El puny i la rosa són dos elements gairebé imprescindibles en la simbologia de la socialdemocràcia europea, encara que ni això va ser així sempre en el cas del PSOE, ni ho ha mantingut a capa i espasa en tot moment. Va començar amb una ploma i una enclusa, que als anys 20 del segle passat volien representar la unió del treball físic i l’intel·lectual. No seria fins a les primeres eleccions després de la dictadura, el 1977, que els socialistes estrenarien el seu símbol més conegut, del dissenyador José María Cruz Novillo: el puny i la rosa, inspirats en el símbol dels socialistes francesos. Això sí, mentre que la mà que sosté la rosa socialista francesa és la dreta, en el cas espanyol és l’esquerra.

I quan va desaparèixer aquest símbol dels cartells electorals del PSOE? En un dels moments més baixos de valoració dels socialistes espanyols. En les eleccions del 2011. En plena crisi econòmica mundial, després de la gestió percebuda com a molt deficient de José Luis Rodríguez Zapatero i del seu Govern, el PSOE va haver d’avançar eleccions, substituir el candidat que havia eclipsat les sigles del partit amb el seu famós ZP, i va haver de recórrer a Alfredo Pérez Rubalcaba. Com en tantes altres ocasions, partits i circumstàncies, el candidat era el missatge. Així, no apareixerien al cartell ni unes sigles socialistes identificades amb la crisi i la mala gestió econòmica, ni l’adreça web del partit.

Aquella va ser la primera vegada en 34 anys que el símbol de la rosa i el puny no apareixia en un cartell del PSOE. Uns anys abans, el 1994, en un altre moment de crisi d’imatge (i més enllà) dels socialistes, després de la pèrdua de la majoria absoluta el 1993 i immersos en els coneguts llavors com «els anys de la crispació», el dissenyador Rafa Celda va proposar una reversió del símbol que es quedava només amb els pètals de la rosa. El disseny era atrevit i modern però va caure en mal moment. Va ser caricaturitzat des del principi com el «logo de la carxofa» (s’assemblava a això, deien) i no s’arribaria a adoptar mai.

Els cubs vermells

No seria fins al 2001, després de l’accés de ZP a la secretaria general del PSOE el 2000, quan es culminaria un redisseny de la imatge dels socialistes espanyols. Dos cubs vermells, en la línia del que marcava la tendència en partits socialdemòcrates europeus com el danès, l’SPD alemany o el Labour britànic, que incorporarien les sigles PSOE a l’esquerra i els tradicionals puny i rosa a la dreta. Es tractava d’homologar-se amb els referents dels partits més potents de l’entorn europeu. I alguna agència fins i tot va proposar atrevir-se a revisar el branding i apostar per una gamma de vermells que arribés a tons ataronjats, però es va declinar l’opció.

La idea dels dos quadrats anava en la línia que, en un moment donat, el puny i la rosa acabessin caient. Ho acabarien fent bastant després, en els cartells electorals de Pedro Sánchez en els comicis del 2015 i el 2016, amb unes estilitzades sigles PSOE amb un barret vermell en forma del guió baix que dibuixen els teclats d’ordinador. Idea de modernitat. Però com diu la cançó, «ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio». L’hi podrien cantar els socialistes al seu símbol del puny i la rosa.

En la conferència política del 2013, s’havia apostat per un Socialistes on la t era la tija que culminava en una rosa. Un nosaltres a l’estil Podem o Ciutadans, que no es va acabar de consolidar tampoc en un PSOE que fa anys que va canviant la seva imatge, bastant en la línia de la seva difícil recerca de l’estabilitat i la definició política.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Un president que insulta i que diu que no té per què escoltar segons quines coses en un debat, o està desesperat o és així. En qualsevol dels dos casos és un dirigent que, en fer això en un cara a cara, no es cobreix precisament de glòria. Mariano Rajoy, en aquest sentit, va sortir del cara a cara amb Pedro Sánchez bastant menys tranquil de com hi va entrar. Va sortir nerviós, de fet. I el socialista, de qui tants n’esperaven tan poc, va aguantar, incansable, desafiant, però sense insultar, sense espantar, mirant de desgastar l’adversari colpejant on fa més mal (concretament al PP): pel front de la corrupció.

