Sandro Botticelli va immortalitzar la bellesa a ‘El naixement de Venus’, però al seu torn va sortir a l’abisme i va dibuixar el que allà va veure: el mapa de l’infern. Per a molts dels nostres coetanis, una campanya electoral (cada vegada més seguida unes de les altres) s’assembla a una espècie d’infern contemporani, especialment per als molts ateus de la cosa pública, que a més ara no es poden escapar del bombardeig de missatges per totes les vies possibles. Per exemple, a través dels colors, que poden donar vida a un quadre, però que també donen significat a una bandera i al que representa per a molta gent. Per això a la present campanya electoral a Andalusia, veiem sovint Susana Díaz, l’aspirant a la reelecció com a presidenta, vestida de bandera de la comunitat.

Brusa o samarreta blanca que queda conformada com a franja entre el verd de l’americana o caçadora que evidentment no porta cordada. ‘¡Et voilà!’ Allà la tenim, més que embolicada en la bandera andalusa, convertint-se en un estendard amb potes. És com allò que feia Hugo Chávez a Veneçuela, enfundant-se en un chandal amb els tres colors (… Per llegir l’article sencer a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

¿El que va fer Ciutadans i va entronitzar de nou Albert Rivera el mes passat van ser unes eleccions primàries? Sí, a l’espanyola. Molt en la línia d’una de les grans tendències que més han marcat els processos de primàries en els partits espanyols: competició amb un únic candidat amb opcions de guanyar, amb dos aspirants alternatius gairebé desconeguts per la pròpia militància, i amb molt poc temps per a una campanya gairebé inexistent que provoca una baixa participació. ¿Això és el que està passant al PSOE? No. I per això hi ha opció de sorpresa. De totes maneres, aquesta possibilitat aniria molt en la línia del que s’està veient (i que no està donant el millor dels resultats) en molts partits socialdemòcrates del nostre entorn.

“A un secretari general elegit per la militància només el pot treure la militància”. Aquesta frase la projecta la candidatura d’un Patxi López que, paradoxalment o no, segueix al seu lloc sense haver dimitit després que precisament impulsessin el contrari els seus companys del comitè federal, encapçalats a l’ombra per una Susana Díaz que acaba de confirmar que serà candidata a les eleccions primàries del juny per elegir nou líder socialista. En contraposició, la víctima d’allò, Pedro Sánchez, s’erigeix com la possible sorpresa després que, una vegada més, tothom el donés per mort després de la seva decapitació política fa gairebé mig any.

Sánchez pot encarnar un dels valors afegits clàssics d’unes primàries: el candidat antiaparell, aquell que fa sentir a les bases que són elles i no “els de dalt” les que tenen el poder. Si a això s’hi suma que últimament en els partits socialdemòcrates acostuma a imposar-se el candidat en primàries més a l’esquerra, hem d’assumir que Pedro Sánchez té opcions reals de guanyar. També és veritat que quan això passa, fruit que aquí vota sobretot una militància molt ideologitzada i decantada més que l’electorat en general, s’acaben perdent les eleccions. Es guanyen les primàries però el candidat elegit perd els comicis en competició amb altres partits.

PRIMÀRIES POC OBERTES

A Espanya, les primàries encara estan poc obertes més enllà de la militància estricta. En proporció, a l’hora de la veritat, aquest tipus d’elecció compta amb poca participació de no militants, sobretot en comparació amb el que passa en països com la veïna França. Així, el retrat que ofereixen de l’electorat potencial és poc ajustat i no acostuma a impulsar a la victòria en unes eleccions en lluita amb altres partits.

A això Susana Díaz hi vol contraposar el concepte “guanyar”. Una militància socialista que fa temps que passa pel desert de l’oposició, i que veu negra la seva perspectiva de triomf, també vol assaborir alegria. I aquí un candidat que declara textualment que li agrada guanyar, com ho va fer Díaz, també pot generar una expectativa de victòria que acostuma a ser un altre dels factors clau que decanten unes primàries. Sempre parteix amb un plus el candidat que s’intueix amb més perspectiva d’imposar-se als adversaris externs, i això es pot prioritzar a la ideologia.

La presidenta andalusa, de fet, segons les enquestes, és més ben valorada pels votants del PP i de Ciutadans que pels del PSOE. Així podria disputar més vots a aquests adversaris en unes eleccions generals, però abans l’han de votar els seus. Veurem en pocs mesos de què té més ganes la militància socialista en els pròxims temps. Si de més esquerra o més guanyar.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Igual que els clubs de futbol es troben que la mínima polèmica institucional es pot convertir en el gran tema quan els seus equips no tenen lliga i els mitjans van escassos de material per omplir pàgines i graelles esportives, en política, i en època semivacacional, es pot elevar al quadrat la repercussió d’una cosa que en el passat no ha generat un especial enrenou. Ha succeït amb els fanalets amb estelada que l’agrupació local de l’ANC ha promocionat amb motiu de la cavalcada de Reis de Vic. Es munta el gran drama per una cosa així d’absurda, i mentrestant, el Consell de Ministres de Mariano Rajoy fa una setmana va passar de reunir-se, el president del Govern va passejant a trot i amb xandall per Galícia, i el PSOE continua dessagnant-se disparant-se constants trets als peus.

