El Debat de La 1 amb Santi Vila

Aquest dijous, a El Debat de la 1 hem fet anàlisi de l’entrevista a Santi Vila, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya. I també hem parlat de cultura en dies previs a la diada de Sant Jordi i sobre les tensions internes que hi ha al Govern de la Generalitat després de diferents declaracions dels socis de govern. Tot això a plató amb el director i conductor del programa, Quim Barnola, i un servidor debatent amb Astrid Barrio, Joan López Alegre, Nacho Martín, Andreu Mayayo i Esther Vivas.

Fa un parell d’anys, van nomenar un bon conegut (no tant com amic) secretari general d’un Departament del Govern. El vaig voler felicitar i li vaig demanar qui seria el seu gran projecte. Em va dir que cap, no fer soroll, no fos cas. Jo vaig preguntar “no fos que… què?”, i ell em va contestar “no fos cas que el conseller (de qui penjava i que entenc que l’havia nomenat) no s’emprenyés. Repregunta: “Com?”. Reresposta: “Sí home, que no pensi que vull destacar massa i que no se senti amenaçat”. En un context polític on malauradament aquest trist procedir no és anecdòtic, personatges com Santi Vila destaquen per poc que faci.

Jo no sé si és el millor candidat al Consell Nacional d’això que de moment han anomenat. No sé tampoc si serà la millor opció com a candidat del PDC (quan se’n digui oficialment) a l’alcaldia de Barcelona, ara que ell hi apunta menys dissimuladament. De fet, puc tenir la intuïció que pot ser així en tots dos casos, però no en tinc la certesa. Ara bé, el que tinc claríssim és que la seva no és una opció mediocre ni inercial. Va a contracorrent? Sovint, però de moment no ha comès grans errors. Sorprèn? Sí, té aquell rampell maragallà amb un punt de geni tocat per la tramuntana que, efectivament, agafa desprevingut. Incomoda certs instal.lats? Molts, de dins i de fora del seu partit, que ja és. Té allò que diu en un dels seus llibres del “perfil propi”? Sens dubte, i fa temps que, amb un hiperlideratge com el d’Artur Mas al seu partit i Govern, ha sabut treure el cap i aixecar el dit i existir en el mapa, com pocs dels seus correligionaris, alguns d’ells amb més poder polític que ell en més d’un tram del trajecte.

Dic això i no sé si els projectes de Vila quallaran. Però ho intenta, que no és poc. Genera expectativa. I això suma. I, per a mi, el més important és que a més sona a símptoma del que està passant a l’antiga Convergència, que malgrat cert fatalisme que els sobrevola (a ells i a la seva projecció de futur) de fa temps, no acaba de rendir-se i es reivindica. Reivindica el seu espai i no ser arrossegada per la inèrcia i per uns vicis acumulats que n’han estat llast important. Fer-ho, en general el PDC i en particular en Vila, no és en absolut garantia d’èxit. L’absurd, en tot cas, si es donen les circumstàncies que acompanyin, seria ni tan sols intentar-ho.

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Convergència es mou, i no només al Congrés. El conseller Santi Vila ha descrit davant les càmeres la seva idea del que ha de ser el partit. El diputat Carles Campuzano s’ha postulat des de l’ala socialdemòcrata. I tot això en obert, mentre Germà Gordó, diputat i exconseller, molt fidel al seu estil, feineja partit endins, lluny dels focus de les càmeres. Ell també es mou en la cursa pel lideratge de l’espai polític convergent, remenant peces que projecten la seva idea de partit, però començant per la seva plaça forta: Barcelona, i concretament la federació barcelonina de Convergència.

El congrés per elegir la cúpula del partit a la capital és previst que es faci després del que ha de «refundar» o reformular de cap a peus el partit en conjunt. Per tant, ningú no sap del cert com anirà o es plantejarà el debat barceloní a nivell de Convergència o de la plataforma que es derivi de l’important conclave sobiranista del juny en què ja treballen Artur Mas i el seu equip. Però com les diferents famílies o corrents de l’actual partit enfoquen la «batalla» barcelonina apunta pistes que en transcendeixen. Per exemple, hores d’ara la candidata de Gordó a presidir la federació de Barcelona de CDC, l’actual directora de l’Institut Català de les Dones, Teresa Pitarch, ja comptaria amb el suport de 8 dels 11 presidents d’agrupació que hi ha. Davant seu es prefiguren dues candidatures alternatives. La de Mercè Homs, germana del portaveu de Democràcia i Llibertat a Madrid i regidora que quan acabi l’actual mandat municipal farà 12 anys que n’és, i la de Carles Agustí, assessor a la Diputació, a qui els de Gordó no donen «cap opció».