Roí, mesquí, menyspreable i miserable. Tot això ho va repetir un munt de vegades, i clarament descol·locat, un Rajoy fora de si. I ho va dedicar a Sánchez després que el socialista li digués que no és un president decent a col·lació del cas Gürtel i Bárcenas. Aquí el president del Govern va perdre els papers i la seva tradicional flegma i desdeny autocomplaent. I va repetir al seu contrincant allò de «miserable», com quan el ministre de l’Interior de l’11-M, Ángel Acebes, mirava de desacreditar aquells que s’oposaven a les seves «dues línies d’investigació» amb ETA pel mig per explicar els atemptats d’Atocha.

És fàcil ser flegmàtic i fer veure que tot et rellisca quan no se surt del complex de la Moncloa més que en cotxe oficial o per anar a llocs amb moqueta i simulacres de roda de premsa controlada. Sánchez va posar molt tens Rajoy (pels seus tics els coneixereu) com mai ho havien fet Rubalcaba o Zapatero. És clar que als anteriors líders socialistes, el popular s’hi enfrontava com a aspirant, mentre que ahir havia de defensar la seva gestió. I va quedar bastant clar que malgrat el relat oficial que volen vendre des del PP, quan accedeixen a la contraposició d’arguments, justificar-se no els és gens fàcil.

Rajoy va quedar tan obcecat amb el gran desaire que va considerar que li havia dedicat Sánchez en retreure-li el cas Bárcenas, que quan Catalunya va sortir en el debat, ja no admetia ni que estava d’acord amb Sánchez en la major part de la recepta, i fins i tot li va preguntar al socialista pel concert econòmic i sobre si estava d’acord amb Artur Mas. El candidat del PP estava clarament fora de si. Sánchez (qui ho havia de dir) ho havia aconseguit. Descol·locar Rajoy com segurament no ho hauria fet Pablo Iglesias o Albert Rivera. Una dada a retenir. ¿Qui posa més nerviós Rajoy? Ahir el cara a cara ens en va donar una pista.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquest dijous la pregunta del dia a ca Els Matins ha estat: “El PSC s’hauria de sumar al Pacte Nacional pel Dret a Decidir?”. I n’hem parlat. Jo considero que si no ho vol (allò que queda amb les sigles de PSC) i no ho pot fer (perquè el PSOE no li ho permetrà), la pregunta es respon sola: NO. Però evidentment, debat se’n pot fer i ha estat el cas. Aquí us deixo el primer tram de la tertúlia. Aquí el segon.

Què fa que un jove català, d’esquerres, de vint-i-pocs anys i contra la “política vella” es faci de Podem i no de la Cup? Està per la consulta? L’eurodiputat de Podem Villarejo ja sabem que no. I ell? I podria estar pel #SíSí? D’això i de molt més vam parlar divendres a L’Oracle de Catalunya Ràdio amb Marc Bertomeu, del partit-moviment de moda. Ens ho va explicar força bé. Aquí us en deixo l’àudio. I aquí piulades-resum de la seva intervenció que en van fer els companys del programa:

“La nit electoral esperàvem 1-2 eurodiputats, màxim 3-4. Els 5 van ser una sorpresa” @MarcBertomeu @Podem_BCN

“Vam anar a escoltar la proposta de #GuanyemBarcelona per decidir en assemblea com els podem ajudar” @MarcBertomeu @Podem_BCN

“Hi ha intenció de constituir un Podem Catalunya, però primer cal decidir-ne el programa” @MarcBertomeu @Podem_BCN

“Cal obrir espais de participació abans de decidir a quin electorat ens dirigim” @MarcBertomeu @Podem_BCN

“Fa uns anys, Willy Meyer (EU) no hagués dimitit. És l’èxit d’una nova forma de fer política” @MarcBertomeu @Podem_BCN

“Farem campanya per la consulta, però no pel Sí o el No. No farem doctrina com els partits tradicionals” @MarcBertomeu @Podem_BCN

“Defensem el dret a decidir fins a la desobediència” @MarcBertomeu @Podem_BCN

“L’opinió del sr Jiménez Villarejo contra la consulta és personal” @MarcBertomeu @Podem_BCN

“El que ha de canviar és la cultura política, que la gent entengui que la cosa pública és de tots” @MarcBertomeu @Podem_BCN

Aquest dijous, la pregunta del dia a Els Matins de TV3 que es va proposar als espectadors va ser: “Creieu que la infanta acabarà seient al banc dels acusats?”. I a la taula d’actualitat vaig debatre amb Antoni Puigverd, Magda Oranich, Josep Maria Ureta i Xavier Graset sobre la imputació de la infanta. També vam comentar l’entrevista que na Lídia Heredia li acabava de fer a Ramón Jáuregui,  i també vam parlar sobre l’aprovació, en aquell moment mateix, d’una moció al Parlament que demana un referèndum consultiu sobre monarquia o república. Aquí us en deixo el vídeo.

