I dues recomanacions de llibre:

“L’AUDÀCIA DE L’ESPERANÇA”, de Barack Obama.
“LA CAMPAÑA EMOCIONAL”, de Guillermo Bertoldi.

Rivera es va saltar control a l’aeroport? Sí? No? I per què, si va ser el cas? Hem de fer cas o donar bola als rumors? Avui, a “El perque de tot plegat” de can Basté, hem tingut una tertúlia amb un interessant moment atemporal. Us la recomano en conjunt, ésclar. Però molt especialment el tram en què hem parlat dels rumors, de com corren com la pólvora a través de xarxes com Twitter, així com també de les portes que s’obren a la intimitat dels polítics (sovint per ells mateixos) i que després són difícils de tancar. Aquí us en deixo l’àudio.

Encara que sembli mentida, Pedro Sánchez té certs punts en comú (com a candidat en potència, com a lideratge per fer) amb aquell Artur Mas que a principis dels anys 2000 aspirava a consolidar-se com a cap de cartell de CiU. Un punt en comú clar és la seva joventut (política) i la seva bona planta. De tant ‘sex appeal’ que despertava l’un i que ara desperta l’altre, s’ha traspassat certa barrera que ha caricaturitzat aquest factor. ¿Del ‘sex appeal’ al ‘sex reppeal’? ¿De candidat ‘perfecte’ a candidat ‘(im)perfecte’? Els seus adversaris, indirectament, posant-se amb la seva façana, podien posar en dubte el fons de l’aspirant, la seva capacitat real, així com insinuar que el susdit era un producte de laboratori, amb molt màrqueting i eslògan i poca cosa més. Això li va passar a Mas al seu dia, i li ha passat a Sánchez. Però ho van explotar i ho exploten perquè l’atractiu físic segueix sent un ganxo electoral per a cert públic (no anecdòtic). I és que, si com diuen els americans, “el candidat és el missatge”, un líder atractiu genera, d’entrada, més bon efecte que un de contrafet. Des dels candidats de l’Antiga Grècia fins als nostres dies. I és per això que els cartells electorals del líder socialista semblen més portades de revista de moda que productes de màrqueting polític.

¿Un altre ‘link’ entre Mas i Sánchez? Una carrera política a dalt de tot, entesa com una constant lluita contra els elements i contra l’adversitat. Davant d’aquest escenari, Mas va recórrer al seu dia a una tàctica que ara Sánchez ha adoptat en part, també durant aquesta campanya electoral del 26-J: fer-se el mort.

¿Quantes vegades no van donar per mort (políticament) el líder sobiranista, des de la legislatura 1999-2003? I no. Ara, al socialista se’l va donar per mort gairebé des que va ser elegit secretari general del PSOE i al cap de poc temps es va enfrontar amb l’andalusa Susana Díaz, i així ha seguit sent fins a aquests últims dies, quan cau i poc després aprofita l’ocasió per aixecar-se i ressuscitar contra tota lògica després d’haver agafat forces i mirant d’enxampar en un mal moment i per sorpresa els adversaris (interns i externs) que s’hagin pogut confiar. “Aixeca’t i camina”, diu Jesús a Llàtzer en el passatge evangèlic. Doncs sembla com si Sánchez demanés que l’anomenin Llàtzer, que el desafiïn a ressuscitar després de mort. I de moment ho ha anat aconseguint.

UNA CAMPANYA TRISTA

Aquesta campanya socialista ha sigut de les més tristes que es recorden, pel que fa al seu ritme, al seu missatge, als seus grans actes i, en general, pel to, com melancòlic i trist, d’un candidat que fa poc més d’un mes va fracassar en el seu intent (gairebé en solitari) per construir una alternativa de govern al PP de Mariano Rajoy a través de pactes amb Albert Rivera i Pablo Iglesias. Després de generar una gran expectativa contra pronòstic, després d’obtenir els pitjors resultats electorals del PSOE en unes eleccions generals, després de donar-lo de nou per mort, va tornar a ressuscitar i va posar en un compromís els seus adversaris fins al punt de contribuir decisivament a una nova convocatòria electoral només sis mesos després dels altres comicis a Corts.

Van arribar les eleccions i després d’unes setmanes de receptada invisibilitat (de fer-se el mort), va tornar a la càrrega, amb dos clars objectius: buscar el cara a cara amb Rajoy per projectar-se com la seva alternativa, i atacar Podem i Pablo Iglesias, la seva clara font de fuga de vot. Identificat el primer pels estrategs conservadors, amb Jorge Moragas al capdavant de la campanya de Rajoy, el PP va apostar per un debat a quatre que buscava diluir Sánchez amb Rivera i el líder podemista. I va arribar el dia del programa i efectivament va passar el que s’esperava, amb un agreujant: segurament Sánchez no tindria una oportunitat més com aquella per intentar capgirar l’agenda i els pronòstics, especialment els més negatius que el projectaven com un insuls i amb poc fons, especialment en contrast amb el seu principal adversari pel graner de vot de l’esquerra.