Gordó i els seus necessiten proves de força, i aquest xup-xup previ al congrés barceloní els pot ajudar. Barcelona té poder. La seva federació convergent és important en l’elecció de secretari general. Gordó es reivindica i el model de partit que proposa amb l’excusa de la renovació de la federació de Barcelona és evident que és extrapolable al conjunt d’una Convergència que vol sobiranista, de centre ampli, i amb primàries per elegir càrrecs de partit i caps de llista. A més diu voler recollir el guant de la reivindicació d’una base que reclama limitació de mandats. Si s’apliqués la seva proposta en aquest àmbit (i amb voluntat de ser retroactiva), cap dels actuals regidors convergents a l’Ajuntament de Barcelona podria repetir. Tampoc Mercè Homs, en cas que no fos cap de llista i a partir d’aquí es plantegés alguna fórmula per trempejar o adaptar la norma. Hi ha partida. Moviment.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

El passat que no passa. O allò del «tot torna» aplicat a la política. Fa unes setmanes, el periodista Francesc-Marc Álvaro va reeditar (ampliant-lo i actualitzant-lo generosament) un seu llibre del 2003,Ara sí que toca!, ara amb el subtítol El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol. Recepta obligada per entendre quina Convergència i quina CiU queda en peu després del tsunami del casPujol. Perquè sí, més enllà del fenomen Podem i Pablo Iglesias hi ha vida. Concretament la dels partits que ja són a les institucions, no només en potència. Saber d’on vénen aquells que els impulsen dóna pistes de cap a on poden anar, i amb ells força més gent.

William Shakespeare deia que el passat és un pròleg. I bé, això ens demostra Álvaro amb el seu llibre sobre els orígens del pujolisme i allò que en va ser pecat original i greu motiu de desgast anys després. ¿Quina Convergència tindrem en els pròxims temps i com decantarà escenaris? El recorregut dels qui ara la lideren ens en dóna pistes. I, per exemple, quan joves dirigents de present et diuen «qui ara mana a Convergència (al partit, a Còrsega 333) és Carles Campuzano», evidentment ho diuen perquè no confien en l’actual coordinador general del partit, Josep Rull, perquè en volen desgastar la figura, però també perquè tenen present la llarga amistat i les batalles que durant dècades l’han unit a un dels diputats més veterans (no per edat) de CiU a Madrid. Ells, en el seu dia, eren sobretot de la JNC (la Joventut Nacionalista de Catalunya), i en aquelles èpoques, vells i bells temps (comparats amb la duresa del present) ja lliuraven batalles internes i externes, per exemple en contraposició a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), on algun d’ells també hi va passar convulsament, i on hi van destacar altres com Quico Homs, Quim Forn o Oriol Junqueras.

Aquells vells temps també queden. Expliquen fílies i fòbies del present. Químiques. Fusions i fissions que fan la política d’ara i que construeixen (o tot el contrari) la de demà. I explica moviments, que no fan soroll però que últimament s’acceleren i alguns donaran fruit (o no). En els últims temps, per exemple, el conseller Santi Vila iRull, amb discursos al voltant del sobiranisme ben matisats i tots dos amb passat a joventuts de partit, busquen harmonia. ¿Com miren de trobar-la? En el seu cas, fent de ròtula, amb un Damià Calvetactual responsable de l’Incasòl, que penja de la conselleria de Vila, i company de Rull en mil i una batalles a la JNC. El passat, sempre pròleg. Veurem de què.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