Dimecres 18 vam tancar temporada a cal Polièdric, amb l’home de la setmana: un Miquel Iceta embalat camí de la primera secretaria del PSC. Aquí us deixo “l’hora de periodisme polític a la ràdio pública i nacional de Catalunya” (com sempre rebla en Martí Farrero) que vam compartir amb ell.

Ho va dir dimarts passat en Bolaño, que li té moltes ganes perquè segons ell “és el candidat de Rubalcaba”. Veurem si es compleix el vaticini. En tot cas és cert que amb Pedro Sánchez al PSOE hi ha alternativa. I al PSC? Alternativa al de sempre, que és Miquel Iceta? Desert. Aquí us en deixo el vídeo, on per cert també veureu en Margallo dient que Catalunya es pot tirar en avió sense paracaigudes. Nova boutade en boca d’un ministre espanyol sobre el dret a decidir.

Raimon, guardonat aquesta setmana amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va donar a llum el 1964 la cançó D’un temps, d’un país, en què parlava amb esperança «d’un temps que serà el nostre, d’un país que mai no hem fet». Cinquanta anys clavats després, una realitat política i social molt diferent ha fet que un grup de polítics s’adoni (finalment) que el temps i el país que han construït durant anys ha canviat. Que van sumar en etapes, trinxeres i responsabilitats diferents, però que aquest ja no és el temps ni el país que els va fer protagonistes. 
Joan Carles I, després de gairebé 40 anys de regnat, cedeix finalment el pas al seu fill Felip. «Abdica a contracor», com han advertit des d’un primer moment els que el coneixen bé. Ho fa, però no serà present en l’acte de coronació del nou rei perquè diuen que «vol que tot el protagonisme sigui per a Felip VI». Però amb la seva absència Joan Carles I també serà protagonista, com ho seran la seva filla Cristina i el seu gendre Iñaki Urdangarin. Ells, de fet, personifiquen el que la Casa Reial espanyola vol deixar enrere. El que ha situat la monarquia en el moment més crític i en la diana de les crítiques durant anys, amb un Joan Carles I que en va ser el gran actiu i impulsor, però que ha demostrat durant el crepuscle com a monarca una nefasta adaptació a un nou temps i a un nou país. 

