Aquí us reprodueixo, com a tast, la contra del llibre i l’índex de l’obra. I en seguirem parlant ;)

ÍNDEX 

INTRODUCCIÓ. TRACTAT SOBRE L’ART DE LA INVISIBILITAT TERAPÈUTICA EN POLÍTICA

PRIMERA PART: CAP A UNA TEORIA DELS ASSESSORS

Capítol 1. Repensar les relacions política–mèdia

El segrest intel·lectual

Només un problema de comunicació?

Fantàstic assessor, pèssim portaveu

Capítol 2. Com l’ecosistema condiciona la fauna política. També als assessors

Sense rèplica exacta

Capítol 3. Perfils i rols en l’equip d’assessors. Qui és qui, i qui fa què

El cap de gabinet

El director de comunicació

El cap de premsa o de relacions amb els mitjans

L’expert en demoscòpia

El cap de protocol

El portaveu

L’escriptor de discursos

L’assessor d’imatge

El gestor o responsable de comunitats virtuals

L’expert

Capítol 4. Els nous professionals. La indústria de l’spinning

Capítol 5. Spincidents. Quan el culte a la tàctica es converteix en problema

Mubarak: El que es mou surt millor a la foto?

Sarkozy: el Photoshop com a bisturí

Purnell: Ascens i caiguda en una foto i en política

Sofia: Una reina reconvertida en dissenyadora gràfica?

Capítol 6. Auge (i caiguda?) dels assessors com a factor d’erosió de la democràcia

SEGONA PART: PANORÀMICA D’UN INSTANT EN LA HISTÒRIA

Capítol 7. Zapatero versus Rajoy: la batalla entre bastidors

Un savi escèptic

La crisi de la crisi

La lampisteria de Moncloa

«Los Migueles» i el relat

Ferraz després de Blanco

Rubalcaba i el seu propi relat

La Moragas’ People

Tres gabinets en un

«Que ningú s’atribueixi el ser guru»

A l’Equip B

Un dossier per acció

Capítol 8. Obama i l’altra “Escola de Chicago”

David Axelrod, el guardià del missatge

Valerie Jarrett, «recorda que ets humà»

Robert Gibbs, amb els nois de la premsa

Jon Favreau, el jove «Favs»

Pete Rouse, l’antic «senador 101»

Rahm Emanuel, un veterà de guerra

Capítol 9. Merkel: Les dones al poder (també a l’ombra)

Beate Baumann, «l’entorn»

Eva Christiansen, la tercera dona

Joachim Sauer, «el fantasma de l’òpera»

Capítol 10. Els soferts conseglieri de Berlusconi

Paolo Bonaiuti, «el poli bo»

Gianni Letta, el beat número dos

Niccolò Ghedini, més que il avvocato

Capítol 11. Sarkozy i la seva Cort

Thierry Saussez, el mentor

Franck Louvrier, «monsieur Communication»

Claude Guéant, el Cardenal

Pierre Charron, «el pitjor de tots»

Capítol 12. Dave i els Cameroons

Leana Pietsch, la importància de saber alemany

Steve Hilton, el tercer home

Andy Coulson, un fugaç Alastair Campbell

Ed Llewellyn, un Sir Humphrey millorat

Henry Macrory, piulant més del compte

EPÍLEG: SOLUCIÓ ALS PROBLEMES O PROBLEMA AFEGIT?

BIBLIOGRAFIA

20N, 15M, Mariano Rajoy, PP, Rubalcaba, PSOE, twitter, facebook, administracions grans, petites, Catalunya, País Valencià… l’ús de la tecnologia en les eleccions, arreu.

Divendres passat en vam parlar a L’internauta amb Martí Crespo i Vicent Partal, un programa de Vilaweb i la UOC. Aquí us en deixo l’àudio. Al principi s’enganxa una mica, però a partir del minut 9 s’escolta tot fantàstic.

Amb il·lusió!

El gran guru del màrqueting, Philip Kotler, n’ha proclamat la mort. La del concepte. O més concretament la del concepte antic de la cosa. Diu que part de la base del màrqueting tal i com la coneixem està acabada i que cal que evolucioni en un món hiperaccelerat. Un advertiment que també val per al màrqueting polític i les seves tècniques. I la immensa majoria de polítics, és clar, encara no se n’han donat per assabentats. Kotler ja apunta a la fase 3.0, quan els grans partits ens demostren que a la xarxa encara no han interioritzat ni el sentit del 2.0. La cursa per les eleccions del 20N n’és una nova prova.

