Fa uns dies sentia el líder d’Esquerra dir que “el junquerisme és amor” i pensava que això era mentida. Perquè és més (i millor). De fet, que per a molta gent això coli i faci gràcia, és un èxit que justifica el meu raonament. El junquerisme, sobretot, és feina (política) ben feta, i per tant amb el llirimanisme desterrat. Perquè els partits polítics no són oenagés. De la Cup molts van pensar que era el cas, i així ens ha anat a tots plegats, especialment al votant independentista. El fet d’assenyalar que Junqueras i els seus ho estan fent bé no és, així, cap reconeixement de bondat, sinó la constatació que ells, per la seva banda, estan mirant de fer bé la seva feina, i que se n’estan sortint força.

El junquerisme és, per exemple, haver pacificat internament un partit que tradicionalment havia estat una olla de grills. Que això és circumstancial i que la perspectiva de triomf hi fa molt? Sí, d’acord, circumstancial com tot a la vida. I quant a la perspectiva de l’èxit, allò que les enquestes et donen en un món que actua com si fossin ja fets constatats tot i les seves reiterades espifiades, val a dir que no hi era des del principi del projecte Junqueras. Unes quantes coses hauran sabut fer bé, ell i els seus. Que els seus adversaris per un espai polític hi han ajudat? D’acord, és cert. L’actual Partit Demòcrata ha sacrificat bona part del seu patrimoni electoral per un projecte, el de la independència, que n’ha fet fugir uns i dubtar uns altres, i s’està reposicionant en un camp, en un frame, on ERC és forta. Però el PDeCAT té els seus propis reptes, el seu propi camp per córrer i, si uns i altres ho fan bé, la resultant de la previsible pujada electoral d’ERC no hauria de ser necessàriament un daltabaix electoral de l’antiga Convergència. Que molts, visceralment, així ho voldrien? Aquest és un altre tema. I tres quarts del mateix hauria de poder passar amb els Comuns, que han irromput en un espai que podria fagocitar i eixamplar a la vegada l’antic espai del PSC, i que no per competir amb ERC per un tros del pastís electoral ha de desaparèixer del mapa ni ser estigmatitzat per tebi. És diferent, no és ERC, i a la vegada tampoc no és incompatible per col·laborar-hi, amb ells, el PDeCAT i la Cup, en la reivindicació troncal d’aquesta legislatura, que és el referèndum per la independència.

El junquerisme a escala de partit és això i en l’àmbit institucional és haver esborrat aquella imatge nefasta del pas d’ERC pels tripartits. Eren sinònim de xou, de soroll, de desori, d’ineficàcia, de tret al peu. Segur que injustament i reclamant de matís, però això va ser així. I ara, en fons i forma aporten solvència i discreció. Els senyors consellers d’ERC, vicepresident i responsable d’Economia inclòs, ja vesteixen com ministres. I els seus departaments, com els dels senyors consellers i president del PDeCAT, van fent com poden, però sense estridències. Diuen ara que assenyalar que Junqueras ha optat per una estratègia mediàtica de poca visibilitat és criticar-lo, i no és cert. Recordem-ho: no són una oenagé, i a més, polítics forts i amb un plus són necessaris per al procés independentista. Una altra cosa seria que Junqueras assumís aquest rol tota la legislatura, o que això no impliqués feina en el back office i en els moments claus, i per a això ja va bé fer els recordatoris que calguin, i així tothom s’assegura que això no passi, i avall. Però aquesta estratègia val a dir que no només el podria comparar amb Rajoy, sinó amb altres lideratges força més lluïts com el d’Angela Merkel. Menys visibilitat vol dir menys desgast però si implica més feina i resultats, oli en un llum. I podria ser el cas. I això sí que és estimable.

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

S’ha comentat força, i no per manca de motius, el desgavell vital i electoral a cal convergent. Però, en canvi, com si fossin forces polítiques que ja es donen per amortizades del tot, no es comenta gaire la pràctica desaparició d’Iniciativa i l’estancament a la baixa del PSC. Recordem, per a qui no hi caigui o no ho hagi viscut, que aquests partits van governar durant dècades l’Ajuntament de Barcelona. Ara Iniciativa hi torna, gràcies a Ada Colau, i el PSC s’hi ha afegit de resquitlló, però en una posició subsidiària. Si aspiren a tornar a governar al Govern de la Generalitat, on també van campar durant 7 anys de tripartits amb Esquerra, serà igualment amb la participació imprescindible del món Colau. Però res no està garantit.