Va desaprofitar aquella ocasió, es va tornar a projectar la seva mort política a l’horitzó, però d’allà va passar a focalitzar els seus mítings amb un clar objectiu, ara sense complexos: atac sistemàtic a Iglesias i a Podem. “Ho hauria d’haver fet molt abans”, em deia un vell estrateg socialista fa uns dies. I tenia raó. Però segurament, si ho hagués fet així, Sánchez no hauria tingut una d’aquestes ‘vides’ a la recambraa les quals recorre quan gairebé ningú compta amb ell. ¿N’hi quedarà alguna després d’aquest 26-J? Potser la de condicionar la majoria de govern que sigui (amb PP o amb Podem), fins i tot havent tret un resultat electoral escàs i sense opcions de liderar. Podria passar si, al capdavall i de nou contra pronòstic, a la seva pròpia casa li perdonen la vida.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Ahir em vaig sorprendre a mi mateix fent-me aquesta pregunta. Voto o no voto? Com ens hem de veure, eh? Jo, que tota la vida de Déu he estat matxacant amics, coneguts i saludats perquè el dia d’una cita amb les urnes no hi faltessin. I ara, de cara al 26-J, crec que per un punt de ràbia amb la inutilitat política espanyola, poques ganes que tinc de votar, tot i que ja els dic ara que la pregunta l’he contestat ràpid i sí que dipositaré sobre a l’urna. Però exactament sabem per a què?

També ahir, una amiga piulava a Twitter… “Esos vacíos entre legislatura y legislatura llamados campañas electorales”. I jo, en veure-ho, vaig pensar que un servidor hauria escrit “Aquells buits entre campanya i campanya anomenats legislatures”. Perquè admetrem que aquesta mini legislatura espanyola ha estat una presa de pèl col·lectiva i un desproporcionat i car homenatge a la inoperància i a la politiqueria més grotesca i absurda. Al podi, Premi Accèssit per a Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera.

Hi ha legislatures que per molt que durin són un foc d’encenalls de principi a fi. Un pim pam pum sense sentit i sense cap aportació de relleu. Buidor, tristor. Res que justifiqui la desmadrada despesa electoral i política que carreguem al damunt els ciutadans d’un Estat que manté a consciència un Senat que no serveix per a res. Això últim és un detallet que fa de metàfora de tota la resta, però d’indicadors que ens ho reconfirmin en el dia a dia no en falten. L’avui finada no-legislatura, aquesta buidor de talent polític i de sentit d’Estat que ens han regalat ses senyories de can Madrid, n’és un d’aquells que marca un abans i un després. D’aquells que desincentiven el vot del més pintat. De mi, per posar un cas.

Algú de vostès té algun ànim especial o algun estímul de relleu que el faci moure el cul del sofà, de la cadira de càmping o de l’hamaca de la platja per moure’s a votar aquest pròxim 26 de juny electoral? Jo, que per a aquestes coses de l’automotivació sóc ràpid, ja n’he trobat una. A veure si l’encerten. No m’ha costat gaire empescar-me-la perquè sóc molt de posar imaginació a la vida, i perquè tinc clar que hi ha vots que ens allunyen d’aquest projecte espanyol fallit, i d’altres que ens en fan còmplices. Però el dubte inicial hi va ser. Voto o no voto? No sé si tothom hi posarà tantes ganes i imaginació.

(Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Aquesta setmana, en una entrevista al “Polièdric” de Catalunya Informació, el líder d’En Comú Podem al Congrés, Xavier Domènech, ha assegurat que el pacte d’investidura entre el PSOE i Podem serà impossible mentre els socialistes no renunciïn a la seva aliança amb Ciutadans i també ha afirmat que el partit d’Albert Rivera continua treballant per la gran coalició amb el PP. En vam estar paralant intensament i aquí us en deixo el vídeo.

Aquesta setmana, a Els Matins de TV3, taula d’actualitat on hem parlat sobre el mediátic debat d’investidura, la sortida de la presó d’Arnaldo Otegui i el cas de Puig Antich. Tot plegat amb Jordi Mercader, Ricard Fernández Déu, Anna Ballbona, Antoni Batista i Carles Quílez. Aquí us deixo el vídeo de la primera part. I aquí el de la segona part.