La fase 2.0 de la comunicació a través de la xarxa, en essència, implica la cultura del compartir, del dialogar i de la comunicació en horitzontal. I, pel contrari, els grans partits ens demostren que encara conceben internet i les seves diferents plataformes com a pures llançadores de propaganda, de consignes, d’argumentari. I demostren conèixer molt poc uns usuaris cada vegada més exigents quant a la sinceritat amb què els seus interlocutors s’expressen a la xarxa. I, en aquest sentit, quan parlo de sinceritat no em refereixo a judicis de valor sobre allò que diuen i la seva veracitat, sinó sobre el xip amb què s’aproximen als votants potencials, per exemple a través de facebook o twitter.

Fa pocs dies, Mariano Rajoy (perquè ens haurem de creure que va ser ell qui va posar-s’hi) va publicar la seva primera piulada a la xarxa de microblogging més famosa del moment: “Malgrat la meva inexperiència estreno amb il·lusió el meu twitter”. Intent de ser sincer, la prèvia excusant-se pel desembarcament a les portes de la campanya electoral oficial. I ens haurem de creure també el front il·lusió que apunta. Però, té sentit aquesta via de comunicació, per sistema? La té si el candidat no l’havia fet servir mai i segurament no hi tornarà un cop passada la campanya, com hem vist que es dóna en múltiples casos d’eleccions recents i en tots els pelatges polítics, per exemple com les catalanes del 28N? Definitivament, no (…)

(Per llegir l’article complet, cliqueu aquí)

En l’àrea IV del congrés (Comportamiento político y comunicación política) el grup de treball La mediatización de la política ha discutit entre d’altres comunicacions la de servidor, titulada:  Los nuevos profesionales de la “democracia mediática”. Perfiles y roles emergentes en los equipos de comunicación y estrategia políticos. Us l’he enllaçat per si en volguéssiu fer lectura.

Deixem enrere el toniaira.blogspot.com, perquè ara ja haureu d’accedir a aquest indret sempre des de l’adreça toniaira.cat. I la cosa està pensada per ser molt més funcional, completa i agraïda per a la vista. M’hi podreu trobar més en xarxa. Més diàleg, més compartir. Així, aquí tindreu concentrades fotos via Flickr, documents via Scribd, presentacions via Slideshare, xarxes professionals via Linkedin, vídeos a Youtube, una pàgina amb novetats al Facebook, i el mític Twitter. Passeu, passeu! (tot i que aquests dies amb paciència amb la criatura, que haurem d’anar ajustant on the road)

I us deia doble estrena, i és així. Ja teniu a les llibreries un nou llibre dedicat al meu ministeri: el món compol i de l’estratègia política vist des del prisma d’aquells que el pensen i l’executen. Un nou exercici d’ornitologia aplicat al món dels assessors de comunicació i estratègia. Aquest cop, amb un esforç d’adaptació i d’anàlisi més ajustat a la nostra realitat més immediata, no anglosaxona.

En el llibre proposo una identificació de rols i perfils professionals que a Catalunya i a l’Estat espanyol són interlocutors per la via dels fets de la figura anglosaxona dels spin doctors. I per posar-hi cares, en la segona part del llibre explico els equips que ho han estat fins ara de ZP i Rajoy, plantejo Rubalcaba i el seu propi relat, i contextualitzo amb els equips dels principals líders internacionals en l’última dècada.

Aquests dies, a propòsit de l’escàndol del News Of the World, s’ha parlat molt d’Andy Coulson, qui va ser dircom (que no cap de premsa) del premier britànic David Cameron. Aquí en teniu bona ubicació, i el per què de la seva caiguda. És un exemple dels molts que confio que us engresquin a llegir el llibre. Merkel, Sarkozy, Berlusconi, Obama, vistos des del punt de vista dels seus equips. De les seves ales oest.

Debatrem sobre els problemes i el futur de les nostres universitats. Aquests dies l’educació superior torna a l’actualitat per l’anunci de la pujada de les matrícules al màxim permès, les retallades i la política de beques, el traspàs de les quals continua encallat. Catalunya vol donar-ne més. El debat de fons però, continua esssent el de la qualitat. Quin grau de preparació assoleixen els universitaris? Els llicenciats surten prou preparats per integrar-se a un món professional cada cop més competitiu?

Teniu més preguntes o reflexions que voldríeu que duguéssim a la taula? Aquí o via facebook o twitter m’ho podeu fer arribar.