L’última enquesta del Centre d’Estudis d’O-pinió (CEO) ha tornat a posar damunt la taula una projecció de vot que de cara a unes eleccions al Parlament amb l’actual esquema de partits, cadascú per la seva banda, deixa les coses com estan ara quant a suma de blocs. Això sí, amb molt més desgast dels partits fins ara grans (especialment CiU i PSC) i amb un frec a frec en la disputa per la primera plaça entre la formació d’Artur Mas i l’Esquerra d’Oriol Junqueras. ¿Què solucionaria això ara? Es fan aquesta pregunta a Convergència i més enllà. Perquè un dubte raonable emergeix d’entre les anàlisis que aquests dies es fan a tomb de les bondats d’una o altra fórmula per concórrer a unes eleccions de caràcter plebiscitari: davant d’un escenari com aquest, ¿amb quina Convergència hauria de pactar Junqueras o qui sigui? Misteri. Més que en el somriure de la Gioconda.

I és que està força clar que si perd les eleccions o rep un nou càstig a les urnes, un Mas que ja ho hauria provat tot per mirar de convèncer, plegaria. Diuen aquells que el coneixen bé que marxaria de forma elegant i sense fer soroll. Però si fos així, ¿llavors qui agafaria les regnes de Convergència? I, si ho feia, ¿seria per replantejar l’estratègia actual o per persistir-hi malgrat haver perdut bous, esquelles, molts diputats i fins i tot el líder? Aquests interrogants són alguns dels que gens absurdament es plantegen convençuts sobiranistes dins i fora de CiU. Aquest és un dels grans dubtes que no es poden verbalitzar per no mostrar feblesa i per no aixecar certes suspicàcies, però que hi és i que explica part de la insistència de Mas a afrontar els propers comicis catalans, si es volen en clau de referèndum per la independència, amb un esquema de partits diferent d’un de clàssic que més que sumar es creu que restaria (no només a CiU). Les incògnites, s’entén, són més en un escenari clàssic i tradicional, que no pas en un d’excepcional. Paradoxa.

Sabem quina Convergència hi ha avui, que viu molt de Mas. Però, ¿i quina hi hauria després d’un escenari com el que preveuen les enquestes? ¿I amb quin lideratge? Molts interrogants, i uns quants noms com els de Francesc Homs, Josep Rull, Santi Vila o Germà Gordó. En privat la majoria d’ells ja no es descarta. I hi ha força distància entre el que suposaria el lideratge d’un o altre. ¿Renovació a fons del partit o no? ¿Masisme sense Mas o canvi de rumb clar? ¿Neteja o reubicació? Ara mateix se’ls giraria molta feina a casa. ¿Massa?

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Des de Convergència s’assumeix que aquesta tardor hi haurà novetats en el procediment judicial que té imputat Oriol Pujol pel cas de les ITV, i que a partir d’aquí caldrà moure’s. Des del mateix Govern un dels homes més propers al president assumeix que «cal fer alguna cosa, s’ha de reaccionar, hi ha d’haver sacsejada, perquè el partit (internament) és com si no existís i ningú no hi mana». Conclusió compartida per més d’un pes pesant: a la tardor caldrà fer un pensament, i que es noti. Amb Pujol o sense. 

Segons un dels homes més propers a Mas, a principis d’aquest any, poc després de formar Govern, el president va admetre en petit comitè que el líder que en el futur l’haurà de substituir ja es trobava al Consell Executiu. Noms a retenir, en aquest sentit, són sobretot quatre: Francesc Homs, conseller de la Presidència i Portaveu; Germà Gordó, conseller de Justícia; Santi Vila, conseller de Territori i Sostenibilitat, i Felip Puig, conseller d’Empresa i Ocupació. 

Tots ells han emès senyals en els últims temps sobre la seva voluntat de ser a la cursa per la successió o, com a mínim, han deixat clar que tenen ganes de dir-hi la seva i ser decisius en el procés quan sigui arribat el cas. Queda lluny, o aquesta és la idea amb què treballen a CiU, però en els temps convulsos que viu la societat i la política del país, ja res no es pot guionitzar o calendaritzar com anys enrere. En aquest sentit, una propera remodelació de Govern i la reestructuració de la cúpula de Convergència poden donar pistes interessants. Sobre si segueixen en clau només de crisi o si opten per la catarsi.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)