Això de Vic ja fa quatre anys que es promou i ningú havia muntat la polèmica sobreactuada que PP i Ciutadans s’han tret de la màniga aquests dies. I podríem qüestionar-nos si això de «polititzar» les festes amb els nens pel mig no ho fa tothom (amb més o menys èxit de convocatòria), com el PP en dies assenyalats o amb governs municipals com el d’Ada Colau a Barcelona, impulsant pessebres a la plaça de Sant Jaume amb ‘performances’ imaginatives i amb Joan Miró, Pau Casals i J. V. Foix de Reis Mags en lloc de Melcior, Gaspar i Baltasar. Que em sembla genial, que chapeau pels artistes que s’ho han pensat, però que si et va més el solstici d’hivern que el Nadal, no cal que emmascaris el que un pessebre significa, no solament religiosament, sinó també culturalment, socialment i per als nens. Però, tal com he dit, endavant.

Hi ha pocs espais que escapin de la política. Jo preferiria que la canalla no estigués pel mig, però vist l’èxit de tal intenció, i ja que tots s’hi posen més o menys, l’ideal seria no fer gaire l’hipòcrita ni esquinçar-se les vestidures per uns fanalets amb estelada, que, per cert, tot apunta que, després de la propaganda gratuïta, seran uns quants més dels que havien previst en un principi els promotors de la iniciativa.

Per unes altres coses ens hauríem de preocupar políticament. Per exemple, per un PSOE amb vocació de fanalet vermell, entossudit a caure posicions i deixar distància entre ell i el PP. Aquí a Catalunya van dient que el Govern no governa (i per cert, detall: Carles Puigdemont i el seu Executiu sí que s’han reunit els dos últims dimarts, com cada setmana fora del període nadalenc). I allà a Madrid, a mastegots entre companys socialistes, amb la gestora del PSOE que ja sembla la direcció de Susana Díaz, obsessionada amb placar Pedro Sánchez. És la vocació de fanalet vermell que els està enfonsant sense pressa però sense pausa.

Amb raó Rajoy no té res a dir de Federico Trillo i el Iak-42, i Pablo Iglesias pot anar fent vídeos a Youtube i dient que un tronc li ha parlat (en homenatge a la mítica sèrie ‘Twin Peaks’). El PSOE i polèmiques absurdes ja distreuen prou dels problemes reals que els altres tenen a casa.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

El PSOE és un partit segrestat pel seu passat. Ergo el PSC és un partit segrestat per un partit segrestat pel seu passat. I d’aquest bucle no se’n surten. Ahir sentia com Miquel Iceta i Núria Parlón debatien en el marc del seu procés de primàries, i la gran cosa sembla que era que cadascú d’ells emfatitzava que el PSC s’atreviria a votar “no” a Rajoy (s’entenia que amb independència d’allò que fes el PSOE, fins que Iceta va dir que ell estava perquè el PSC fes vot negatiu… i el PSOE també). Es pot tenir un debat més ‘vintage’, antic, superat i de poc interès?

Iceta és un polític que, per la seva audàcia, ja el voldrien en els seus rengles la immensa majoria de partits. I Parlón és una jove alcaldessa que tots intuïm que és un volcà que en qualsevol moment pot entrar en erupció. Totes dues coses són or pur, com deia aquell, aquí i a la Xina Popular. Però al PSC tenen com a destí un pansiment més o menys gradual. És el que passa quan durant massa temps et vens com el ‘progre’ del pati i al final acabes demostrant-te com dels conservadors de l’indret. Conservador el PSOE per tirar del mateix fons d’armari de fa 40 anys, segrestat pels Felipe, Bono, Rodríguez Ibarra i els seus clons Susana, Page i Vara, entre altres perles de la socialdemocràcia més rónega i superada. Ells no es mouen, pel plom a les ales que tenen, però sobretot per una obsessió malaltissa per mirar de conservar allò que els queda, que cada dia és menys. I el PSC és conservador, per no atrevir-se a apostar per res de diferent.

Neix Podem i té mil i un defectes, i molts dels seus tenen tics sectaris i reconsagrats en la línia dels coneguts per tots en les èpoques de màxim auge dels socialistes, però entenen que això de Catalunya va diferent, que cal assumir amb la calma que és una nació, que hem de poder votar i que això passa, de base i sense dramatismes, perquè una colla de diputats ho puguin fer també al Congreso respecte del seu referent espanyol. Això que fins i tot ho capta Pablo Iglesias, a can PSC és un debat encara per superar. I al damunt sembla que en vulguin fer bandera. Deu ser de les poques que els quedaven a mà. I així els va, que només els mira una part significativa de l’audiència quan hi ha ball de bastons.

