenars de milers d’Irenes Rigau que hi ha en aquest país. Perquè són molts (ells i elles) els qui responen a un patró de comportament i de manera de ser del tot pausats, educats, ponderats, correctes, raonats i enraonats. Són molts els catalans que són així i als quals Espanya els ha empès a plantar-se. Per dignitat, per coherència, per sentit de la justícia, per obligació. I s’han anat sumant a molts altres que ja tenien la decisió presa d’antuvi.

Dimarts, al ministeri, Rigau al costat de Wert va engrandir. Sense fer res d’extraordinari. Wert ho va posar gairebé tot per ella. I la consellera (en funcions) només va haver de fer el pas definitiu de decidir si pagava la pena seguir xerrant amb una paret. I va decidir que ja no toca suportar més l’insult. Va marxar. No és cap heroïna, simplement s’ha fet gran, s’ha emancipat mentalment. Com ho farà una majoria de catalans (tampoc no en tingueu cap dubte) el dia que pugui decidir. No ens fan falta herois, ens cal emancipar-nos. Però cal fer-ho. Urgeix de fa temps. Només queda aquest (necessari) pas formal. Perquè ens hem fet grans, oi? Doncs potser que el ridícul el facin ells sols.

PD: Ah! I potser també que el dia d’avui, el de la Constitució espanyola, el celebrem tots amb alegria. Perquè sense ella, els Wert haurien hagut de tirar de tota un altra potent eina al servei de la fugida de Catalunya. No sabem de quina, però ja que tenen aquesta, valorem-la.

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)