Ja no són intocables 
Un nou context en què la monarquia i els seus protagonistes ja no són intocables. Un nou món on el temps no ho cura tot, on un rei no pot dir en un discurs de Nadal que «la justícia és igual per a tothom» i pretendre que la gent s’ho empassi mentre veu com actuen amb la seva filla les estructures de l’Estat. Una nova (i crua) realitat social, en què no pots dir que pateixes «amb el patiment dels espanyols» mentre alhora creus que ser descobert de safari de luxe a Botswana no tindrà conseqüències. Finalment ho ha assumit. 
Igual que Alfredo Pérez Rubalcaba ha acabat assumint que amb ell el PSOE anava de dret al desastre. I per decidir-se ha necessitat totes les enquestes del món i terrabastalls electorals de grans dimensions que primer van donar la majoria absoluta a Rajoy a les eleccions al Congrés del 2011 i després van provocar un drenatge de 2,5 milions de vots a les europees. Alguns diuen que no perdia la fe en «algun miracle» que canviés la seva sort o la de Rajoy. 
Alguns altres el descriuen com un «jonqui de la política», enganxat al poder. I així va ser com va fer de tot, de perfecte Rasputina l’ombra de Felipe González, d’Almunia i de José Luis Rodríguez Zapatero, fins que aquest darrer es va cremar acceleradament amb la seva nefasta gestió de la crisi i «l’avi va heretar del nét». Difícil paperot, «però si algú podia mirar de remuntar allò, era Alfredo». I no va ser el cas. Grinyolava amb els nous temps. Havia rellevat l’home que havia representat un canvi generacional que també volia ser sinònim de modernització i renovació. I Rubalcaba, incapaç de fer ni un tuit, un home que en un acte electoral de cap de setmana enmig de la muntanya anava amb mocassins, es va demostrar clarament com una opció fallida per reimpulsar el PSOE. Fins i tot era manifestament poc creïble com a defensor del federalisme, ell, a qui durant els seus anys de govern, quan era conegut com «el Fouché espanyol», el descrivien propis i estranys com «el gran jacobí». 
Simplement no era l’home que necessitava el PSOE ara i aquí. ¿Havia estat un home determinant en moments clau per al partit? Sens dubte. Però en el tram final com a candidat i secretari general del partit ha estat decisiu, sobretot, per contribuir a enfonsar-lo.
I si parlem de líders polítics desubicats, Pere Navarro, entre els que se’n van aquests dies, s’emporta la palma. «Com un pop en un garatge», el descriu un dirigent socialista dels que el van animar a presentar-se i, alhora, dels que feia temps que ja no confiaven gens en ell. Va ser un bon alcalde de Terrassa, o almenys així l’hi reconeixen conciutadans seus i polítics de tots colors. Però l’exemple fa bona aquella dita popular que diu que «no tothom serveix per a tot». Va assumir el poder, empès pel nucli dur del PSC (ja molt tocat), que tenia al cap una fotografia del partit que ja no era. Es va presentar a unes eleccions catalanes que volia afrontar «en clau social», però assumint un eslògan («federalisme») que entrava de ple en la dialèctica nacional. Va començar la legislatura dient que s’abstindria en tot allò referent al dret a decidir (que ell havia incorporat en el seu programa electoral) i va acabar, «tard i malament», com assumeixen al partit, fent-se la foto el Dia de la Constitució a la Delegació del Govern espanyol a Barcelona, amb Alicia Sánchez Camacho i Albert Rivera. 
Va fer això i va protagonitzar un culebró absurd, fent d’una agressió a mans de «la senyora de Terrassa» una derivada sobre un «clima de crispació a Catalunya» que ell va copsar per «percepcions», i que d’altres, com Rosa Díez (UPyD), van aprofitar per dir que a Catalunya es viu una «violència insuportable». Va fer tot això i va sonar a extraterrestre. Com hauria dit el mateix Raimon, fora «d’eixe món». 

Desbordats pel present 
Fora de context. Desubicats. Aptes per a altres moments i altres contextos, però desbordats pel present i amb escassa perspectiva de futur. El mateix li ha passat a un Jordi Portabella que era cap de llista d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona des de 1999. I ha costat que l’equip d’Oriol Junqueras, d’una nova Esquerra que té poc a veure amb aquella en què Portabella es va afiliar el 1987, el convencés que havia de fer «un pas enrere» i «un gest de generositat» com el de Joan Puigcercós i el d’una direcció que s’havia socarrimat amb les apostes pels tripartits. Només en quedava ell, d’aquella etapa, com a cap de cartell. Ja feia temps que s’havia donat el relleu al Congrés i al Parlament, i encara quedava el Cap i Casal .Perquè ERC parla d’un «nou país» , però va entendre ja fa dies que per mirar de liderar-lo abans havia de fer un «nou partit». Amb cares noves. 
I de tots ells, de tots els líders polítics que els darrers dies han optat per la retirada, només n’hi ha un que ha optat per fer-ho per fascicles: Josep Antoni Duran Lleida. Aquesta setmana encara citava Francesc Cambó al Congrés, quan aquest era el referent de la CiU de fa uns quants anys, d’aquella que volia «modernitzar Espanya des de Catalunya». La que liderava a Madrid Miquel Roca i a Catalunya un Jordi Pujol aleshores abonat al «peix al cove». Però allò va passar, progressivament i adaptant-se a una nova societat en què la centralitat del catalanisme s’ha desplaçat cap al sobiranisme. Però Duran encara no. I no sembla que hi reflexioni, de moment. I així segueix predicant al desert del Madrid polític per un «gest» del poder espanyol que no arriba. «No m’han donat ni aigua», es va lamentar. I el cas és que sembla com si encara se’n sorprengués, quan això a Catalunya la immensa majoria ja ho veu com el més previsible del món. El més normal d’un temps que ja no és el seu, d’un país on difícilment farà com fins ara.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Dijous, a Els Matins de TV3, vam obrir i dedicar bona part del debat amb la pregunta del dia: “La marxa de Navarro és, com diu ell, la millor solució per al PSC?”. Aquí el vídeo del primer tram. Aquí el del segon.