A can Iniciativa ja donen per fet que el colauisme haurà de liderar la “confluència d’esquerres” que pretenen impulsar junt amb un Podem que a Catalunya, amb un lideratge com el d’Albano Dante Fachin, queda clar que o assumeix el segon pla que va mantenir en les eleccions municipals a la capital, o no podran créixer com pretenen en zones frontereres amb PSC i ERC. Això ho veu tothom, menys Fachin i potser un Iglesias encara noquejat pels resultats del 26-J, amb mala maror interna i amb un recel evident vers el lideratge de l’alcaldessa de Barcelona. D’aquí els numerets de pati d’escola, per exemple reclamant quotes de pantalla i de poder en el Grup Parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP). Un festival de “nova política”, vaja. I, mentrestant, Colau parlant de desnonaments, afortunadament per a ells. Però malauradament per a tots plegats, qualla de fa temps el run-run que l’alcaldessa és en aquest càrrec com a transició cap alguna més alta responsabilitat. És el que té, ser ben bé l’únic reclam electoral d’un espectre polític en convulsió constant.

En paral·lel, al PSC ara estan de primàries i la tria tampoc no la tenen fàcil. Núria Parlon s’hi ha repensat, després de l’espantá que va protagonitzar fa dos anys, i ara ja sí, amb la creença que els socialisme català ja ha tocat fons, pretén desplaçar un Miquel Iceta que va assumir inesperadament el lideratge del partit quan tothom xiulava i mirava a una altra banda. Iceta i el seu equip han fet una feina molt meritòria i han evitat un daltabaix que podria haver estat encara més contundent del que ha anat essent en les seves successives cites amb les urnes dels últims temps. Això sí, a ell el van anunciar (i els seus així ho constataven en públic i en privat) com un líder de transició. Havia d’endreçar la casa i passar el relleu a una nova generació. Ara s’hi resisteix i demana que no l’aturin en aquest moment, en anglès i en homenatge a la cançó de Queen. Iceta, Parlon i Colau, tres polítics en transició, vagin vostès a saber cap a on.

 (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Divendres passat em vaig estrenar fent anàlisi dinàmica de l’actualitat al programa Vespre a La2, en tàndem amb Toni Bolaño, i conduïts Pel Xavi Díaz. Aquests dimarts hi vam tornar. Als links teniu el vídeo dels dos programes, amb naltros només començar. Ens hi veiem , en principi, els dimarts! ;)

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

El viceprimer ministre britànic, el liberaldemòcrata Nick Clegg, va ser la gran revelació de les eleccions al Regne Unit ara fa dos anys. Aquesta setmana ha posat les bases per a la ruptura del primer Govern britànic de coalició des de la segona guerra mundial. De fet, no ho deixa caure ja perquè totes les enquestes apunten a una debacle del seu partit. En aquests moments, els tories del premier David Cameron perdrien molts vots, però els de Clegg gairebé desapareixerien del mapa. Típic. 

El mateix els està passant als liberals alemanys, socis de Govern d’Angela Merkel. Amb Guido Westerwelle van ser la revelació dels últims comicis a la cancelleria i a hores d’ara totes les enquestes els donen per residuals. Ell ja no lidera ni la seva formació política. I si fa o no fa el mateix li va passar a Anxo Quintana, soci nacionalista del PSdeG-PSOE a la Xunta durant una legislatura i no més. En les eleccions següents els socialistes es van ensorrar, però els grans perdedors van ser els nacionalistes de Quintana. Una constant. El vot dels partits petits, més concentrat i ideologitzat, passa més factura quan els seus fallen. ¿I quan les coses van bé? El gran premi, per al més gran, que ho capitalitza i desdibuixa el més petit. L’abraçada de l’ós, en diuen. 

L’ERC d’Oriol Junqueras tem aquesta abraçada, amb el record de la factura dels tripartits encara molt present i amb el record d’un suport a CiU el 1980 que també els va deixar tocats. Volen tornar a governar i sembla que ho volen fer amb CiU, però la por de l’abraçada de l’ós els paralitza. «És necessari fer visible que el pacte serà nacionalment ambiciós», manifesta un dels homes de Junqueras. I admet por de «l’amenaça dels solidaris», en referència a la competència que actualment té ERC amb Solidaritat en l’espai independentista més visceral. «Que no puguin dir que li hem salvat la vida a Convergència», argumenten a ERC. D’aquí ve que en el que denominen «la recta final» dels preliminars amb els d’Artur Mas i Oriol Pujol, ERC llisti condicions al pacte i parli d’«actes de contrició» dels convergents. Junqueras no vol tenir res en comú amb un anglès, un alemany i un gallec sentenciats políticament. Té por de trencar la línia ascendent en els sondejos al ser associada amb CiU, o desinflar-se després d’obtenir uns bons resultats que tornin a convertir ERC en decisiva. ¿Ho superarà?

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)