 (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Encara que sembli mentida, Pedro Sánchez té certs punts en comú (com a candidat en potència, com a lideratge per fer) amb aquell Artur Mas que a principis dels anys 2000 aspirava a consolidar-se com a cap de cartell de CiU. Un punt en comú clar és la seva joventut (política) i la seva bona planta. De tant ‘sex appeal’ que despertava l’un i que ara desperta l’altre, s’ha traspassat certa barrera que ha caricaturitzat aquest factor. ¿Del ‘sex appeal’ al ‘sex reppeal’? ¿De candidat ‘perfecte’ a candidat ‘(im)perfecte’? Els seus adversaris, indirectament, posant-se amb la seva façana, podien posar en dubte el fons de l’aspirant, la seva capacitat real, així com insinuar que el susdit era un producte de laboratori, amb molt màrqueting i eslògan i poca cosa més. Això li va passar a Mas al seu dia, i li ha passat a Sánchez. Però ho van explotar i ho exploten perquè l’atractiu físic segueix sent un ganxo electoral per a cert públic (no anecdòtic). I és que, si com diuen els americans, “el candidat és el missatge”, un líder atractiu genera, d’entrada, més bon efecte que un de contrafet. Des dels candidats de l’Antiga Grècia fins als nostres dies. I és per això que els cartells electorals del líder socialista semblen més portades de revista de moda que productes de màrqueting polític.

¿Un altre ‘link’ entre Mas i Sánchez? Una carrera política a dalt de tot, entesa com una constant lluita contra els elements i contra l’adversitat. Davant d’aquest escenari, Mas va recórrer al seu dia a una tàctica que ara Sánchez ha adoptat en part, també durant aquesta campanya electoral del 26-J: fer-se el mort.

¿Quantes vegades no van donar per mort (políticament) el líder sobiranista, des de la legislatura 1999-2003? I no. Ara, al socialista se’l va donar per mort gairebé des que va ser elegit secretari general del PSOE i al cap de poc temps es va enfrontar amb l’andalusa Susana Díaz, i així ha seguit sent fins a aquests últims dies, quan cau i poc després aprofita l’ocasió per aixecar-se i ressuscitar contra tota lògica després d’haver agafat forces i mirant d’enxampar en un mal moment i per sorpresa els adversaris (interns i externs) que s’hagin pogut confiar. “Aixeca’t i camina”, diu Jesús a Llàtzer en el passatge evangèlic. Doncs sembla com si Sánchez demanés que l’anomenin Llàtzer, que el desafiïn a ressuscitar després de mort. I de moment ho ha anat aconseguint.

UNA CAMPANYA TRISTA

Aquesta campanya socialista ha sigut de les més tristes que es recorden, pel que fa al seu ritme, al seu missatge, als seus grans actes i, en general, pel to, com melancòlic i trist, d’un candidat que fa poc més d’un mes va fracassar en el seu intent (gairebé en solitari) per construir una alternativa de govern al PP de Mariano Rajoy a través de pactes amb Albert Rivera i Pablo Iglesias. Després de generar una gran expectativa contra pronòstic, després d’obtenir els pitjors resultats electorals del PSOE en unes eleccions generals, després de donar-lo de nou per mort, va tornar a ressuscitar i va posar en un compromís els seus adversaris fins al punt de contribuir decisivament a una nova convocatòria electoral només sis mesos després dels altres comicis a Corts.

Van arribar les eleccions i després d’unes setmanes de receptada invisibilitat (de fer-se el mort), va tornar a la càrrega, amb dos clars objectius: buscar el cara a cara amb Rajoy per projectar-se com la seva alternativa, i atacar Podem i Pablo Iglesias, la seva clara font de fuga de vot. Identificat el primer pels estrategs conservadors, amb Jorge Moragas al capdavant de la campanya de Rajoy, el PP va apostar per un debat a quatre que buscava diluir Sánchez amb Rivera i el líder podemista. I va arribar el dia del programa i efectivament va passar el que s’esperava, amb un agreujant: segurament Sánchez no tindria una oportunitat més com aquella per intentar capgirar l’agenda i els pronòstics, especialment els més negatius que el projectaven com un insuls i amb poc fons, especialment en contrast amb el seu principal adversari pel graner de vot de l’esquerra.

Va desaprofitar aquella ocasió, es va tornar a projectar la seva mort política a l’horitzó, però d’allà va passar a focalitzar els seus mítings amb un clar objectiu, ara sense complexos: atac sistemàtic a Iglesias i a Podem. “Ho hauria d’haver fet molt abans”, em deia un vell estrateg socialista fa uns dies. I tenia raó. Però segurament, si ho hagués fet així, Sánchez no hauria tingut una d’aquestes ‘vides’ a la recambraa les quals recorre quan gairebé ningú compta amb ell. ¿N’hi quedarà alguna després d’aquest 26-J? Potser la de condicionar la majoria de govern que sigui (amb PP o amb Podem), fins i tot havent tret un resultat electoral escàs i sense opcions de liderar. Podria passar si, al capdavall i de nou contra pronòstic, a la seva pròpia casa li perdonen la vida.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)