I en mig de tan mal rotllo i crispació reconcentrada, ahir al Congrés dels Diputats, un petó. El de Pablo Iglesias i Xavier Domènech. Un amic gai em va enviar un whatsapp: «Jo si veig moltes estampes més així em torno hetero, ¿eh?». I li vaig contestar que si hagués publicat algun tuit similar referit a alguna de les diputades de la CUP li haurien caigut els insults i les acusacions de sexisme pertot. El vaig animar a piular-ho. No ho va fer. Però no calia, les xarxes ja havien cremat de sobres amb el petó. Era de preveure. Perquè Iglesias i els seus saben perfectament allò que impacta. I és trist que a aquesta alçada del segle XXI un petó entre dos homes ho faci, però, a l’estampa, el millor era la cara de l’encara ministre Alfonso Alonso: demostrava que sí, que encara hi ha a qui això sorprèn. Podem és efectiu. ¿Només en això? ¿Només a impactar?

La supervivència de Rajoy

Cada vegada més, els ciutadans busquen unir el seu vot explícitament al concepte d’utilitat. Si l’opció que han decidit recolzar a les urnes no la projecta de manera suficient, trigaran menys a abandonar-la. I ahir en això Iglesias va obrir un trau que li serà difícil de suturar, en la seva credibilitat com a opció política sinònim d’utilitat per als que volen canvi. Pedro Sánchez no podia insistir més a fer explícita i a mirar d’engrandir aquesta ferida. Perquè el líder socialista (cada vegada més ficat en aquest paper, sobretot en el de líder) tenia clar que havia de buscar el cos a cos amb Mariano Rajoy, especialment per posar en evidència que el seu gran antagonista (i per tant el de l’esquerra) és algú que, sense fer res en especial, pot tenir una opció de sobreviure políticament a aquest moment estrany de la política espanyola, si així ho decideix Iglesias i no facilita un govern alternatiu.
Això espera el PP. Això esperava ahir Rajoy fent acudits a la tribuna d’oradors i també des del seu escó, sense fumar un dels seus estimats cigars perquè al Congrés això no es pot fer, però sí mastegant xiclet o llepant un caramel, amb el seu habitual aspecte d’estar-se fotent de tot una mica. Fumant (metafòricament) i esperant estirat a l’estil de Sarita Montiel tot cantant El último cuplé. I el que és més estrany és que ara espera Iglesias. Podria ser el seu galant sorpresa. Amb ell no hi haurà petó explícit, però ni falta que farà.
Repartiment de papers

Els votants que van optar per Podem per forçar un canvi, independentment de l’eix dreta-esquerra, i els que ho van fer a Catalunya per una alternativa a la teràpia fallida que apliquen PP i PSOE enfront de la voluntat generalitzada de votar i decidir en llibertat, tenen avui menys motius per creure en Iglesias. I això, fotos a banda; i això, amb Rajoy estirat i amb Sánchez tirant de retòrica buida i poca cosa més. Amb Albert Rivera fent-se el responsable i l’home d’Estat, en el que ahir es va veure que és el clar repartiment que ha pactat amb Sánchez: tu a Boston, jo a Califòrnia. Tu a ser l’opció útil de canvi per al centreesquerra, jo per al centredreta. I Rajoy, que ho sap, anava darrere Ciutadans, darrere qui pensava fa quatre dies que seria el seu soci natural, però ja (com la resta) amb el xip de noves eleccions al cap. ¿Comicis per a què? ¿Utilitat? Per al PP, la de tenir una opció de supervivència. ¿Per als altres? Reclamacions, si ens porta a això, al senyor Iglesias.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Vespre a La 2 – 02/03/2016

El debat d’investidura ha marcat la setmana. És una setmana on tots som molt conscients del que succeeix al Congrés de Diputats i què hi fan els polítics. I dimecres en paral·lel a la primera votació d’investidura, a cal Vespre a La2 que en vam parlar amb debat intens amb Joan López Alegre i Jordi Garcia Soler. Aquí us en deixo el vídeo amb nosaltres a partir del minut 1.50.

Crec que no miraré la pel·lícula “El Renacido”. En Di Caprio és d’aquells actors que malgrat sé que segurament és molt bo, no m’entra. I, això a banda, només de veure’n el tràiler ja vaig patir tant que vaig pensar que potser m’estalviava la cinta sencera. Però una cosa no treu l’altra, i el nom d’un dels films estrella dels recents premis Oscar em va de perles per preguntar-me qui sortirà vencedor de la gran “pel·lícula” que els pròxims dies ens voldran vendre uns i altres al Congrés dels Diputats.